Un defecte col·lectiu molt habitual d’una gran part de la classe política és el de la procrastinació (o com es deia abans, fer el ronso, que s’entén millor). Molt especialment quan el problema a resoldre és complicat, costós, no té solucions ràpides ni grans resultats tangibles a curt termini, encara que sigui d’una importància cabdal. Si, a més, implica diverses administracions, tenim la fórmula perfecta per no resoldre’l mai.

És el cas del problema de l’habitatge. Resoldre’l marca la diferència entre una societat mínimament cohesionada o una desestructurada i propensa a la fascinació de les solucions fàcils (i falses) que tenen tant d’èxit avui en dia. Ja hem vist als Estats Units el que suposa ignorar els problemes bàsics dels ciutadans. Sense una acció continuada, estable, de molt llarga durada en el temps i amb una clara idea de trobar la solució entre l’impuls públic i l’interès privat (incloent-hi el que no té afany de lucre) no pot sortir bé.

Finalment, l’actual Govern de la Generalitat ha aprovat el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge (PTSH), que ja estava previst en l’anterior legislatura, però que la convocatòria anticipada d’eleccions va posposar. Com a detall, es va establir la seva necessitat quan es va aprovar la Llei del dret a l’habitatge el desembre del 2007. S’ha trigat, doncs, gairebé 17 anys a redactar-se i aprovar-se per diferents administracions de tots els colors. M’estalvio els comentaris.

Resoldre el problema de l'habitatge marca la diferència entre una societat mínimament cohesionada o una desestructurada

Segons les projeccions d’aquest Pla, a partir de la demografia prevista, entre 2023 i 2037 es crearan 900.700 noves llars i se n’extingiran per mortalitat 525.000. És dir, es formaran 375.700 noves llars netes. De les 901.000 de nova creació s’ha estimat, a partir de diversos paràmetres, que un 39’2% necessitaran algun tipus d’ajut (355.000 llars). I d’aquestes, 220.000 hauran de ser habitatges de protecció oficial (HPO) d’obra nova, la gran majoria de lloguer (un 80%). La resta de llars s’estima que es podran solucionar amb subvencions o mesures de mobilització del parc existent ja construït.

El Pla pretén també que al final de la vigència el 15% del parc d’habitatges principals estigui destinat a polítiques socials (l’anomenat objectiu de solidaritat urbana) als 163 municipis inclosos a les àrees de forta demanda acreditada, on viu més del 82% de la població de Catalunya. I, també, ampliar el parc de lloguer social fins al 9% dels habitatges en el conjunt de Catalunya. Aquesta xifra posaria Catalunya per sobre de les mitjanes del sud d’Europa.

Tenint en compte que el PTSH no considera el dèficit actual, només les necessitats futures, i assumint que una bona aproximació d’aquest pot ser la llista d’espera  del registre de sol·licitants d’HPO (a 31-12-2023, 92.775 inscrits), això significa que s’hauran de construir anualment 20.852 habitatges de protecció oficial durant 15 anys per absorbir el dèficit actual i atendre les necessitats futures.  Actualment, la mitjana actual de finalització d’HPO dels darrers tres anys és de 1.830 habitatges anuals, un 8,8% de les necessitats. Això dona ja una idea de la magnitud descomunal del repte.

El pla del Govern de construir 50.000 habitatges de protecció fins el 2030 ja neix curt, però donada la paràlisi actual, no es pot demanar gaire més

El compromís presentat per l’actual Govern, i que s’ha de concretar en els pròxims pressupostos, és el de construir 50.000 habitatges de protecció oficial fins al 2030. És a dir, 8.333 habitatges per any. Per tant, es podria dir que ja neix curt d’entrada quant a les seves aspiracions. Però, sent honestos, dubto que atesa la situació de quasi paràlisi actual es pugui demanar gaire més sempre que en els anys futurs s’incrementi el ritme de construcció per compensar la diferència. Una maquinària pràcticament aturada de fa temps i rovellada costa molt d’engegar.

El primer problema al qual s’enfronta aquest compromís és el de la disponibilitat del sòl. Avui la Generalitat no disposa d’un inventari detallat del sòl disponible i de la seva situació. Sembla difícil de creure però és així. Aquesta és una de les mesures que els responsables actuals ja estan demanant als municipis que són els que ho haurien de saber. El PTSH fa una estimació, és dir una aproximació, però no un inventari, per tot el territori del sòl teòricament constituït a partir de les reserves de sòl en funció del potencial del planejament urbanístic vigent per HPO que calcula en uns 210.736 habitatges potencialment construïbles, però distribuïts de forma que en l’àmbit metropolità de Barcelona, els habitatges potencials (52.626) no arriben ni a cobrir la demanda actual  (73.772 inscrits en el Registre), sense considerar les necessitats futures estimades. És a dir, apunta que tenim un dèficit de sòl brutal en l’àrea de major demanda. Els municipis tindran molta feina en el futur per poder crear i desenvolupar el sòl existent i el que fa falta, i la immensa majoria per dimensió i capacitats no ho podran fer sols. Actualment, només un petit grup de grans municipis són mínimament actius en aquest àmbit. 

L’administració no ho pot fer sola. Ha de tornar a crear un marc atractiu que impulsi als agents privats a participar en la immensitat del repte

Però per aconseguir que la maquinària aturada i rovellada comenci a funcionar caldrà una forta dosi de realisme i pragmatisme. L’administració pública no ho podrà fer sola (com no ho ha pogut fer mai en èpoques ja molt passades). Ha de tornar a crear un marc atractiu que impulsi als agents privats (que no necessàriament han de ser només empreses mercantils amb afany de lucre) a participar en la immensitat del repte. L’INCASOL i les poques companyies promotores públiques o mixtes existents no podran ni acostar-se a cobrir les necessitats que exigeix el país. Aquest marc atractiu actualment no existeix.

Hi ha molts obstacles a remoure: els temps de tramitació urbanística i de construcció, les càrregues regulatòries excessives (l’increment de les reserves de sòl en el PTSH no sembla una bona mesura especialment sense tenir una idea clara de l’experiència passada), el finançament (recuperar els préstecs bonificats a promotors d’habitatge protegit), promoure les cessions de sòl públic per prou temps per fer atractiva la inversió... Mesures possibles n’hi ha moltes, però el més important és garantir el finançament públic durant tot el temps que duri el Pla. El PTSH no sembla una mala eina (amb l’excepció indicada de l’increment de les reserves de sòl) però només donarà els fruits necessaris si s’assegura el finançament de les mesures. I, en aquest punt, no me’n puc estar de recordar que el nostre sistema de finançament autonòmic no contempla la cobertura aquest tipus de necessitats.

I finalment, caldria encetar el meló de si cal continuar amb el model de creixement extensiu actual fonamentat en activitats on predominen baixos salaris i escassa qualificació i en l’atracció indiscriminada d’immigració que permet aquest sosteniment dels baixos salaris. Gran part del problema de l’habitatge deriva de la demanda creixent, però de molt baix poder adquisitiu combinat amb una oferta rígida que no arranca pels obstacles que troba.