Mentre que en l’article precedent analitzava les perspectives d’ocupació per a l’any pròxim, ara el que pretenc és reflexionar sobre les tasques que seguim tenint pendents. Unes tasques sobre les quals s’han posicionat en els darrers anys tota mena d’analistes des de múltiples punts de vista tècnics i fins i tot ideològics (AIReF, Banc d’Espanya, Fedea, PwC, inclosos els que hem formulat des de la Fundación Ergon).

La conclusió és clara. Seguim gestionant l’ocupació des d’un model en essència burocràtic, sota criteris i interessos polítics, amb una evident manca de coordinació i col·laboració entre els diferents actors, desproveït de transparència i d’una real i efectiva valoració objectiva dels seus resultats. En altres paraules, seguim més o menys igual sense que, per altra part, s’hagin posat en marxa moltes de les iniciatives i plantejaments que incorpora la Llei 3/2023 d’Ocupació.

Una situació que suposa una mostra més que els bons desitjos i intencions es queden en conceptes formals (principis o fins i tot normatives generals), però que finalment no són aplicats (o ho són en direccions errònies) a una realitat que és molt més complexa, si fos possible, que l’experimentada fa deu anys. Perquè, si bé les dades macroeconòmiques ens indiquen que som una economia en una situació molt favorable, les xifres microeconòmiques constaten els problemes que seguim vivint. Recordem que en aquell moment encara no havíem viscut moltes de les situacions i realitats que avui resulten ser claus per a la situació del nostre mercat de treball. A saber: la pandèmia, la transformació digital o l’aparició de la intel·ligència artificial i la rellevància que estan adquirint aspectes com l’increment de la desocupació estructural i el de la longevitat.

Seguim gestionant l’ocupació des d’un model en essència burocràtic, sota criteris i interessos polítics

El que el nostre sistema sembla no tenir present és que per als nostres aturats i particularment per als de llarga durada, el rellevant no són les disquisicions tècniques i polítiques sobre qui els presta els serveis que demanden/precisen i en quines condicions sinó rebre resposta a les qüestions següents: Com puc donar un tomb a la meva situació personal? Quin tipus d’orientació i suport rebo? Com puc accedir a les ofertes d’ocupació adequades al meu perfil professional? Un cop més el que importa és el què i no el com ni on. Tot i que en la línia del plantejat per algun dels informes citats “la creixent importància donada a l’ocupabilitat i la condicionalitat de les polítiques passives (…) han generat una important pressió per obtenir serveis més complexos, individualitzats i flexibles”.

Tots els analistes (fins i tot els que tenen plantejaments que podem denominar d’esquerres) coincideixen en la necessitat de dotar-nos d’unes polítiques d’ocupació més eficients. És imprescindible per millorar la seva eficàcia. Ha d’existir una bona coordinació entre les Administracions si les competències de gestió del subsidi d’atur i de les polítiques actives recauen en diferents organismes. A més, han d’aprofitar-se totes les millores que permeten les noves tecnologies per modernitzar els serveis que proveeixen el conjunt d’agents del Sistema d’Ocupació.

Mentrestant ni en l’anàlisi, segmentació o perfilat dels demandants d’ocupació, ni en les polítiques d’orientació i activació ni molt menys en l’avaluació dels resultats comptem amb suficients evidències que demostrin l’eficiència dels nostres sistemes. Ens queda molt camí per recórrer!

Per concloure aquestes línies us proposo algunes reflexions finals:

  • Els resultats de l’anàlisi respecte a diferents sistemes de gestió de les polítiques actives palesen que aquestes funcionen quan es produeixen en un entorn de competitivitat entre diferents actors. Seguint aquesta línia argumental és lògic pensar que la col·laboració en els processos d’intermediació hauria de plantejar-se desenvolupant cada actor les activitats per a les quals està més capacitat i pot obtenir millors resultats.
  • Que sembla una evidència que els Serveis Públics d’Ocupació haurien de centrar la seva activitat en les fases de definició i concreció dels itineraris personals per a cada demandant i amb posterioritat cedir a altres actors els processos d’orientació i prospecció on aquests han mostrat una major eficiència.
  • Que hem d'ésser conscients que el model actual, al marge de poc eficient, és clarament malgastador ja que és possible que diferents operadors atenguin una mateixa persona en forma paral·lela.
  • Que el respecte als principis d’universalitat i no discriminació (sobre els quals hauria d’haver-hi una major activitat per part del sector públic) ha de permetre que tots els actors treballin en un marc de confiança i col·laboració. I tot això sota el criteri que competència no significa lluitar per gestionar als demandants més ocupables sinó buscar les solucions més eficients per a cada cas.
  • Que els models més desenvolupats i eficients a nivell internacional tendeixen a mantenir unes estructures centrals molt reduïdes dedicades a la formulació de polítiques i a l’avaluació i el control, mentre que es transfereix la gestió als operadors públics o privats més propers a la realitat social i/o econòmica. Crec, per tant, que queda molt per fer per potenciar el paper dels municipis en aquest àmbit.

I tot això fent-ho amb metes i objectius compartits, criteris homogenis i disposant d’eines de gestió, informació i avaluació comunes, sòlides i intel·ligents que permetin adoptar mesures basades en dades objectives i no en les posicions i interessos ideològics dels governants a cada moment.