A la immensa majoria de població minerals com l'antimoni, la fluorita, el germani o expressions com "terres rares" —referides a metalls— els sonen a xinès; en canvi, els experts en tecnologia saben que són components essencials per als productes actuals.

La majoria d'aquests minerals ("ingredients") es troben localitzats i s'extreuen al continent asiàtic, amb percentatges altíssims sobre el total global disponible del planeta a la Xina (com per exemple l'antimoni, en un 53%, i les terres rares, en un 87%).

Per què són tan importants? Els consumidors sí que en saben, d'articles tecnològics i aparells electrònics, que fan servir en el seu dia a dia, i els governs coneixen la importància per a sectors clau com els de l'energia, l'armamentístic i la indústria. Per fabricar tots aquests aparells tecnològics avançats, calen aquests i altres minerals en les fórmules. Les terres rares es fan servir en molts productes comercials d'alta tecnologia, com ara telèfons intel·ligents, televisors, bateries, motors elèctrics i dispositius mèdics.

Justament per aquesta connexió entre els citats minerals i aquestes noves tecnologies, en aquests dos darrers anys en un entorn global covid, l'antiga lluita pel petroli s'ha traslladat al terreny de les energies denominades netes i s'ha creat una competició global per aquests recursos naturals del planeta tan escassos en alguns llocs com "abundants" en altres (específicament les terres rares, conegudes en anglès com REE).

Així doncs, parlant de territoris, a la vella Europa aquestes matèries primeres són quasi inexistents i als Estats Units són molt escasses. La resta dels percentatges globals d'aquests i altres minerals claus per a la tecnologia estan localitzats a països de l'Àfrica, alguns de Sud-amèrica i a Rússia. La seva gestió s'ha convertit en un element estratègic crític per als EUA i per a tots els països d'Europa, que fan esforços enormes per trobar-ne als seus territoris, amb molt elevats costos d'extracció i mediambientals associats (per exemple, a vegades, se'n troben en els fons marins).

Aquests dos blocs geopolítics (Unió Europea i EUA) estan treballant conjuntament a contrarellotge per trencar la posició actual quasi de monopoli de la Xina —i els seus socis russos i africans— en l'extracció i gestió d'aquests importantíssims minerals, amb iniciatives molt costoses i que —en paral·lel— provoquen més contaminació ambiental. La Xina, com a fàbrica del món, ara té el control d'aquests materials i pateix una contaminació més gran que altres zones, per aquests motius també.

Els valors de producció anual i reserves existents entre Xina (132.000 tones mètriques i reserves de 44 milions de tones mètriques estimades) i els EUA (26.000 de tones mètriques de producció anual i reserves d'1,4 milions) deixen un panorama desolador per als nord-americans, mostrant un evident risc imminent en el seu lideratge global si no canvien aviat les dinàmiques d'aquests ingredients clau.

També és destacable que el fet que aquests components siguin part de les noves tecnologies digitals podria fer que l'economia global fos més dependent encara d'aquests minerals i metalls. Gestionar aquest repte és quasi tan reptador com el de trobar energies sostenibles per a la transició vers les zero emissions globals, ja que, pel que sembla, el fet d'extreure'ls és molt nociu per al mateix medi ambient.

Ens trobem davant d'una important cruïlla geopolítica per a Europa i EUA: com aconseguir més minerals crítics sense dependre tant de Xina

Resumint tot aquest panorama, ens trobem davant d'una important cruïlla geopolítica per als blocs europeu i americà: com aconseguir obtenir més d'aquests minerals crítics per a les tecnologies actuals i futures, sense dependre tant de la Xina com fins ara, i a la vegada seguir complint amb els compromisos mediambientals que són crítics per a la sostenibilitat global del planeta.

Sembla que ambdós objectius van en direccions oposades, i caldrà sacrificar part de les millores en sostenibilitat previstes per als anys vinents (sembla que els objectius fixats per al 2030 es planteja que s'endarrereixin fins al 2050) o bé assumir que els consumidors, empreses i estats pagaran més pels productes tecnològics, pel control sobre els ingredients, cosa que permetrà la Xina apujar-ne els preus quan consideri oportú.

La clau estarà en les negociacions que, sens dubte, els dos o tres blocs hauran de tenir en el futur ben immediat en relació amb aquests materials, i que molt probablement implicaran altres temes col·laterals, lligats al poder geopolític, econòmic, institucions, territoris, entre altres opcions.

Personalment, considero que seria millor un "mal acord" que una guerra continuada, de la qual no en sabríem mai les potencials conseqüències per a tots plegats i per al planeta en conjunt a curt o mitjà termini, i molt menys a llarg.