El dret a l’habitatge és un dels problemes endèmics a Catalunya i també a la resta de l’estat espanyol. La situació s’aguditza especialment en les zones més tensades, ja sigui per una acusada i aparentment irrefrenable demanda, com succeeix a Barcelona, Madrid o Sant Sebastià, ja sigui per un fort component turístic i la conseqüent demanda estacional, com és la zona de les Canàries, les Illes Balears, Catalunya, la Comunitat Valenciana i Andalusia.

En aquest context, aquest passat 25 de maig del 2023 es va publicar al BOE la nova Llei 12/2023, del 24 de maig, pel dret a l’habitatge. Per paradoxal que sembli, es tracta de la primera llei a escala estatal reguladora del dret a l’habitatge d’ençà de l’aprovació de la Constitució el 1978.

L’objectiu final d’aquesta llei és ser un marc orientador de les polítiques d’habitatge a llarg termini i establir uns principis bàsics que donin uniformitat a les polítiques d’aplicació a totes les comunitats autònomes. La norma, a més, proporciona mecanismes a les administracions territorials competents per limitar el preu dels lloguers i incrementar el parc d’habitatge públic i privat a preus assequibles, atenent en particular les famílies i col·lectius que tenen majors dificultats d’accés i en les àrees tensionades, la declaració de les quals és competència de cada comunitat.

El darrer baròmetre del CIS del mes de març constata que l'habitatge és, avui, el sisè problema que més impacta a la ciutadania.

El parc de lloguer actual no satisfà totes les necessitats de la demanda. Això explica també que en el mercat immobiliari espanyol la propietat tingui un pes molt més rellevant

El darrer baròmetre del Centre de Recerques Sociològiques (CIS) del mes de març constata que l'habitatge és, avui, el sisè problema que més impacta a la ciutadania, tan sols per darrere de la crisi econòmica, la sanitat, l'atur, els problemes vinculats amb la qualitat de l'ocupació i els conflictes polítics en general, i molt per davant de la guerra d’Ucraïna o de l’augment de les tarifes de l’energia.

Parlem, doncs, d’una problemàtica estructural existent des de fa anys, que s'explica per diferents elements econòmics i socials latents en moltes localitats del país i que corroboren una realitat: el parc de lloguer actual no satisfà totes les necessitats de la demanda. Això explica també que en el mercat immobiliari espanyol la propietat tingui un pes molt més rellevant.

No ajuda tampoc el creixement del lloguer turístic i la inversió estrangera en promocions immobiliàries de luxe, que no fan altra cosa sinó provocar l’auge del preu del lloguer i el de compra.

Vivim una realitat en què l’especulació immobiliària i la precarietat laboral topen frontalment, col·locant una part important de la població en una situació d’enorme dificultat

Vivim, en definitiva, una realitat en què l’especulació immobiliària i la precarietat laboral topen frontalment, col·locant una part important de la població en una situació d’enorme dificultat: ni poden pagar el lloguer ni reuneixen les condicions necessàries per a accedir a una hipoteca. I aquesta tensió en el mercat immobiliari també s'ha fet notar en els nombre de desnonaments, ja no tan sols els desnonaments per impagament de lloguer, tal com havia estat succeint fins a la data, sinó en els desnonaments hipotecaris que també han experimentat un notable augment. Amb l’actual política monetària del Banc Central Europeu, que afecta de ple l’evolució de l’euríbor, un dels índexs de referència per a hipoteques més estandarditzat, i els escassos mecanismes per a evitar que les famílies hipotecades continuïn perdent les seves llars, tot fa presagiar un futur no gens optimista.

Un dels impactes més visibles d’aquest boom dels preus de l’habitatge, sigui en règim de lloguer o de propietat, és la demora de l’edat en què els joves marxen de casa. Els motius econòmics, l’atur juvenil i la precarietat laboral són el principal fre a l’emancipació i, per aquesta raó, l’Estat espanyol és un dels països en què l’edat d’independitzar-se és més elevada: 30,3 anys de mitjana, la xifra més alta dels darrers vint anys, gairebé quatre punts per sobre de la mitjana de la Unió Europea, que està en 26,4 anys.

Catalunya, i també la resta de l’estat espanyol, ha viscut una dinàmica d’especulació immobiliària seguida d’una crisi econòmica mundial que ha afectat la manera com s’estructura el mercat de treball, sagnant avui de precarietat. Tenir ocupació no és requisit suficient per poder accedir a un habitatge. Mirem si no les xifres: un de cada cinc menors de 30 anys amb un lloc de treball es troba en situació de pobresa o risc d'exclusió social. Aquesta hauria de ser, doncs, la “gran” prioritat de la classe política. Perquè no poder viure de forma mínimament digna i independent no tan sols desencadena problemes materials sinó que també afecta el benestar emocional de les persones.

No tinc clar que topar el preu del lloguer sigui la fórmula de la Coca-Cola. Aquesta mateixa iniciativa també s’ha implementat en capitals d’arreu del món i l’oferta s’ha contret un 15%

Però també hi ha un altre element que explica aquest endarreriment a l’hora de deixar la llar familiar: la reduïda despesa en polítiques socials d’habitatge, que es tradueix en una quota mínima de joves que viuen en habitatges de protecció oficial i en la manca d’ajudes directes a la compra, al lloguer o a la rehabilitació.

No tinc clar que topar el preu del lloguer sigui la fórmula de la Coca-Cola. La mesura estrella de la nova Llei 12/2023 no és cap exclusivitat del govern espanyol. De fet, aquesta mateixa iniciativa també s’ha implementat en capitals d’arreu del món com Boston, San Francisco o Berlín i, després de l'any i mig en què s’ha mantingut en vigor, l’oferta s’ha contret un 15% i, en el cas de les rendes, el descens ha estat de tan sols el 5%.

Dit això, perquè hi hagi un descens en el preu dels lloguers cal que es produeixi un augment del mercat disponible. Res de nou, la llei de l’oferta i la demanda. “Si el desig de béns augmenta mentre la seva disponibilitat disminueix, augmenta el seu preu. En canvi, si augmenta la disponibilitat del bé i el desig disminueix, el preu baixa”. Perquè això sigui possible cal dotar els arrendadors de major seguretat jurídica i d’un sistema judicial eficient que reverteixi les ocupacions conflictives amb celeritat, si s’escau.

Per tant, i ja per acabar, és feina de tots, institucions, món empresarial i societat, posar el dret a l’habitatge i el treball digne al centre del debat.