Determinar quin conveni col·lectiu resulta aplicable quan es produeix una situació de concurrència o de superposició entre uns quants constitueix un afer d'enorme transcendència pràctica. Les regles sobre preferència aplicadora d'uns convenis respecte d'altres determinen el major o menor protagonisme dels que negocien, marquen la major o menor influència d'uns sindicats o d'uns altres, d'unes organitzacions empresarials o d'unes altres.

Alhora, aquestes regles tenen un impacte decisiu en la capacitat per establir regles comunes de desenvolupament de la negociació en el conjunt de les comissions negociadores; en particular, resulten clau per poder dissenyar una política de gestió dels salaris convergent per al conjunt de les empreses i treballadors, sobre la capacitat d'orientació de la negociació col·lectiva a través dels Acords per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva. Al final, arriba a influir sobre la mateixa concurrència empresarial segons territoris. Precisament per això, qualsevol reforma sobre les preferències aplicadores ha resultat clau i ha provocat enormes tensions quan s'han introduït sense prou dosis de consens.

Tot l'anterior resulta especialment impactant amb els recents canvis introduïts de preferència aplicadora entre convenis sectorials, de resultes de l'aprovació d'un Reial decret llei, publicat al BOE el 22 de maig passat. Per comprendre'n el significat, convé tenir present que es tracta d'un segon intent de materialitzar el compromís a efectes de la investidura, assumit per l'actual coalició de govern amb el PNB, respecte de la preferència aplicadora dels convenis autonòmics davant els estatals.

En aquesta clau, la reforma en cap moment no s'ha discutit en el marc del diàleg social, en considerar-se que responia a un acord polític tancat al detall amb el PNB, que no es volia sotmetre a l'escrutini dels interlocutors socials; quan la seva canalització via concertació hauria de ser quelcom imprescindible, ja que afecta un dels pilars bàsics del funcionament de la nostra negociació col·lectiva. Per això, ha rebut les crítiques, si més no des de la perspectiva del seu procediment d'elaboració, tant per part de les organitzacions sindicals com de les associacions empresarials més representatives a nivell estatal.

Només s'entén la reforma dels convenis tenint en compte que està efectuada des de la perspectiva molt particular del País Basc

Per això, només s'entén tenint en compte que es tracta d'una reforma efectuada des de la perspectiva molt particular del País Basc, si bé, pel seu abast, impacta sobre tota l'estructura de la negociació col·lectiva a tots els territoris. El més significatiu és que l'efecte previsible i controlable de les noves regles a l'àmbit concret del País Basc, tanmateix, provoca conseqüències que amb prou feines s'han pres en consideració per a la resta d'Espanya. Així mateix, deixant al marge que resulta força discutible que es presentin les circumstàncies d'urgència exigides constitucionalment per modificar aquesta matèria per via d'un Reial decret llei, la nova regulació introdueix una complexitat més important de les regles de preferència aplicadora i, en particular, presenta una notable dificultat en la interpretació de com s'apliquen les noves regles.

La novetat principal es troba a l'establiment d'una preferència dels convenis autonòmics respecte dels estatals, com a regla imperativa, que no és possible alterar a través dels acords interprofessionals celebrats pels interlocutors socials. És important tenir en compte també que el nombre de convenis d'àmbit autonòmic al País Basc és molt reduït, ja que el pes principal de la negociació col·lectiva en aquesta comunitat es desenvolupa mitjançant convenis provincials i empresarials. Per contrast, aquesta preferència pot tenir un impacte molt notable a Catalunya, on uns 720.000 treballadors es regeixen per convenis autonòmics. Per això, la segona novetat, perquè la reforma tingui impacte real al País Basc, ha estat establir, a més, una preferència dels convenis provincials de nou davant els estatals, si bé en aquest cas aquesta preferència es condiciona al fet que s'estableixi mitjançant un acord interprofessional autonòmic. A partir d'aquí, sorgeixen tot un cúmul de dubtes interpretatius, que enumerem en termes telegràfics, per poder destacar la quantitat de dificultats aplicadores que presentarà aquesta reforma.

