En el primer dels articles d’aquesta sèrie argumentava que necessitem canvis radicals en la gestió de les polítiques actives d’ocupació. Uns Serveis Públics d’Ocupació probablement més reduïts, dedicats a la gestió i col·laborant obertament i sense restriccions amb la resta dels actors presents en el mercat (entitats socials i empreses de serveis de RRHH), serien capaços d’aconseguir el seu propòsit que recordem no és un altre que el d’ajudar als aturats en el seu treball de buscar feina.

Doncs bé, al marge de les dues referències a les quals em refereixo en l’article precedent, el desembre de 2016 FEDEA es preguntava (Policy Paper 2016.26) de forma clara i explícita sobre l’evidència que siguem el país de la UE que ofereix menys ajuda als desocupats en aquesta tasca. Un missatge que es fonamentava en algunes evidències obtingudes de la realitat.

Us recordo el comentari, incorporat en l’article precedent, en el sentit que tot i que han transcorregut gairebé deu anys seguim en una situació relativament parella a la que analitza l’informe citat. La conclusió és evident: malgrat que les dades estadístiques semblen molt positives, seguim assistint a situacions susceptibles d’àmplies millores. Recordem que avui gairebé un de cada dos desocupats forma part del col·lectiu de desocupació estructural (és a dir, porten més de 12 mesos en aquesta situació), quan tots els experts constaten (i això afecta a totes les categories professionals) que aquest període de temps és el límit que un cop superat enfonsa les expectatives d’accés a una nova ocupació.

Cal establir un sistema de gestió que permeti oferir tractament individualitzat (i no duplicat) als aturats

L’esmentat estudi està centrat en l’anàlisi dels aturats de llarga durada i el seu diagnòstic és clarament pessimista, ja que apunta a una situació en què les millores estadístiques no arriben a moltes d’aquestes persones desocupades. "Les taxes de sortida a l’ocupació es mantenen prop dels nivells mínims observats durant la crisi, un problema que s’agreuja per la manca de polítiques i institucions ben dissenyades per a donar-los suport", adverteix Fedea.

Respecte a l’anàlisi de les mesures implementades en l’Estat espanyol en els darrers anys l’informe és també molt crític. La Comissió Europea subratlla la necessitat de disposar de sistemes de suport integrats que comptin amb tres pilars: i) un bon sistema de prestacions i serveis socials, ii) una estreta coordinació entre totes les autoritats i organitzacions pertinents i iii) una capacitat adequada per oferir suport individualitzat adaptat a les necessitats dels aturats. Hem de ser conscients que el nostre sistema presenta considerables debilitats en les tres dimensions. Debilitats que hem de reconèixer que tenen un caràcter estructural i sobre les que existeix, sense cap dubte, un gran marge de millora.

En aquest sentit, basant-me en les propostes que formula l’informe i adaptant-les a la realitat actual, em permeto plantejar una sèrie de necessitats:

  • Establir un sistema de gestió que permeti oferir tractament individualitzat (i no duplicat) als aturats a través de les entitats més especialitzades en el col·lectiu al qual aquests pertanyin. Això suposa intensificar la relació entre els Serveis Públics i la resta de les entitats col·laboradores.
  • Simplificar les normes i els procediments administratius reorientant l’oferta formativa i les inversions en aquest sentit.
  • Introduir el concepte de bo individual (tant per als àmbits formatius com per a l’orientació laboral) facilitant a cada aturat la possibilitat de triar l’entitat que desitgi que li presti els serveis d’orientació.
  • Facilitar major autonomia en la gestió a cadascuna de les CCAA dins de l’àmbit de gestió competencial que els és propi, a fi que puguin innovar en el disseny de les accions, la selecció dels participants, els àmbits de col·laboració, els incentius i la seva forma.
  • Deixar de competir entre els sectors públics i els privats. La funció de cadascun d’ells és diferent. Hem de prendre consciència d’això i actuar de forma coherent amb aquest criteri.
  • Crear una estratègia de gestió (informació i avaluació de resultats) que permeti conèixer, avaluar i mesurar el que estem fent i l’impacte assolit.

Unes propostes que, a més, haurien de posar-se en marxa prenent en consideració dues evidències que són del tot constatables. La primera és que els SPEs són avui òrgans més capaços de gestionar les prestacions i actuar com a element de control del sistema que com a actors en les accions d’orientació, prospecció i inserció. Una certesa que és coneguda i reconeguda per tots. La segona és que la col·laboració amb la resta dels actors ha de realitzar-se sota criteris de confiança i eficiència i, per això, sobre la base que cadascun ha d’ocupar-se de fer allò perquè sigui més competent.

Sembla impossible, però crec que respectant aquests dos elements i tenint en compte les disposicions que ja contempla la Llei d’ocupació vigent faríem unes passes fonamentals per incrementar l’eficiència de la gestió i, si se’m permet, aconseguir millores substancials en els resultats assolits.