El sacseig al qual Donald Trump està sotmetent a les estructures polítiques de la UE, ignorant-les en les negociacions per acabar el conflicte d’Ucraïna, intervenint de forma descarada i partidista en el seu debat polític (eleccions alemanyes i les futures per venir) i qüestionant la integritat d’estats europeus (Groenlàndia) pot acabar, a la fi, bé o malament, depenent de la resposta que hi doni la mateixa UE. Trump s’està aprofitant de la poca solidesa de les institucions europees per fer el que fa. No tinc cap dubte que davant d’un poder europeu més integrat i cohesionat hauria d’actuar d’una altra manera, de la mateixa forma que ho fa amb Xina o Rússia. Si Europa acaba entenent el que és ja un clam relatiu a la reforma de la seva governança i estructuració política, l’atzucac actual podria acabar resultant positiu. Si, en canvi, continua amb l’actual cacofonia i manca de direcció, el seu futur, en el millor dels casos, serà el d’anar-se diluint, amb clars efectes sobre les condicions de vida europees. Per població, grandària del mercat, poder adquisitiu i conviccions comunes, Europa no pot quedar reduïda al paper de colònia d’un dels blocs geopolítics.

Fa uns mesos, l’informe Draghi (com també l’informe Letta) posava de manifest la necessitat vital que té Europa d’adoptar profundes reformes si no vol haver de renunciar a alguna o més de les ambicions actuals (independència efectiva, model social i responsabilitat climàtica). Aquestes reformes es poden resumir en tres àrees d’acció:

  1. Tancar la bretxa d’innovació amb els Estats Units i la Xina.
  2. Un pla conjunt de descarbonització i competitivitat coherent que faci compatibles ambdós objectius.
  3. Augmentar la seguretat en termes geopolítics i econòmics reduint les dependències en defensa, energia, matèries primeres i productes estratègics (com els semiconductors).

L’informe, en les seves 400 pàgines, va detallant de manera minuciosa les accions necessàries a prendre tant en diferents àmbits transversals (innovació, educació, inversió i finançament...) com en sectors clau (energia, matèries primeres, digitalització, intel·ligència artificial...). Però aquestes mesures es poden resumir de forma molt breu en tres tipologies: a) reduir les càrregues reguladores –desburocratitzar– i unificar més els mercats tant de capitals –acabar la unió financera– com de productes; b) no desaprofitar recursos ara molt diluïts entre les accions dels estats i les de la UE, intensificant les compres públiques comunes –especialment en defensa–, col·laborant més intensament en innovació; i c) coordinant estratègies industrials i agilitzant els processos polítics i legals de presa de decisions. Només així es podrà superar la dinàmica decadent que arrossega.

Europa no pot continuar sumida en la dependència tecnològica, econòmica i defensiva ni sotmetre’s als desitjos colonials de Trump

Cap de les receptes rellevants que Draghi apunta en el seu informe no tenen recorregut si la UE no és capaç de dur-les a terme de forma molt coordinada i sota una direcció i criteris estrictes exercits des d’una autoritat europea potent capaç de resistir les tendències disgregadores dels seus estats. Potser el gran defecte de l’informe sigui no fer-ho més explícit, perquè tot això porta necessàriament a una reforma de la mateixa UE. Reforma que hauria d’incloure una federalització profunda de les seves estructures polítiques, una assumpció efectiva de poder en les principals polítiques econòmiques i financeres i una decidida estratègia de política exterior i de defensa conjunta. Sempre sense apartar-nos dels valors bàsics de les democràcies liberals ni d’un objectiu d’inclusió social que hauria de ser el distintiu europeu. Per ambiciós i agosarat que sembli cal reprendre aquest debat amb urgència.

Òbviament, el primer obstacle és vèncer l’onada de populismes, especialment d’extrema dreta, contraris a la idea europea, que avui semblen imparables. Els grans corrents ideològics europeus haurien d’entendre, tant en el seu discurs com en les seves accions, que és imprescindible donar la batalla ideològica sobre les seves poblacions evitant la criminalització fàcil dels febles i proclamant clarament que la solució no és menys, sinó més Europa, però, sobretot, una Europa millor. Requereix un esforç pedagògic monumental sobre les poblacions de cada estat. De la mateixa manera que ja es pot parlar d’una internacional reaccionària (terme ja utilitzat per Macron) hauríem de poder parlar d’una resposta de mínims de la resta de la societat, que, malgrat les divisions, és majoritària. Voldria ser optimista i creure que encara hi som a temps.

Les conquestes socials europees només estan garantides si l’economia les pot pagar

El segon gran condicionant requereix que els principals estats de la Unió estiguin d’acord en la necessitat d’una refundació i que actuïn amb una valentia fins ara no vista. I Trump ens ha posat davant del mirall per reconèixer aquesta necessitat. Aquestes transformacions podrien exigir crear un segon nivell de vinculació al projecte europeu menys integrat. Costa de veure alguns estats de l’Europa de l’Est o centreeuropeus (Hongria o Eslovàquia), o fins i tot algun dels fundadors, com Itàlia, alineats amb un posicionament federalitzant. Esperem que cap més. Però Europa no pot continuar sumida en la dependència tecnològica, econòmica i defensiva ni sotmetre’s als desitjos colonials de la nova administració estatunidenca pels bastons a les rodes que, entre uns i altres, posen als projectes comuns.

El tercer gran repte també és fer entendre a les nostres acomodades poblacions que l’estat del benestar, característic del projecte europeu amb diferents matisos, no és una cosa garantida indefinidament ni a la que tinguem dret pel sol fet de ser europeus. I, per tant, que cal guanyar-se'l dia a dia. Com? Bàsicament sent tan competitius i productius com ho siguin altres blocs del món i compensant els desavantatges en uns àmbits amb avantatges en altres. Les conquestes socials només estan garantides si l’economia les pot pagar. Si no s’entén això col·lectivament, no tindrem més remei que acceptar retallades i ajustaments dolorosos i perdre una de les essències, potser la més important, de la forma de vida europea que té una major cohesió social com a senyal d’identitat.