Hi ha una dita, l'origen del qual es remunta a quan un cambrer va vessar el xampany, per no saber obrir adequadament l'ampolla, sobre la jaqueta del filòsof Eugeni d'Ors Rovira: "Els experiments, amb gasosa", va dir l'escriptor i pensador barceloní, sabent que la seva vestimenta hauria de passar per la tintoreria.

Llegeixo en mitjans aquestes setmanes, des del triomf de Javier Milei, que tot el que pretén engegar a l'Argentina és un experiment que difícilment podrà culminar-se sense èxit. Les polítiques econòmiques de Milei són, en gran manera, les de l'Escola Austríaca, oposades en molts sentits a les keynesianes i també a les monetaristes.

Cal advertir que em fascina el personatge i que, més enllà del viva la libertad, carajo i la motoserra, penso que l'economista argentí, en altre temps tertulià de plató, sap molt bé el que diu i com vol arreglar, d'una vegada per totes, l'Argentina. Recordo que quan vaig estudiar la carrera, ens van mostrar el primer curs unes previsions del Fons Monetari Internacional on s'anticipava, en els anys setanta, que el país de Maradona i Messi seria el segon país més ric del món en el termini de deu anys, per darrere dels Estats Units. Res del que es va predir es va complir i el país va anar caient d'un desastre en altre fins a acabar, com sabem, amb una inflació gairebé del 150%, un índex de pobresa del 40% i el pes en caiguda lliure, amb un sistema corrupte i on l'economia informal, en negre, és devastadora.

Les propostes de Milei, sent radicals, doloroses, impopulars i conflictives, són les úniques que poden revertir la situació a l'Argentina

La gran qüestió és si allò de Milei és un experiment o realment té possibilitats reals de funcionar. La meva opinió és que les seves propostes, sent radicals, doloroses, impopulars i conflictives –veurem els pròxims mesos importants protestes al carrer quan la música de la motoserra soni des de les institucions–, són les úniques que poden revertir la situació.

Sempre he afirmat que l'única manera d'aturar una hiperinflació, i la història ho demostra, és reconeixent que la caiguda en barrina de l'estabilitat de preus i de la divisa és el reconeixement manifest de la fallida d'un país. I l'Argentina està en fallida. I la hiperinflació s'atura de soca-rel, sorprenentment; mai a poc a poc.

Les decisions de dolaritzar l'economia i clausurar el Banc Central, renunciant d'aquesta manera a la independència monetària i la possibilitat de regular tipus d'interès i emissió de moneda, són inevitables i necessàries en un territori ja en realitat dolaritzat, però des del carrer i no des de les institucions. Una altra cosa és que es renunciï a la divisa i al banc central per sempre. Pot ser una mesura de dos o tres anys, fins i tot estabilitzar l'economia i, després, reactivar el pes i l'autoritat monetària de Buenos Aires.

Dolaritzar l'economia i clausurar el Banc Central és inevitable i necessari en un territori ja en realitat dolaritzat

Respecte a la privatització d'empreses públiques i desmantellament de l'Estat, és també una mesura necessària. Si no es pot emetre moneda, serà impossible finançar el dèficit amb creació de diners, així que no en queda cap altra que fer caixa, d'una banda, i tancar sortides d'aquesta, per l'altra. Ingressos extraordinaris per privatització i reducció de despeses públiques, clausurant ministeris i estructura funcionarial improductiva, així com ajuts públics sobrepassats.

Respecte a les expropiacions, hauran de legislar-se i blindar-se molt bé perquè la venda surti a compte. YPF va patir ja el ball d'ara és teva i ara és meva: Carlos Menem la va vendre a Repsol el 1999 per 15.000 milions de dòlars i Fernández de Kirchner la hi va expropiar 13 anys després. Caldrà tancar molt bé les operacions amb garanties i indemnitzacions per als compradors en cas de retracte per reemplaçament presidencial futur i canvi d'opinió d'un eventual nou executiu si en el futur Milei de desbancat.

Les mesures que proposa Milei són difícils de dur a terme, és cert. Però la realitat és que no n'hi ha cap altra. A l'Argentina se li ha escapat de les mans la mateixa Argentina. És una pena perquè és un país formidable, de possibilitats immenses i capacitats provades. Es tracta de posar ordre i la lleonera està tan potes enlaire que només un radical podrà salvar els mobles. Sí, allò de Milei és una gasosa, però no en queda cap altra i les fórmules per capgirar la situació són exactament les que proposa l'economista rei Lleó.