L’acord per a la reforma del finançament de Catalunya entre ERC i PSC, al qual es va sumar el PSOE i que, per tant, va assumir el govern de Pedro Sánchez, ha estat una de les notícies econòmiques de l’any. Però està tot per fer, i és un dels grans reptes del 2025. L’acord, que es basa en la proposta de finançament singular del Govern de Pere Aragonès, és vague, massa general per a ser considerat un èxit si no es completa amb pactes concrets que es portin a la realitat.

El desenvolupament de l’acord no només és un repte, sinó també una probable cursa d’obstacles, un camí ple de paranys parats per aigualir una reforma que fa més d’una dècada que és necessària. Ja va avisar Joan Canadell, de Junts, fa uns dies en un debat sobre el finançament al Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC): “L’Estat espanyol el coneixem tots. Feta la llei, feta la trampa. Ja buscaran la manera d’apujar el dèficit fiscal”.

El desenvolupament de l’acord de finançament no només és un repte, sinó també una probable cursa d’obstacles, un camí ple de paranys

Aquesta sensació que en els poders de l’Estat no s’hi pot confiar, siguin governats pel PP o, com ara, pel PSOE, no és exclusiva de les files de Junts. Massa promeses incomplertes, massa frases grandiloqüents que s’emporta el vent –com el ja mític “apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya” de José Luis Rodríguez Zapatero– i massa pressupostos amb inversions a mig executar per dir blat si encara no sabem si tindrem el sac o seguirem posant els diners en el sac de Madrid.

Per tot plegat, crec que és important marcar les línies vermelles de forma clara. A les pàgines d’ON ECONOMIA poden llegir millors anàlisis de com ha de ser el finançament, quin és el model més just, més equitatiu o més favorable, així com sobre la necessitat que les autonomies tinguin responsabilitat fiscal. Guillem López-Casasnovas, un dels grans estudiosos del finançament, ho ha explicat en diversos articles, i en l’últim desmuntava el discurs de Madrid en contra de la reforma. I l’economista Josep Reyner també ha defensat la necessitat d’un nou finançament. Per això, jo no entraré en el fons, sinó en el que crec que han de ser els irrenunciables, així com en els dubtes, més polítics que econòmics, de la qüestió.

Les tres línies vermelles

La primera línia vermella que ha de posar el Govern, i també els partits catalans –principalment Junts i ERC– que hi han de donar suport tant al Parlament com al Congrés, és mantenir l’ordinalitat. De fet, sobre el paper tots hi han estat sempre d’acord: en l’anterior acord, de fa més de 15 anys, redactat pel PSC, ja s’hi incloïa. El problema, com passa amb les inversions, és que no es va complir.

El principi d’ordinalitat garanteix un límit al dèficit fiscal. Si Catalunya és la tercera comunitat autònoma que més aporta per habitant, ha de ser la tercera que més rep. Per tant, no podrà perdre-hi gaire i el finançament no suposarà una pèrdua de competitivitat respecte a altres comunitats autònomes, com passa actualment.

El principi d’ordinalitat garanteix un límit al dèficit fiscal, mentre que tenir la clau de la caixa et blinda davant incompliments

El segon irrenunciable ha de ser tenir la clau de la caixa, com tenen el País Basc i Navarra. Seguiria sense ser un concert, perquè hi hauria solidaritat, però donaria a Catalunya autonomia fiscal. Per una banda, dotaria el país d’una estructura, la Hisenda catalana agafaria volum, entitat i experiència. Per altra, li donaria iniciativa i força negociadora, i el blindaria davant possibles incompliments: si ja no és l’altre qui recapta els diners i els reparteix sinó que ho fas tu, l’altre no et pot donar menys del pactat. Ets tu el garant de l’acord. Per aconseguir-ho, el Govern tindrà un enemic més fort que el mateix Gobierno: els sindicats, que s’oposen al traspàs perquè no volen que els funcionaris d’Hisenda se subroguin a la Generalitat.

La tercera línia vermella ha de ser la bilateralitat. Catalunya ha de poder negociar de tu a tu amb l’Executiu de l'Estat. El Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) és una autèntica trampa sense sortida per l’ús pervers que en fan els governs espanyols de torn. La Moncloa el controla i compta, a més, amb l’habitual suport de les autonomies del seu color polític, mentre els de l’altre color, i els catalans, ens queixem sense que el nostre clam arribi enlloc.

Catalunya ha de negociar de tu a tu per evitar les interferències de la resta de presidents autonòmics en la taula. Faran soroll, però el faran fora

A més, com advertia fa unes setmanes, en la mateixa jornada del CEC, un altre economista amb experiència amb el finançament, en realitat totes les comunitats tenen un tracte bilateral. Albert Carreras de Odriozola, secretari d’Economia i Finances amb Andreu Mas-Colell de conseller, explicava que el CPFF no és res més que l’escenificació dels pactes bilaterals a què arribaven prèviament amb el govern espanyol i es preguntava per què se li negava a Catalunya la bilateralitat que tenien la resta de comunitats autònomes.

La resposta és senzilla: si la qüestió de la independència de Catalunya és extremadament delicada, la dels diners potser encara ho és més. Ningú vol que una de les regions que més aporta i menys rep deixi de patir dèficit, perquè pensen que suposaria que ells tinguessin menys recursos, i agitant la catalanofòbia, ho venen a la ciutadania sota el fal·laç argument de què els catalans es volen quedar el que és dels extremenys, andalusos, manxecs o qui sigui. Catalunya ha de negociar de tu a tu per evitar les interferències de la resta de presidents autonòmics en la negociació. Faran soroll, però el faran fora de la taula de negociació, i el govern de l’Estat els pot abaixar el volum amb acords paral·lels.

Els dos grans interrogants

El futur model de finançament té encara més interrogants que certeses, però n’hi ha dos que són més grans que la resta. El primer és quin serà el nivell de solidaritat i, el que és encara més important, com es calcularà. S’ha de negociar primer la xifra, sigui el 2%, el 3% o el 4% del PIB, lluny del 10% al qual s’ha situat darrerament. Però s’ha de veure també com es revisa i si hi ha lletra petita.

En el sistema de finançament encara vigent, tot i que caducat, la lletra petita, que es va anar afegint, estableix una sèrie de mecanismes de compensació tan complexos que ni els mateixos economistes entenen i que acaba suposant els desequilibris que existeixen actualment i que ja coneixem. Per tant, ha de quedar clar el percentatge del PIB, però, sobretot, que no hi haurà trampa.

El model ha de quedar molt ben blindat, i amb una àmplia majoria, perquè tingui possibilitats de perdurar en el temps

El segon gran interrogant és com es blinda el sistema. En cas que s’acabi aprovant una reforma del sistema, qui garanteix que si el 2027 el PP guanya i governa, amb o sense el suport de VOX, no canviï de model? I això si Sánchez aguanta els dos anys i mig de legislatura que li queden, que és molt suposar tenint en compte els equilibris que ha de fer per aprovar les lleis importants. I si no acaba ni el 2025?

El model ha de quedar molt ben blindat, i amb una àmplia majoria, perquè tingui possibilitats de perdurar en el temps. “Pedro Sánchez” i “àmplia majoria” no són dos conceptes que casin fàcilment, i aconseguir-la per donar més diners a Catalunya sembla una quimera. Tot i això, no es pot descartar que el president espanyol ho intenti i aconsegueixi, però costa d’imaginar que fos sense aigualir el vi dels catalans. Hi ha molta feina a fer, molt a negociar i molts fronts a cobrir. La consellera Alícia Romero tindrà un 2025 mogut.