Llegia amb interès la lletra de l’acord. De la part publicada (entenc que qui hagi de verificar deu tenir un text més precís!). Analitzava com s’articulava la nova relació financera entre l’Estat i la Generalitat. Tot sonava, en línia amb el que ERC ja havia pactat, com un trànsit més envers un nou finançament per a Catalunya i un encaix diferencial amb l’Estat: modificació de la LOFCA, una clàusula d’excepció, reconeixement de la singularitat, cessió de tots els tributs que es paguen a Catalunya...). Però tot i que el redactat és clar per la banda de Junts (la llista de coses que diu demanarà al nou govern que surti de la investidura), no deixa de recollir un posicionament de part, al qual l’altra part signant no es compromet efectivament.

El text es dilueix, per poder considerar les anteriors ‘aspiracions’ per a un compromís efectiu, amb termes com ‘si s’escau’, ‘s’abordaran els continguts a negociar’, amb una ‘metodologia de treball’, respecte del que Junts ‘proposarà’ a l’altra part. Tot bastant inconclús, sota l’espasa de Dàmocles, això sí, de les conseqüències de l’incompliment: si l’altra part no ho considera oportú, o simplement no escolta el proposat, ben segur que Junts haurà de retirar el suport al govern.

Però aquesta espasa, si cau, pot matar les dues parts, amb unes noves eleccions de futur incert

Però aquesta espasa, si cau, pot matar a les dues parts, amb unes noves eleccions de futur incert. A curt termini, és probable que ERC en el ‘mentrestant’ salvi el pressupost de l’any que ve amb l’ajut dels socialistes, però a mitjà termini, Junts suarà tinta, si vol que el peix gros (el de l’amnistia i el finançament) arribi al cove. 

I és que al llarg de la narrativa d’aquests dies, i les frases que es recullen al text acordat, que simplement marquen posicions d’uns i altres, es mantenen algunes ambigüitats. Frases que permeten, sense adjectivar i motivar, donar una empenta nova a la bogeria de ‘l’Espanya s’enfonsa’, ‘es ven a trossos’ i altres fal·làcies atribuïdes al ‘felón’, i que des d’avui mateix tornaran a incendiar els carrers.

L’odi que tot això ha generat des de l’inici de la negociació suposarà, al meu entendre, ferides més difícils de cicatritzar que les personals, fins i tot per a la nostra gent que va anar a presó, o que s’ha de mantenir a l’exili. L’indult és perdó, i oblit, probablement. Però la rancúnia que tot el procés negociador ha generat, anticipant catàstrofes que no sembla s’hagin de produir, serà molt difícil de reconciliar, ja que impregnarà qualsevol acció del nou govern; al cost de no haver solucionat, si més no d’entrada, encara res substantiu.

Potser s’ha fet tot el que s’ha sabut i pogut, però, per triomfalismes sobiranistes, caldrà esperar i veure

I, finalment, que Junts enviï a la paperera de la història aquest govern que sembla ara sortirà, dependrà de si tira endavant o no l’acceptació de les declaracions que conté el text acordat. Veurem quantes solucions personals l’amnistia proposada efectivament resol, però garantir el reconeixement de l’Espanya plural, la sortida de Catalunya del règim comú de finançament autonòmic, l’inici d’una relació més bilateral dels governs o l’avenç cap al pacte fiscal, hauran d’esperar, digui el que digui ara qui vol enervar les masses per fer caure el proper govern. Potser s’ha fet tot el que s’ha sabut i pogut, però, per a triomfalismes sobiranistes, caldrà esperar i veure.