La relació de col·laboració entre empreses que es produeix a través de les franquícies proporciona importants avantatges econòmics a les entitats que hi participen: distribució dels esforços d'inversió entre les franquícies, que facilita l'expansió del franquiciador; diversificació del risc empresarial davant de situacions negatives de concrets establiments, de manera que la situació negativa d'un de concret no s'estén a la resta; ús d'una marca comercial comuna, que facilita la identificació externa en relació amb consumidors i usuaris; flexibilitat en la gestió d'entitats empresarials de menors dimensions, i fins i tot certs avantatges des del punt de vista dels costos laborals, etc. El resultat de tot això és que s'ha produït una important extensió de les franquícies en la nostra economia, particularment al sector serveis, consolidada al llarg del temps. Les xifres de facturació són certament importants en conjunt, de l'ordre dels 27.000 milions a l'any en total, amb un creixement gairebé del 3% l'any precedent, i amb una ocupació total que arriba a superar els 300.000 ocupats. Des d'aquest últim punt de vista, en gran manera les franquícies es caracteritzen per desenvolupar-se en activitats de serveis d'ocupació intensiva, en vista dels sectors en els quals es concentra: alimentació, fast food, hostaleria i restauració, així com bellesa i estètica.

Des del punt de vista laboral, amb caràcter general, no arriben a produir-se les situacions d'elevat deteriorament de les condicions de treball, com tendeix a succeir en cert tipus de contractes i subcontractes d'obres i serveis, especialment a través del fenomen de les empreses multiserveis. Encara que també hem d'estar atents als riscos d'ús abusiu de certes situacions que poden provocar escenaris de precarietat laboral accentuada. Ha de tenir-se en compte que aquest tipus de riscos estan més allunyats en el cas de les franquícies, ja que els seus principals avantatges competitius es produeixen al terreny estrictament empresarial i mercantil, amb menor incidència del que afecta els costos laborals. En particular, en aquest àmbit no es presenten els problemes de reducció de costos laborals via estratègies d'exclusió del conveni col·lectiu aplicable al sector que es pot presentar entre les contractes i subcontractes, ja que a les mateixes amb caràcter general se'ls aplica el conveni sectorial de l'activitat desenvolupada per l'activitat franquiciada, fins i tot existeixen experiències de convenis específics per a la xarxa empresarial d'una mateixa franquícia amb les garanties corresponents.

No obstant això, l'anterior no exclou que el fenomen de les franquícies s'utilitzi de vegades de manera fraudulenta, per provocar un efecte de deteriorament de les condicions de treball dels seus empleats. Es tracta de pràctiques de competència deslleial, per la via de l'anomenat dúmping social, a les quals convé estar atents, per aturar aquest tipus de pràctiques indesitjables.

A tal efecte, la legislació laboral no té respostes específiques per a la feina en franquícies, que suposa se situa al terreny de la lícita descentralització productiva, com a pura expressió de la llibertat d'empresa des del punt de vista organitzatiu de la seva gestió. En particular, a les franquícies no li resulten d'aplicació les regles de garantia salarial i de Seguretat Social pròpies de les contractes d'obres i serveis, ja que aquestes van dirigides a protegir els treballadors de la contractista, quan en aquest cas els establiments franquiciats actuen al paper d'empresa principal i no de contractista.

No hi ha el menor dubte que resulten aplicables les regles generals de garantia per aturar les situacions més bastes de pràctiques fraudulentes dirigides a precaritzar les condicions laborals del treball en franquícies. I, a tal efecte, s'han dictat sentències emblemàtiques sobre això. Per exemple, encara que no hi hagi fins al present sentències del Tribunal Suprem sobre el particular, sí que s'han dictat sentències de tribunals inferiors que han declarat el caràcter de falsos autònoms de certs casos en els quals els titulars dels aparents establiments franquiciats no tenien ni fets servir al seu servei ni gestionaven de manera autèntica un negoci propi, de manera que ha declarat el seu caràcter de treballadors assalariats sotmesos a la legislació laboral a tots els efectes. En la mateixa línia, alguna sentència del Tribunal Suprem ha declarat la responsabilitat solidària a efectes laborals d'un grup d'empresa fictici, on la direcció del grup es presentava com el franquiciador i les aparents empreses filials com establiments franquiciats com si es tractés d'activitats empresarials independents. En els mateixos termes, amb la regulació vigent, l'empresa franquiciada no pot utilitzar fórmules de contractació laboral temporal amb els seus empleats, justificada per la durada limitada del contracte de franquícia que manté amb el franquiciador, per la qual cosa des del principi ha d'anar a la fórmula prevalent de la contractació per temps indefinit que proporciona més garanties d'estabilitat en l'ocupació.

Tanmateix, més enllà d'això, hi pot haver altres pràctiques abusives per a les quals fins al moment present no existeix una resposta prou clara i seria convenient obrir un debat a efectes de cobrir un possible buit regulatiu. A tal efecte, destacaria sobretot els següents aspectes.

En alguns casos, els establiments franquiciats actuen amb nivells de capitalització i de recursos econòmics propis molt escassos, de manera que, en situacions de crisi empresarial, assumint cada establiment el risc econòmic en exclusiva, pot ser que cada franquícia per separat no tingui capacitat de fer fronts als seus deutes laborals. En aquests casos, tenint en compte que en gran manera el franquiciador ha vingut obtenint els seus beneficis econòmics gràcies a l'esforç laboral dels empleats de la franquícia, tindria bastant fonament imputar-li al franquiciador una responsabilitat solidària o subsidiària, que garantís salaris i cotitzacions dels empleats de les franquícies, a semblança de la qual cosa s'estableix en la legislació laboral respecte de les contractes i subcontractes.

Així mateix, en alguns supòsits, el franquiciador marca els perfils laborals dels treballadors a contractar pels establiments franquiciats, mentre imposa a les franquícies les regles de conductes dels seus empleats, a l'extrem que per via indirecta assumeix facultats que són pròpies del poder de direcció de l'ocupador, que en termes formals resulten indelegables. De vegades es tracta de situacions ocultes, bastant pròximes a la cessió il·legal de treballadors, que convindria aclarir i, sobretot, identificar el marge d'autonomia de gestió laboral que ha d'exercir cada establiment franquiciat.

Finalment, s'ha de tenir en compte que el fenomen de les franquícies, per via indirecta, produeix un efecte pràctic de fragmentació de les plantilles, de manera que els empleats de cada establiment franquiciat es vinculen amb una empresa diferent. Aquesta fragmentació de les plantilles té efectes indirectes sobre el sistema de representació col·lectiva dels treballadors. En termes pràctics això suposa que el nombre d'empleats de cada empresa franquiciada és molt reduït, de manera que difícilment en cada d'elles per separat es poden celebrar eleccions a comitès d'empresa i delegats de personal, mentre que per contrast en el conjunt d'una marca franquiciada el nombre d'empleats seria molt nombrós. Dit d'una altra manera, l'acció sindical es dificulta notablement en aquest escenari de fragmentació de les plantilles. A tal efecte, caldria reflexionar també sobre la possibilitat d'establir un canal representatiu específic per a aquest tipus de xarxes empresarials de col·laboració a través dels sistemes de franquícies.