Crec que molts de nosaltres ja som del tot conscients de l’impacte que tindrà en l’ocupació la gradual incorporació de la robòtica i la intel·ligència artificial (IA). Un exemple d’això el tenim en l’anunci realitzat per Volkswagen a propòsit del tancament de diverses plantes industrials a Alemanya. Tot i que el resultat electoral als Estats Units pot plantejar-nos algunes incògnites addicionals, viurem, almenys a curt termini, un increment de la desocupació estructural. Una tendència que, unida a l’allargament de l’esperança de vida, ens obligarà a implantar el que definim com a renda mínima universal (RMU).

El debat sobre la necessitat i els efectes d’una RMU porta diversos anys plantejant-se i fins i tot s’han dut a terme, en el si de la Unió Europea (per exemple, a Finlàndia), algunes experiències. Un debat rellevant, no només pels aspectes econòmics d’aquesta mesura, sinó també pels efectes que aquesta pot tenir en un context social en què, lamentablement, molts éssers humans no tenen la motivació i l’impuls necessari per buscar por ells mateixos alternatives vitals diferents a la de la mera subsistència. A títol d’exemple només vull destacar-vos els formulats per Santiago García de Future4work.

Avui ningú discuteix que estem assistint, en termes de canvi tecnològic i socioeconòmic, a un dels períodes més disruptius de la història humana. Les finestres d’incertesa que tenim sobre el futur són cada cop més àmplies, encara que existeixi un cert consens global en el sentit que la vida de la gran majoria dels éssers humans (dins de 30 anys) s’assemblarà poc a la que vivim avui. El 2050 disposarem de mecanismes dirigits a protegir els grups menys afavorits. Esperem que un dels rols de l’Estat segueixi sent el de reduir les desigualtats que generen les dinàmiques econòmiques i socials. De no ser així, anem cap a la barbàrie.

Estem assistint, en termes de canvi tecnològic i socioeconòmic, a un dels períodes més disruptius de la història humana

Si no volem arribar a aquest extrem és necessari pensar, dissenyar i implementar noves estratègies socials. Si bé és humà aferrar-se al conegut per molt que això sotsobri, no té sentit avui aplicar les respostes que s’han mostrat com a vàlides en canvis tecnològics anteriors produïts en entorns mol diferents i amb dinàmiques molt més reduïdes. És probable que estiguem ja afrontant la revolució més important que l’ésser humà ha viscut en els darrers 2.000 anys.

Sembla bastant raonable prendre consciència que haurem de repensar el sistema laboral i social del que gaudim avui, perquè els impactes (encara que puguem reduir-los i fins i tot corregir-los a mitjà i llarg termini) seran colossals. Hi ha tendències que comencem a visualitzar i viure que amb probabilitat puguin i hagin de ser frenades durant algun temps –el que suposa establir regulacions i modulacions– però que són i seran imparables. En conseqüència, estic convençut que necessitem modificar els paradigmes de les cobertures socials per tal que aquestes se centrin de manera clara, explícita i transparent en les persones en lloc dels llocs de treball. Uns canvis que hem de fer amb celeritat basant-nos en criteris transparents i equitatius confiant en l’apoderament individual. Per cert, no sembla que aquesta sigui la guia que estem implantant al nostre país, on l’embolic és majúscul (conceptes, finançament, imports, entre altres). Us pregunto: quants sistemes existeixen i quins són els seus noms?

Haurem de repensar el sistema laboral i social del que gaudim avui, perquè els impactes de la irrupció de la robòtica i la IA seran colossals

I no hem de cometre l’error de pensar que ja estem en la direcció adequada. De fet, l’ocorregut en els darrers anys (creació de subsidis per part de les comunitats autònomes, implantació d’un SMV de caràcter estatal, debat no conclòs sobre la reforma de les pensions en el si del “Pacte de Toledo”, entre altres) no fa més que corroborar el criteri contrari. Per davant tenim un llarg camí conceptual, cultural i legislatiu i necessitem promoure canvis en moltes de les conductes socials avui imperants.

D’igual forma haurem de decidir sobre la vigència d’un model de prestacions socials que no és equitatiu i que a més serà, en un curt termini de temps, poc sostenible. La resposta a aquesta pregunta està directament vinculada al que entenguem per sostenibilitat. Si el que ens estem preguntant és si les cobertures socials podran finançar-se només amb la recaptació de les cotitzacions vinculades a l’ocupació, la resposta és no. Si sumem al dèficit actual l’evolució prevista en termes d’increment del nombre de persones que formaran part del col·lectiu dels exclosos socials (recordem que avui ja el 50% de les persones en situació d’atur forma part, d’alguna manera, d’aquest col·lectiu), a més de l’accés a la jubilació de la generació coneguda com a baby boomers, l’increment de les quanties individuals de cobertura i l’allargament de l’esperança de vida (longevitat), el resultat és clarament negatiu. Necessitarem recursos fiscals per compensar el dèficit del sistema, avui xifrat en 20.000 milions d’euros anuals i que no farà sinó créixer en els propers anys.

Cal modificar la concepció sobre el contracte social anomenat treball, replantejar models formatius i reformar els criteris en els que es basa el sistema fiscal

Per on ha de començar la reforma del sistema? En primer terme, hauríem de fer un diagnòstic adequat de la situació des d’una perspectiva tècnica i objectiva eliminant i evitant qualsevol influència política. Així ho confirmen les anàlisis que s’han publicat en els darrers anys com els elaborats per institucions com el Banc d’Espanya o Fedea.

En segon terme, necessitem comunicar de forma transparent i intel·ligible els resultats, quan és constatable que l’embolic en els actuals mecanismes competencials i de gestió no permet actuar positivament en aquest sentit. Per últim, es requereix canviar el sistema des d’una visió integral, coherent i equitativa, a través d’unes respostes que es resumeixen en deu línies però que no resulten de senzilla execució. Perquè el que proposen és la necessitat de modificar la concepció social sobre el significat del contracte social anomenat treball, replantejar els nostres models formatius i d’aprenentatge, i reformar els criteris sobre els que s’assenta l’actual sistema fiscal. Una realitat que cal afrontar si simplement volem construir una societat més justa i solidària.