De vegades penso que la societat civil, i qui diu que la representa, peca d'ingenuïtat més que de botiflerisme. Vivim, sembla, atemorits a l’hora de fer valer els nostres drets, voluntats o, potser, perjudicis. Existeix encara una majoria sobiranista al país i sembla que hem de demanar perdó per a fer-la valer contra els qui neguen les aspiracions que aquesta persegueix. No parlo d'independència, sinó de sobirania d’una ciutadania que aspira a una autonomia més plena que la que dona avui el règim comú de la descentralització autonòmica. Un cafè per a tots que inclou nacions, nacionalitats o regions: des de les històriques a les de nova creació de comunitats apanyades com l’andalusa annexionant Almeria, havent sostret Albacete de Múrcia, per a fer-la cua de ratolí de Castella-la Manxa, o ara Lleó, desenganxada de l’antiga ‘Castella la vella’.

La defensa d’un finançament per Catalunya fora del règim comú que agrupa a la gran majoria de CCAA, que ja els hi està bé amb la descentralització que se’ls hi ha donat —de fet, l’opinió expressada confirma que creu excessiva i preferiria una recentralització—, de ciutadans que encara se senten més propers a les seves diputacions provincials que a les comunitats creades i les capitals de comunitat designades, l’ha de poder fer Catalunya a pit descobert. Per quina raó ens hem d’arrufar davant l’interès de la nostra permanència per contribuir solidàriament al finançament d’altres CCAA que continuen malparlant contra la suposada avarícia catalana? O no és cert que la solidaritat ja és prou diàfana sobre la base de la diferència entre la capacitat fiscal reconeguda per Catalunya i els recursos per càpita reals rebuts? O és que no és obvi encara reconèixer que els arguments de redistribució que no tinguin a veure amb el finançament de serveis bàsics de despesa corrent, sinó en convergència regional de rendes per càpita, haurien d’estar fora de les transferències autonòmiques?

Existeix encara una majoria sobiranista al país i sembla que hem de demanar perdó per fer-la valer contra els qui ens neguen les aspiracions

Entre altres raons, ja que el desenvolupament regional té a veure, sobretot, amb la inversió, com a palanca del creixement de la renda privada, i no amb el consum públic per la via de la creació d'ocupació funcionarial, que poc aporta a reduir la desigualtat personal interna. La solidaritat es concreta per aquelles àrees bàsiques de l’estat del benestar (‘essencials’ i ‘fonamentals’ diu la Llei: no per qualsevol servei que se li acudeixi donar gratuïtament a una Comunitat), pel subministrament de polítiques universals (per a tots els ciutadans, rics i pobres) independentment de la capacitat de generar ingressos de cada comunitat. I això fet des del lògic respecte del principi d'ordinalitat, des de l’anivellament mai complet —per afavorir uns mínims de responsabilitat fiscal— i en cap cas per incorporar com a referent de la població, avui ja ajustada, afegint-hi la renda per càpita en proporció inversa, com algunes CCAA pretenen. La tasca de finançar el desenvolupament econòmic i la convergència regional és estatal i europea (via FEDER i Fons Social Europeu) i no a càrrec d’altres Comunitats.

Amb arguments que semblen tan evidents, sobta el pràcticament nul ressò de la reivindicació catalana sobiranista en els mitjans de comunicació estatals, fins i tot dels públics que paguem entre tots, a la vegada que els nostres fan mans i mànigues per mostrar la seva pluralitat donant entrada als negacionistes de les aspiracions catalanes avui dominants. I som sovint nosaltres mateixos els que sembla que així volem guanyar legitimitat, introduint sovint una narrativa que prou demagògicament pot acabar generant dubtes portes endins, mentre que portes enfora les posicions contràries no respecten una simetria mínima. Com desigual és la disposició i utilització de les fonts estadístiques i els mitjans dels quals disposa l’Administració Central i els think tanks que els serveixen, de nou pagats també pels catalans, i a vegades des del sentiment que la part catalana va amb una sabata i una espardenya per fer valer els seus drets, per molta raó que tingui. I així ens va.