Aquest mes d’agost, més enllà d’alguna onada de calor i dels ja ingents rècords turístics, inassumibles per a moltes comunitats locals, Catalunya ha encetat una nova etapa amb la investidura de Salvador Illa al capdavant del Govern de la Generalitat. Una nova administració que haurà d’abordar qüestions tan rellevants com són l’educació, la seguretat i l’habitatge, per citar-ne tres de destacats.

La problemàtica de l’habitatge a Catalunya, i també a la resta de l’Estat espanyol, perquè aquest és un problema generalitzat arreu, és probablement el més crític i el de major espectre que tenim en termes d’equitat i de progrés social. La situació s’aguditza en localitats amb una demanda desmesurada com Barcelona o Madrid i també en municipis turístics, que generen una demanda més estacional. De fet, portem ja diverses onades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) en què la qüestió de l’habitatge es planta entre les primeres posicions. No cal anar massa lluny. Si ens mirem per exemple el segon baròmetre del 2024 publicat aquest passat mes de juliol, a l’hora d’indicar quin és el principal problema que té avui Catalunya, un 16% de les persones enquestades apunta la insatisfacció amb la política, seguit de l’accés a l’habitatge, amb un 11%, i les relacions Catalunya-Espanya i la immigració, amb un 9% per igual.

I precisament per la seva magnitud i per la seva naturalesa, l’habitatge no és ni de lluny un problema de solució fàcil i ràpida. Legislar els preus del lloguer o delimitar l’abast del turisme sobre l’habitatge, amb actuacions com retallar el nombre de llicències de pisos turístics i regular els anomenats lloguers de temporada, en són algunes d’elles. Però, sense cap mena de dubte, la mesura més efectiva a tots els efectes seria disposar d’un gran parc d’habitatge públic capaç de condicionar els preus del mercat.

Perquè avui, fins i tot tenint feina i sou, els nostres joves afronten amb ràbia, frustració i indignació les enormes adversitats que tenen per accedir a un habitatge. No poden llogar i molt menys comprar, i aquesta realitat els aboca a viure a casa dels pares fins als 30,4 anys, segons es desprèn de les darreres dades de l’Observatori d’Emancipació.

La mesura més efectiva seria disposar d’un gran parc d'habitatge públic capaç de condicionar els preus del mercat

Les dades també constaten que la taxa d’emancipació a l’Estat espanyol és 14,9 punts més baixa que l’europea. En conseqüència, els joves europeus no tan sols s’independitzen més sinó que ho fan abans: als 26,3 anys enfront dels 30,4 de mitjana a Espanya.

Però, com impacta aquesta precarietat en la natalitat i les pensions? La conseqüència demogràfica més evident de l'endarreriment de l'edat d'emancipació és la reducció del nombre de naixements i el consegüent envelliment de la població. Dit això, es fa urgent i imprescindible una aposta nítida per facilitar l'accés al lloguer dels joves. Necessitem aquest parc d'habitatge públic que avui per avui no existeix. I, alhora i no menys important, incentivar fiscalment els petits propietaris perquè arrendin els habitatges que no habiten. Un incentiu fiscal unipersonal i únicament a l’IRPF, per tal d’evitar que també se’n beneficiessin els grans tenidors i fons voltors, en el supòsit de que tributin a Espanya. Perquè, paradoxalment, si bé tots, ciutadans i administracions, som perfectament conscients de l’emergència i de la necessitat imperiosa d’augmentar el nombre de pisos de lloguer, quan aquesta renda es declara a l’IRPF, com escau, l’ingrés tributa al mateix tipus que els rendiments pel treball. Qui vol llogar, doncs, amb aquestes condicions? I sobretot quan, a més, el llogater afronta el temor d’un possible impagament, destrosses o fins i tot una ocupació.

El lloguer, doncs, ha de ser una de les respostes, a part del mercat laboral, perquè els nostres joves puguin fer realitat el seu projecte vital. Cal assenyalar en aquest sentit que els preus del lloguer des del 2015 s’han disparat un 53% acumulat mentre que en el mateix període la renda per càpita a Catalunya ha reculat deu punts.

La gentrificació i la proliferació d’apartaments turístics posen en entredit el dret a l’habitatge que reconeix la Constitució espanyola

Es parla molt del dret a l’habitatge, perquè de fet així ho reconeix la Constitució espanyola a l'article 47, el dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Però la realitat és que no n’hi ha suficient i encara menys a un preu assequible per a tothom o per una gran majoria. No només no s’articulen polítiques públiques adequades, sinó que massa sovint es fan accions contraindicades. L’aposta desmesurada pel turisme n’és, sinó l’única, la principal d’elles.

La gentrificació i la proliferació d’apartaments turístics posen en entredit aquest dret a l’habitatge. En cap cas voldria apel·lar a la turismofòbia, conscient de que avui el turisme representa el 12% del PIB català i el 13% del total d'ocupats a Catalunya. Ara bé, la transformació d’habitatges en apartaments turístics provoca l’encariment del preu del lloguer fins al punt que expulsa aquella població autòctona que no pot fer-hi front.  I la problemàtica entorn dels apartaments turístics o lloguers de temporada, lluny d’apaivagar-se, no deixa de créixer. Potser per això, una de les mesures estrella de Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, és la voluntat d’eliminar en 4 anys els 10.000 pisos turístics que hi ha a la ciutat.

En un mercat tan tensionat, parlem de la xocolata del lloro. Veurem. Perquè tota mesura compta amb defensors i detractors. Tal i com ja he dit abans, la solució a la manca d’habitatge no és ni fàcil ni ràpida. Caldrà una bona dosis de consens, proactivitat i perseverança.