La setmana passada va transcendir que el Banc d’Espanya ha emès un informe destinat al Banc Central Europeu valorant en termes positius l'opa del BBVA per absorbir el Banc Sabadell. El Banc d’Espanya s’ha hagut de posicionar sobre diversos elements entorn d’aquesta potencial operació, incloent-hi la liquiditat de l’entitat resultant, el seu perfil de risc, però també –i resulta un tema especialment controvertit– la concentració de mercat o risc de monopoli que aquesta fusió pugui causar.

Aquest element ha estat un dels principals focus de debat en el complicat afer entre el BBVA i el Banc Sabadell: no podem oblidar que l’actual BBVA porta una motxilla amb els vestigis de Caixa Catalunya i Unnim (Caixa Terrassa, Caixa Sabadell, Caixa Manlleu). De fet, gairebé la totalitat de fusions i integracions que ha dut a terme BBVA a Espanya des de la crisi de 2008 estan relacionades amb entitats catalanes, per la qual cosa absorbir l’enèsima entitat catalana no sembla que tingui gaire sentit si ho analitzem en termes de diversitat geogràfica i concentració d’oficines.

Altres entitats que també han dut a terme múltiples processos de fusió, com CaixaBank, responen a uns criteris geogràfics molt més raonables –en aquest cas, Bankia estava fonamentalment arrelada a Madrid i Banc de València fonamentalment al País Valencià, mentre que La Caixa té evidentment orígens catalans. Aquest aparent contrasentit respecte a concentrar encara més el negoci de BBVA a Catalunya porta inevitablement a preguntar-se per quines altres raons pot tenir sentit aquesta operació, si no és per criteris de diversitat geogràfica i repartiment de la xarxa d’oficines.

La concentració de mercat és un dels grans focus de debat en l'opa al Sabadell: no oblidem que el BBVA ja va comprar Caixa Catalunya i Unnim

Una de les raons que s’han esgrimit com a potencial justificació per absorbir el Banc Sabadell és el reforç de la banca d’empreses, i especialment el segment de pimes. Si bé és cert que Banc Sabadell és raonablement potent en les operacions amb pimes i grans corporacions a Catalunya, no és l’única opció ni segurament la més raonable: Bankinter i Deutsche Bank també són bancs amb una forta inclinació cap al negoci empresarial, i fins i tot aquest últim va col·locar públicament el cartell d’”en venda” a la seva filial espanyola fa uns mesos, mentre que és prou conegut que la fusió amb el Banc Sabadell no respon a una voluntat d’aquest de ser absorbit sinó tot el contrari.

Un cop descartat que l'opa pugui respondre a criteris de diversitat geogràfica i considerant que no és la única opció, ni segurament la més raonable, per reforçar el segment de negoci de pimes, ens queda una darrera justificació: que l’operació pugui estar influenciada en major o menor mesura per polítiques d’Estat.

La catifa vermella a l'opa al Sabadell xoca frontalment amb l’actitud de l’Estat i Competència en operacions com les d'Air Europa, Talgo i Telefónica

Aquesta tesi pot tenir sentit per diverses raons. La primera, que ja hem viscut anteriorment diversos graus d’influència dels poders públics sobre el negoci bancari privat: un dels episodis més coneguts i comentats és el trasllat de seus dels principals bancs catalans fora de Catalunya durant el clímax del procés independentista la tardor de 2017. La segona, que la catifa vermella a l'opa del BBVA sobre el Banc Sabadell xoca frontalment amb l’actitud de l’Estat i les autoritats de competència i regulació entorn de les altres grans operacions corporatives que s’han esdevingut recentment: l'opa d’Iberia sobre Air Europa ha descarrilat per evitar una excessiva concentració de rutes d’Iberia a determinats aeroports, l'opa d’una corporació hongaresa sobre el fabricant de trens Talgo ha estat frenada pel govern espanyol i la forta entrada a l’accionariat de Telefonica per part d’un gegant de les telecomunicacions d’orient mitjà va estar succeïda per una contundent resposta del govern espanyol en forma de compra d’accions amb càrrec als pressupostos de l’Estat.

Cal recordar, també, que el BBVA ja no és una entitat eminentment espanyola sinó que és una entitat global, amb un fort negoci a Amèrica i a Turquia, i un repartiment de l’accionariat particularment global. Costa d’entendre, doncs, que el criteri dels diversos organismes públics entorn de per què cal protegir la governança espanyola i la quota de mercat de determinades empreses privades sigui tan divers segons cada cas.

Totes les peces d’aquest puzle apunten cap a una mateixa direcció: que els dos darrers anys s’ha intensificat la tendència de l’Estat espanyol d’interferir amb les operacions corporatives d’empreses privades argumentant criteris d’estat, en un sentit o en un altre. Aquesta no és una bona notícia: un deteriorament de la independència de les organitzacions privades a l’hora de determinar la seva millor estratègia suposa un retrocés cap a altres períodes de la nostra història, en els quals les pressions de l’Estat sobre el destí d’empreses privades van acabar perjudicant als consumidors, als accionistes i a la competitivitat del nostre teixit productiu.