He perdut el compte del nombre d’institucions de tot tipus que en els últims temps han anat publicant estudis i informes sobre la imperiosa necessitat d’incrementar l’entrada d’immigrants al nostre país per compensar la creixent pèrdua de població activa i permetre que tot el nostre sistema socioeconòmic pugui sobreviure. Amb una taxa de regeneració vegetativa negativa, moren més persones de les que neixen, i amb un increment de l’envelliment de bona part de la població, l’entrada de treballadors estrangers és l’única forma de mantenir el capital humà imprescindible perquè tot el nostre sistema vital funcioni, incloses les pensions.

Necessitem gent de fora de manera imperiosa, ens agradi o no. La darrera institució que ha entrat en la qüestió ha estat l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que en el seu últim informe sobre la viabilitat del sistema de pensions assenyala que si volem que això segueixi funcionant, sobretot les pensions, es necessiten prop d’un milió d’immigrants per any fins al 2050; la qual cosa suposa quadruplicar el flux actual d’entrada d’immigrants a Espanya.

Les veus d’alarma es multipliquen i aquí ningú fa res o gairebé res per abordar aquesta qüestió d’emergència nacional en què està en joc el nostre futur. No és una qüestió senzilla, donades les aspres connotacions de tot el relacionat amb la immigració i molt més en una situació de descontrol com la que patim. Però això no hauria d’impedir que s’adoptin un mínim d’accions per intentar pal·liar els enormes problemes que aquesta situació de manca de capital humà ens està portant. Tot això sense perjudici que, en algun moment, els poders públics siguin capaços de posar-se mínimament d’acord sobre alguns principis essencials i pactar quelcom semblant a un acord d’Estat que permeti albirar amb optimisme el futur.

Necessitem gent de fora de manera imperiosa, ens agradi o no, perquè tot el nostre sistema vital funcioni, incloses les pensions

Quins serien els eixos essencials d’aquestes accions immediates que es podrien posar en marxa per començar a solucionar aquest problema? En primer lloc, al meu entendre, hi ha la imperiosa necessitat de regularitzar la gran massa de persones sense papers que tenim. Entre 500.000 i 700.000 immigrants són al nostre país sense documentació de cap mena. Molts d’ells exerceixen una activitat econòmica que els permet sostenir-se, per sort per a ells, però per desgràcia per a la resta, que no ens beneficiem de ni un sol euro de cotitzacions o impostos d’aquesta activitat. Legalitzar una bona part d’aquesta massa de persones sense papers ajudaria molt a solucionar part del problema. Cal coratge polític per afrontar aquesta qüestió, no hi ha dubte.

L’abril de l’any passat es va aprovar al Congrés una Iniciativa Legislativa Popular per aconseguir aquesta legalització massiva de persones sense papers. No s’ha fet res des d’aleshores. També al novembre de l’any passat es va aprovar la reforma del Reglament d’Estrangeria que, en teoria, simplifica notablement els tràmits de regularització i estableix una nova estratègia de condicions i requisits per a l’obtenció de permisos de residència i treball. Aquest nou Reglament entrarà en vigor el pròxim 20 de maig i està per veure si complirà o no els seus objectius; uns objectius que en termes numèrics són veritablement modestos, ja que la previsió del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, que el va aprovar, assenyala que la nova normativa permetrà un total de 300.000 regularitzacions anuals durant els dos anys vinents, una xifra que, segons l’informe d’AIREF, està lluny del milió d’immigrants necessaris cada any.

Una altra qüestió que ajudaria enormement a alleujar aquest problema és l'homologació de titulacions universitàries estrangeres. Aquesta homologació és ara mateix una autèntica prova d’obstacles de llarga durada que inclou qüestions com l’Apostilla de la Haia, legalitzacions consulars, traduccions jurades, compulses de documents, instàncies i períodes de resolució interminables que converteixen el procés en un autèntic malson. S’estima que hi ha prop de 100.000 sol·licituds d’homologació de títols pendents de resolució per part del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. Una força de treball amb un extraordinari potencial de generació de riquesa per al desenvolupament general que és desaprofitada de manera increïble.

Pel que sembla, no hi ha manera d’agilitzar els processos i desencallar la situació. El cas ja ha merescut l’atenció de la Comissió Europea, que fa un any va publicar un informe titulat Bridging courses for migrants to complement qualifications acquired in third countries: approaches and practices in EU Member States, en què destacava les «llacunes en la implementació» i les «barreres administratives» d’Espanya per al reconeixement dels títols extracomunitaris. No se n’ha fet cas. Hi ha situacions preocupants, com ara l’homologació de títols de Medicina. Segons dades dels col·legis de metges, en els darrers set anys s’han presentat més de quatre mil sol·licituds d’homologació de llicenciats estrangers i amb prou feines s’ha autoritzat un 12% de totes elles. Un malbaratament de talent i capital humà que no ens podem permetre.

Falten treballadors en sectors com la construcció, el transport o l’hostaleria i una solució eficaç seria la captació en origen

Una tercera qüestió que podria ajudar a incrementar la força laboral actual i a mitjà termini seria la relacionada amb la posada en marxa de programes concrets de captació en origen de treballadors i professionals en àrees específiques d’activitat en què es detecta un clar dèficit de personal. És més que clar que falten treballadors en sectors com la construcció, el transport o l’hostaleria i que una solució eficaç al problema seria la captació de treballadors en origen. L’Administració està força aturada en aquesta qüestió i només queda, al meu parer, que la iniciativa privada es posi mans a l’obra, mai millor dit. Fa unes setmanes la Confederació Catalana de la Construcció va celebrar una jornada tècnica sobre Atracció de talent en el sector de la construcció: reptes i solucions, on es va abordar, entre altres qüestions, d’on podrien procedir els treballadors que el sector necessita.

Els avisos i advertiments no cessen. Necessitem una gran massa laboral que sustenti tot el nostre entramat socioeconòmic de futur; i la necessitem ja. Amb els de dins no n’hi ha ni per començar. No queda més remei que implementar tota mena d’estratègies i teràpies socials per assumir el problema i empassar-se la solució, que implica acceptar els de fora.