Potser no diré res de nou, o potser sí, perquè aquests dies són molts els opinadors i mitjans del país que hi han dit la seva i que encara avui ho fan. Però tampoc jo volia perdre l’oportunitat de parlar de la Casa Orsola i d’aquesta manera de fer a què ens tenen tan acostumats, els nostres polítics. Grans titulars de cara a la galeria, pegats per guanyar temps, però que no resolen res. I, per descomptat, a cop de talonari i amb els diners de tots.

Quan s’examina aquesta operació emergeixen preguntes sobre els criteris, la gestió dels recursos públics i les conseqüències d’haver convertit un cas puntual en l’epicentre del debat habitacional 

La compra de la Casa Orsola per part de l’Ajuntament de Barcelona s’ha presentat com una fita en la defensa del dret a l’habitatge. L’edifici, situat a l’Eixample, ha esdevingut un símbol gràcies a la mobilització dels seus residents, que denunciaven pressions immobiliàries i increments de lloguer. Però, quan s’examina detalladament aquesta operació, és quan emergeixen les preguntes incòmodes sobre els criteris, la gestió dels recursos públics i les conseqüències d’haver convertit un cas puntual en l’epicentre del debat habitacional a la ciutat.

Un punt rellevant d’aquest cas és l'heterogeneïtat dels perfils dels llogaters d’aquest immoble. Hi conviuen famílies amb situacions econòmiques complexes, persones grans amb escasses opcions de canvi i, també, llogaters de classe mitjana amb capacitat suficient per assumir els preus del mercat, però que rebutgen l’increment de la renda exigit pel propietari. Aquesta realitat planteja dubtes sobre la necessitat d’una intervenció pública: fins a quin punt era prioritari assignar recursos a un edifici amb residents que, en molts casos, no es troben en situació de vulnerabilitat?

La Casa Orsola no és un cas paradigmàtic d’injustícia social, sinó un exemple de les tensions habituals en un mercat desregulat

Barcelona té milers de famílies que sí que viuen en emergència habitacional, en barris amb índexs de desnonaments elevats i greus dificultats d’accés a l’habitatge. La Casa Orsola, per contra, no és un cas paradigmàtic d’injustícia social, sinó un exemple de les tensions habituals en un mercat desregulat. La decisió d’intervenir-hi genera una percepció d’arbitrarietat: per què aquest edifici i no cap dels altres 4.000 que hi ha a la ciutat i que probablement es troben en un context bastant més crític?

La manca de pautes clares és una de les principals crítiques a aquesta operació. La Casa Orsola ha rebut una atenció especial gràcies a la mobilització i la visibilitat mediàtica dels seus residents, però això de cap de les maneres justifica que l’Ajuntament hi destini milions d’euros. No hi ha hagut explicacions sobre com es prioritzen les intervencions municipals en el parc immobiliari de la ciutat ni sobre quins objectius compleix exactament aquesta compra en la conjuntura global de la crisi residencial.

Barcelona no pot gestionar una crisi tan complexa amb mesures aïllades que tot just beneficien casos concrets

Aquesta actuació puntual no forma part d’una política d’habitatge coherent i estructural: respon a una lògica reactiva que actua a cop de titulars. Barcelona no pot gestionar una crisi tan complexa amb mesures aïllades que tot just beneficien casos concrets. Urgeix una estratègia integral que abasti des de l’ampliació del parc d’habitatge públic fins a la regulació efectiva dels lloguers, passant per accions contra els grans fons especulatius que acaparen immobles.

I s’ha de dir: no tot s’hi val. No compro en absolut l’assetjament públic que ha rebut l’Albert Ollé, propietari de l’empresa Lioness Inversiones, que va comprar l’edifici l’any 2021. Des de certs espais polítics i socials, se l’ha convertit en el símbol de l’especulació immobiliària, responsabilitzant-lo, de manera desproporcionada, d’una crisi que ve de lluny i que en cas ha provocat ell.

El senyor Ollé, com qualsevol petit propietari, té tot el dret del món a gestionar els seus immobles dins del marc legal, i exigir l’augment de lloguer si aquest s’emmarca dins de la normativa vigent. Culpabilitzar-lo públicament no només és immoral i una irresponsabilitat sinó que desvia l’atenció dels veritables responsables de la crisi: un mercat desbocat, la inexistència de polítiques públiques ambicioses i la presència de grans operadors financers que actuen sense restriccions.

Assenyalar un propietari particular com si fos el culpable únic de la malaltia contribueix a simplificar un problema complex i impossibilita posar sobre la taula les solucions reals que Barcelona necessita

Aquest tipus de discursos banalitzen la responsabilitat de l’administració pública. Assenyalar un propietari particular com si fos el culpable únic de la malaltia contribueix a simplificar un problema complex i impossibilita posar sobre la taula les solucions reals que Barcelona necessita.

Se’ns diu que un dels arguments centrals que justifiquen la compra de la Casa Orsola és la necessitat de combatre la gentrificació. Però, paradoxalment, aquesta intervenció podria acabar alimentant el mateix fenomen que pretén frenar. Quan l’Ajuntament adquireix edificis emblemàtics sense una estratègia clara, sovint contribueix a revaloritzar la zona, fent-la més atractiva per a inversors i nous residents amb una capacitat econòmica més elevada.

A l’Eixample, un barri que ja pateix una forta pressió especulativa d’ençà de la creació de “superilles” durant el controvertit mandat d’Ada Colau, aquesta operació pot reforçar la percepció que és un espai exclusiu, engreixant encara més els preus i l’interès del mercat. Si no s’acompanya d’un pla global que reguli els lloguers i protegeixi el teixit social, l’adquisició de la Casa Orsola pot acabar esdevenint un gol en pròpia porteria.

La política d'habitatge ha de ser una política pública prioritària, d’ampli consens i lluny d’estratègies electoralistes

De fet, la Casa Orsola és tot just un dels molts edificis de la capital catalana que es troben en situacions semblants. Mentre el govern municipal esmerça recursos a un cas de notòria visibilitat, centenars de famílies viuen amb l’amenaça permanent del desnonament o veuen com el preu del lloguer els expulsa del seu barri. Aquesta compra no respon a la pregunta fonamental: què farà l’Ajuntament amb la resta de la ciutat?

La política d'habitatge ha de ser una política pública prioritària, d’ampli consens i lluny d’estratègies electoralistes. No hi ha solucions fàcils, cert, però casos com els de la Casa Orsola només són això, pedaços i mal cosits.