En primer lloc, mantenint una regla que ja existia abans, en tots dos casos la preferència aplicadora no regeix respecte d'una sèrie de matèries, per a les quals de manera eufemística es ve a establir una preferència aplicadora dels convenis estatals: període de prova, modalitats de contractació, classificació professional, jornada màxima anual de treball, règim disciplinari, normes mínimes en matèria de prevenció de riscos laborals i mobilitat geogràfica. Malgrat que es tracta d'una llista de matèries molt precisa, la primera dificultat serà que no sempre serà segur si una determinada regulació convencional està o no afectada per aquesta preferència del conveni estatal.

En el passat, quan els convenis es limitaven a fixar salari i jornada, era fàcil establir quin era el més favorable, però ara és més complex

En segon lloc, molt més complex encara, la preferència aplicadora dels convenis autonòmics i provincials es condiciona al fet que el seu contingut resulti més favorable per als treballadors comparat amb el que està establert al conveni estatal. Aquí la dificultat és màxima, quan s'ha de dur a terme una comparació del conjunt de cada conveni, en cap cas matèria per matèria. Aquesta comparació global només resulta fàcil quan ho fem respecte de matèries quantificables i comparables entre elles, però sens dubte és una tasca gairebé irrealitzable quan afecti aspectes qualitatius, fins i tot els quantitatius de diferent matèria. En el passat, quan els convenis es limitaven a fixar la quantia total del salari i de la jornada total, era fàcil establir quin conveni era el més favorable; però, davant de l'enorme quantitat de matèries tractades avui dia a qualsevol conveni, aquesta facilitat desapareix del tot. A més a més, la comparació presentarà problemes notables quan una matèria només estigui regulada en un dels dos convenis a comparar.

Per afegiment, per a la comparació haurem d'apartar les matèries que, conforme a la regla anterior, és d'aplicació preferent l'estatal; i, igualment, si pel mig hi ha també un conveni d'empresa, hauríem, a més, d'apartar de la comparació les matèries per a les quals regeix la preferència aplicadora del conveni empresarial. Per complicar més les coses, la comparació del més favorable s'ha d'aplicar de manera dinàmica, de manera que a cada modificació de qualsevol dels nivells de negociació (estatal, autonòmic o provincial), es pot produir un canvi del més favorable, amb un efecte complicat de constant pelegrinatge del conveni aplicable i de les condicions de referència.

En tercer lloc, els problemes s'aguditzen quan tinguem una concurrència triple: estatal, autonòmic i empresarial. En aquests casos, per a les matèries per a les quals no regeix la preferència empresarial, la concurrència sectorial versus empresa es resol atenent quin d'ells és més antic en el temps i amb independència de quin sigui el més favorable per als treballadors, la qual cosa pot provocar problemes de contradicció gairebé irresolubles amb la preferència entre sectorials.

Experimentarem un període inicial d'inseguretat jurídica i tard o d'hora, caldrà reconsiderar totes les regles sobre convenis

En quart lloc, en existir regles diferenciades per a la preferència dels convenis provincials i per als autonòmics, sorgeix el dubte de què succeeix respecte de les set comunitats autònomes que són uniprovincials. A parer nostre, per raons històriques i per una lectura constitucional més favorable a la gestió pels interlocutors socials de l'estructura negocial, en aquests casos ha de prioritzar el seu caràcter de convenis provincials. Això vol dir que els convenis provincials d'aquestes set comunitats autònomes no tindrien la preferència automàtica davant l'estatal; altrament, arribaríem a l'absurd que un conveni de La Rioja tindria preferència aplicadora automàtica que no tindria un conveni de la província de Barcelona. Però també resulta absurd pensar que al conveni provincial se li atribueixi la condició simultània d'acord interprofessional autonòmic, en termes tals que gaudeixi de la capacitat d'autoatribuir-se la preferència aplicadora davant l'estatal.

En cinquè lloc, com que no s'estableix regla específica de concurrència entre provincial i autonòmic, regeix de nou la preferència del més antic en el temps, de manera que es planteja el mateix problema de contradicció irresoluble que indiquem quan es presenta la concurrència triple amb els empresarials.

En vista d'un panorama tan confús, experimentarem un període inicial d'inseguretat jurídica notable, la qual cosa exigirà esperar l'impacte pràctic que tot això tingui sobre l'estructura de la negociació col·lectiva. En tot cas, tard o d'hora, caldrà reconsiderar en el seu conjunt totes les regles actuals sobre concurrència entre convenis, perquè sens dubte el model complet vigent, conseqüència de les reformes successives, és un galimaties i resulta manifestament millorable.