Alvin Toffler sostenia que “els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir o escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i reaprende”. Per la seva part, la RAE precisa que aprendre és “adquirir el coneixement d’alguna cosa per mitjà de l’estudi o de l’experiència”. En altres paraules, quan aprenem, incorporem coneixements addicionals als que ja tenim i retenim.

Tradicionalment, aprendre comportava que el coneixement que incorporàvem al ja existent era completament nou, és a dir, que no reemplaçava cap altre coneixement ja emmagatzemat. Una anàlisi basada en una visió de l’aprenentatge com un procés incremental en el qual el nou coneixement se suma al que ja teníem disponible ocupant el que podríem descriure com espais buits (en el nostre cervell).

Des de Darwin som conscients que la supervivència i el desenvolupament de l’ésser humà no és només el resultat de la força física i la intel·ligència, sinó de la capacitat d’adaptació. El que ens va portar a ser conscients que l’aprenentatge ha constituït una poderosa arma que ens permet afrontar els reptes que ens imposa la realitat canviant amb què hem, a més, après a conviure.

Avui molts dels coneixements i aprenentatges que necessitem incorporar xoquen amb aquells que havíem adquirit amb anterioritat

L’acceleració exponencial del ritme del canvi, que vivim des dels inicis del segle XXI (i que molts han definit com a entorn VUCA; un concepte, per cert, que no acaba d’agradar-me), ha capgirat profundament la situació. Avui molts dels coneixements i aprenentatges que necessitem incorporar xoquen amb aquells que havíem adquirit amb anterioritat. En aquest moment molts dels aprenentatges són de caràcter substitutiu, en la mesura que el nou coneixement que incorporem no se suma al ja existent, sinó que el reemplaça.

Aquest tipus d’aprenentatge és considerablement més difícil que l’aprenentatge incremental, el que planteja reptes individuals, corporatius i socials descomunals. En primer lloc, perquè estem habituats a un sistema d’adquisició de coneixements que anomenaríem tradicional o incremental. En segon lloc, perquè l’aprenentatge substitutiu suposa posar en joc nous elements. En aquest entorn el veritable repte és el desaprenentatge.

Al llarg de la meva trajectòria professional, m’he adonat que el veritable repte no és l’aprenentatge. Com tots els éssers humans, soc capaç de coses noves, en especial si els nous coneixements desperten el meu interès. El veritable repte es produeix quan el que estic intentant aprendre (o assimilar) entra en conflicte amb el que ja tenia incorporat en el meu cervell, és a dir, amb el que havia après abans.

Les raons són molt fàcils d’entendre, encara que després siguin difícils d'executar. Per poder aprendre el coneixement nou, cal desfer-se del coneixement antic, atès que ambdós entren en conflicte. La falta de costum, la pressió i l’estrès amb què vivim fan que la reacció instintiva sigui tornar una vegada i una altra a la zona de confort, és a dir, al coneixement de sempre, al que ens ha acompanyat tota la vida. D’aquí la rellevància dels factors culturals en els processos de canvi. Una marxa enrere que és vàlida des del punt de vista personal, organitzatiu i social.

Per això, en ple segle XXI, amb l’aprenentatge no n’hi ha prou si tenim en compte la màxima que en la societat del coneixement l’aprenentatge tradicional ha perdut el seu valor. Necessitem un nou tipus d’aprenentatge: l’aprenentatge adaptatiu. Un que ens capaciti per adaptar-nos a la realitat de manera dinàmica, flexible i, sobretot, ràpida. Un nou aprenentatge que seria el resultat de la seqüència següent: Aprenentatge + Desaprenentatge + Reaprenentatge.  

Si hagués de buscar professionals i només pogués centrar-me en una competència comuna, tindria molt clar què és el que avui necessitem: “Es busca expert en desaprenentage”

Assistim a l’aparició de noves professions i activitats, mentre que unes altres desapareixen, encara que ens han acompanyat durant anys. Professions diverses l’exercici de les quals comporta nous i variats coneixements, experiències i habilitats. Això no obstant, totes elles tenen un element comú: necessiten que les persones que les desenvolupen estiguin en constant procés d’aprenentatge adaptatiu o desaprenentatge.

Desaprendre consisteix a desfer-nos de manera immediata de tot allò que va quedant obsolet o es torna innecessari. Un cop desaprès allò innecessari, reaprendre és senzill, perquè s’assembla a l’aprenentatge incremental que ja coneixem i practiquem. Sense desaprenentatge no és possible el reaprenentatge. Per aquesta raó, desaprendre és la gran assignatura pendent, la competència la possessió o la manca de la qual marcarà la diferència entre els professionals, les organitzacions i les societats en el futur.

Si hagués de buscar professionals per a qualsevol d’aquestes posicions i només pogués centrar-me en una competència comuna, tindria molt clar què és el que avui necessitem: “Es busca expert en desaprenentatge”.