La política i els negocis moltes vegades van de bracet, però moltes altres vegades troben els seus camins gràcies a la voluntat de les persones i a les necessitats dels països. La frase no és meva, me la va dir Dovid Liberon, rabí de la Comunitat Jueva Jabad Barcelona i auditor de menjar kosher, amb qui vaig parlar fa unes setmanes per esbrinar si la guerra d'Israel estava afectant d'una manera o altra les relacions comercials i el comportament de les nostres empreses a la zona.

Vivim immersos, a Espanya i a Catalunya, en un permanent i cada cop més eixordador soroll polític i mediàtic, que, com una bassa remoguda, fins que no està en calma no podem veure-hi el fons. En silenci (extern i intern) és quan les coses es veuen amb més claredat. "És quan dormo que hi veig clar", diu JV Foix. 

Liberon diu que no, que tret d'un parell d'excepcions, la resta de productes alimentaris es venen igual o més que abans que esclatés el conflicte (la setmana vinent ja en farà set mesos). Les dues excepcions són el vi —"Israel no està per festes", em va dir— i l'oli d'oliva, que és l'aliment bàsic que Espanya exporta al país hebreu. "Els preus s'han encarit i hi ha ofertes més bones d'Itàlia". Ens ho hem de fer mirar molt seriosament. Gil Gidrón, el president de la Cambra de Comerç Espanya Israel, confirma amb dades les paraules del rabí. L’any 2023 el negoci bilateral entre ambdós països (la suma d’exportacions més importacions) va baixar lleugerament (el 10%), fins als 2.879 milions d'euros, en relació al rècord del 2022, quan van superar els 3.200. Però ho va començar a fer "a mitjans de juny, molt abans del conflicte, per la pujada dels tipus d’interès.

La demanda i el volum de certificats kosher va en augment, segons Liberon, no només per vendre a Israel, sinó a l'abundant comunitat jueva que viu escampada arreu, als Estats Units, el Regne Unit o França. Els caves Codorníu, vins de cellers de Capçanes (DO Montsant), els caramels Haribo, les xocolates Simón Coll, o les delicatessen de Balfegó. El que Espanya hi exporta més són automòbils, autocars i indústria militar, però aquest últim epígraf no apareix en els registres oficials.

En aquest any 2024, el negoci s’està mantenint, gràcies a les importacions, que estan creixent a un ritme del 50%. Què importem d’Israel? Diamants, fertilitzants (el gegant israelià ICL és el propietari de les mines de potassa de Súria i Sallent Iberpotash) i tecnologia: més enllà del software d’espionatge Pegasus, molts productes innovadors del sector watech (tecnologia de l’aigua) per fer front a la sequera. Gidrón ho explica molt clar: “Israel és un terreny erm com Almeria, però li sobra aigua i la ven a Jordània”. També, per fer-nos-ho mirar.

El paper de les elits

Aquests dies s’ha donat a conèixer el prestigiós Elite Quality Index 2024, que elabora l’economista barceloní Tomàs Casas Klett, de la Universitat de St. Gallen (Suïssa). Es tracta del principal índex mundial d’economia política, que compara 151 països a partir de 146 i dissecciona si les elits d’un determinat país (líders econòmics i polítics) creen valor i amplien les capacitats de coneixements d’un estat o bé si utilitzen el poder que tenen per extreure valor, buscar rendes i augmentar de forma egoista el seu benestar a costa de la societat. Espanya ocupa el lloc 24 del rànquing, ha pujat una posició en relació a l’informe de l’any passat. La conclusió de Casas Klett pot resultar sorprenent, tenint en compte el nostre escenari polític: l’actuació dels polítics crea més valor que no pas les elits econòmiques. Tenim institucions sòlides, el sistema sanitari i educatiu en surten prou ben parats, i en el rànquing de “valor polític” Espanya ocupa el 9è lloc. Però el 42è en valor econòmic. “Les elits econòmiques ho fan molt malament, especialment les financeres (que ocupen la posició 44) i les elits dels treballadors, és a dir, els sindicats (89). La principal debilitat d’Espanya és que no s'hi crea valor econòmic. El que falla és que el poder està massa concentrat en les grans empreses”, diu el professor català de la Universitat St. Gallen.

I el món, com està? Singapur torna a situar-se a dalt de tot després de perdre l’any passat davant de Suïssa, els Estats Units pugen cinc posicions, fins a la 16a, i crea molt valor a partir dels mercats financers i la intel·ligència artificial, però encara té molt camí per davant per no deixar enrere gran part de la societat. Les elits econòmiques xineses estan liderant la creació de valor del país, tot al contrari que Alemanya, on les empreses “s’han adormit, no innoven, els manca creativitat”. I, sobretot, que el món està girant cap a Àsia, on la qualitat de les elits, no només de la Xina i el Japó, també de Corea del Sud, l'Índia o Indonèsia, va en augment. "A la dècada dels trenta ens passaran al davant".

Finançament territorial

“Si hi ha un tema on l’acadèmia ha estat present per inspirar el debat, és el del finançament territorial”, han constatat aquesta setmana les economistes Núria Bosch i Maite Vilalta. Ambdues professores dirigeixen l’Observatori del Federalisme Fiscal, impulsat recentment per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) des de la Universitat de Barcelona (UB). Una de les grans línies de recerca de l'IEB des que va néixer el 2001, i en la qual és un referent a escala internacional, és el federalisme fiscal: l’estudi i la recerca sobre el finançament i les polítiques de despeses dels sistemes de govern subcentrals d’arreu del món (a Espanya, comunitats autònomes i ens locals). L’Observatori recull el testimoni d'una trajectòria que van posar en marxa a finals dels setanta del segle passat acadèmics com Alexandre Padrós o Antoni Castells.

Què pensen Bosch i Vilalta sobre el finançament autonòmic? Primer, que el consens acadèmic diu que la quantitat de recursos de què disposen les comunitats autònomes és “insuficient”; i segon, que el model és de clara inspiració federal, però que “té moltes deficiències”, perquè a Espanya hi “falta cultura federal”. Les dues acadèmiques fan un repàs de diversos models de finançament (Alemanya, Canadà, Suïssa, Estats Units i Austràlia), i dibuixen diversos escenaris de futur de descentralització fiscal d’Espanya en el seu darrer llibre: Models de finançament. Una immersió ràpida (Tibidabo Edicions).

El model econòmic és el model de país. El futur del país també passa per l'economia.