Aquesta setmana, hem conegut dues dades realment demolidores. D'una banda, un estudi de Fedea (Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada) que revela que el percentatge d'espanyols que busca un altre treball està en màxims històrics. El 2023 es va produir un rècord de dimissions: dos milions set-cents mil treballadors van deixar la seva ocupació, la qual cosa, sobre les aproximadament tretze milions vuit-centes mil persones empleades al sector privat per compte d'altri, suposa ni més ni menys que el 20% de la massa laboral. En altres paraules, la rotació assoleix una de cada cinc persones en actiu. Però hi ha una segona dada que ens deixa encara més perplexos: segons el mateix estudi, un 58% no troba feina abans de dos mesos, això si ho aconsegueix, i el 36% d'ells acaba amb un sou pitjor.

Hem de posar en relació aquesta dada amb un altre que, paradoxalment, apunta a ràtios i xifres similars. Segons l'informe de mútues col·laboradores de la Seguretat Social, l'absentisme laboral continua desbocat. Un milió quatre-cents cinquanta mil treballadors van faltar tots els dies de l'any al treball, el que equival al 7% dels treballadors d'Espanya. El càlcul és en realitat el resultat de sumar el total d'hores d'absentisme entre el nombre de treballadors i la jornada laboral tipus. Sigui quina sigui la fórmula de càlcul, hem de pensar que el 2015 l'absentisme era pràcticament la meitat.

Diferent dels Estats Units, on gran part de la Gran Dimissió consistia en una dimissió total, amb persones que decidien buscar una forma de vida diferent i alternativa, de vegades en el camp, lluny de les ciutats, buscant fórmules cooperatives o col·laboratives i fins i tot provant de ser autosuficients, el model espanyol de Gran Dimissió és diferent: falto a la feina o abandono el treball. I es dimiteix, en un elevadíssim percentatge dels casos, sense tenir un altre treball alternatiu, amb el risc que això suposa, tant professional com personal. Sempre he recomanat persones que em consulten sobre abandonar la seva ocupació que, mentre no estigui en risc fins i tot la seva salut psicològica o física, aguantin i busquin un treball alternatiu abans de deixar l'actual, per cansats o insatisfets que hi siguin. Tots tenim un biaix i tendim a pensar que trobarem feina ràpidament, i després no és tan senzill. A més, des de l'atur es busca pitjor, es passen més nervis, es nota la desesperació en les entrevistes, i es negocia molt malament.

Però anem al que ens ocupa. La gran pregunta és per què hi ha centenars de milers de persones que abandonen els seus llocs de treball per abraçar-ne un altre de pitjor? Si bé no disposo de dades empíriques que ho avalin, un coneixement profund de la realitat empresarial em permet plantejar diverses respostes que, fins i tot sent hipòtesis, n'estic segur que són bastant encertades.

El primer és el de la conciliació. Des de la covid l'assumpte de la conciliació no ha tornat a ser igual. Pensem que moltes famílies, durant la pandèmia, es van organitzar per treballar des de casa i, tant a causa del mateix confinament com a la possibilitat d'exercir el treball des de la llar, van renunciar a llars d'infants, cangurs o familiars cobrint les hores en què els fills estan a casa i els seus pares en el treball. Es va establir un precedent que moltes mares i pares no estan disposats a renunciar. Això ha portat que moltes persones prefereixin guanyar menys, però conciliar millor o, almenys, poder estar més hores a les seves cases.

El segon motiu té a veure amb l'estrès i la pressió, l'anomenat burnout o síndrome del treballador cremat. El món és cada vegada més competitiu, així que l'exigència és, en molts llocs, enorme. La inflació i augment de costos de les matèries primeres ha posat molta pressió sobre la productivitat i l'eficiència. Abans es mesuraven les hores. Ara els KPI d'acompliment mesuren fil per randa els resultats del que fem.

El tercer motiu és el de les relacions laborals tòxiques. El que abans anomenàvem atmosfera o clima laboral. Hi ha companys i superiors que transporten al treball totes les seves deficiències de caràcter, complexos personals, trastorns socials i desencants familiars. I es rabegen en els seus inferiors o iguals. Cada vegada són necessaris més psicòlegs al món perquè cada vegada estem pitjor. Només cal veure l'evolució de la prevalença de suïcidis i trastorns mentals als països desenvolupats.

Penso que és una llàstima. Si bé tot és difícil i el món és competitiu, mai havíem assolit les cotes de benestar i prosperitat actuals. Fa falta convertir el treball, una de les facetes més importants de la vida, en un malson? No podem ni hem de permetre'ns ni tant absentisme ni tanta rotació.