Aquests dies, les sigles MUFACE estan a tots els mitjans. Una mena de rebel·lió de les companyies asseguradores privades que fins ara mantenien conveni amb la mútua pública de funcionaris, per les tarifes aplicades, amenaça amb interrompre l’assistència. Es diu que les asseguradores pateixen pèrdues, tenint en compte que la prima pagada està molt lluny del cost anual mitjà d’un espanyol en despesa sanitària pública, amb un gap valorat en el 60%. Realment, la xifra no és del tot correcta, ja que la comparativa requereix matisos; d’entre aquests, considerar les prestacions efectives que s’inclouen en cada cas, la piràmide demogràfica, i sobretot, a la vista de com el cost varia al llarg del cicle vital, els traspassos anuals o per riscos anomenats catastròfics que mouen cap al sistema públic les famílies a mesura que envelleixen.

En tot cas, sembla clar que, veient l’elevat diferencial entre la prima pagada a les asseguradores privades i el cost per al sistema públic, un cert infrafinançament existeix. Aquest pressiona tant les tarifes dels professionals que treballen per les asseguradores com la selecció de serveis, que indueix a que les asseguradores privades acabin expulsant els riscos més elevats envers el sistema públic.

L'infrafinançament de Muface pressiona tant les tarifes dels professionals que treballen per les asseguradores com la selecció de serveis

Existeixen ja avui prou estudis per a fer una mínima diagnosi, i no donar-hi més voltes amb comissions d’estudi. Ai, d’aquestes comissions que tant tornen a proliferar, avui, a la nostra geografia! Com a forma de col·laboració público-privada, el sistema Muface necessita modificacions, i no només de la tarifa: cal fer un millor seguiment dels serveis oferts sobre el territori, establir períodes potencials de carència davant de canvis i garantir l’homologació de qualitats i de copagaments en medicaments. En tot cas, a molt curt termini no és possible abolir aquest sistema de substitució de proveïdors i que el dispositiu públic s’ajusti sense un daltabaix assistencial, erosionant encara més les llistes d’espera.

A curt/mitjà termini el sistema de mutualitats públiques necessita, a més, legitimar-se: la població general no entén aquest privilegi d’elecció a cost zero, que està fora de la Constitució, per a jutges, forces armades, guàrdia civil i funcionaris de l’administració civil de l’Estat; per cert, no per als de la Generalitat, ni per als de l’Administració local, que no tenen aquesta capacitat d’elecció. Però a mitjà termini pot no ser convenient abolir Muface, pel que representa d’experiència pilot respecte d’allò que, de manera ordenada, es podria acabar provant per esbrinar opcions pel futur d’un sistema sanitari públic.

Com a forma de col·laboració público-privada, el sistema Muface necessita modificacions, i no només de la tarifa

Així, pel que fa a l’elecció de proveïdors per part de l’assegurat (més elecció del ciutadà, menys queixes), ens hem de plantejar si seria possible construir una pòlissa complementària a la pública amb primes regulades per prestacions no cobertes pel catàleg públic (ja sigui per una menor efectivitat o per un elevat cost) i alinear els incentius de les parts per a no seguir amb allò de “com pitjor estigui el sector públic, millor serà pel privat”. Potser convé provar si ‘complementar’ per sobre de la pòlissa pública ‘substituïda’ evita dualitzar el sistema amb assegurances ‘alternatives’ com les que estan creixent avui; tot i que de manera encara incipient, vistes les cobertures dels serveis inclosos. I sempre considerant millor una prima conveniada, i una complementària regulada, que no un pagament directe de butxaca en un mercat privat en què l’oferta lidera la demanda, sense competència efectiva de serveis. Tota assegurança porta uns mínims de solidaritat entre els qui, havent ‘pre-pagat’, utilitzen menys els serveis que els qui tenen pitjor sort.

Reconegut això esmentat, certament tot en aquest món té pros i contres; també els canvis, a fe de món, comporten riscos. Les presses, en general, són males conselleres, i les disrupcions, si es volen exitoses, s’han, en tot cas, de pautar.