La prevenció és la millor manera d’evitar les urgències. No només en matèria de salut. En habitatge, els governs de tots els colors, i tant en l’àmbit català com estatal, fa anys que no només no han aplicat la prevenció sinó que amb el pacient mostrant evidents símptomes de malaltia, han mirat cap a una altra banda. Quan han començat a prestar-hi atenció, miraven al fetge quan el problema estava als pulmons, i quan s'han decidit a actuar sobre el problema, potser és massa tard i el tractament és clarament insuficient.

L’últim tractament és l’anunci de Pedro Sánchez, de dijous passat, d’un PERTE de 1.300 milions per construir 15.000 habitatges industrials. Pot semblar una idea estrambòtica, però quan parlem de cases prefabricades, no ens hem d’imaginar barracons. Bona part de la construcció industrial i logística ja es fa d’aquesta manera, amb estructures prefabricades, i els seus estàndards de confort, resistència i aïllament són alts. Per a ús residencial, és més habitual a altres països, i és una solució interessant perquè permet construir més de pressa i a un cost més baix.

En habitatge, els governs fa anys que amb el pacient mostrant evidents símptomes de malaltia, han mirat cap a una altra banda

El problema d’aquesta mesura és un altre. És una tireta per taponar una hemorràgia greu. Primer s’ha d’engegar, i ja se sap que l’administració espanyola no destaca per la seva agilitat. Després posar sòl disponible i construir. Aquests 15.000 per al primer any, ja veurem quan arriben. I 15.000 més cada any fins al 2035 és un càlcul més que optimista, per no parlar dels 20.000 a partir del 2035, tenint en compte també els canvis de govern que hi pot haver fins aquell moment i els girs en la política d’habitatge que comportin.

Però posem que ens ho creiem i es construeixen 150.000 habitatges prefabricats en la pròxima dècada. Tant de bo es facin, però Espanya encara estarà molt lluny de cobrir les necessitats d’habitatge. Fins i tot si hi sumem totes les mesures anunciades pel govern espanyol: disposar de 30.000 pisos de la Sareb i construir 43.000 habitatges de lloguer social. Parlaríem, per tant, de més de 220.000 pisos assequibles o socials; amb prou feines suposen el 12% del que es preveu que necessiten les famílies espanyoles en aquesta projecció d’una dècada.

Es calcula que Espanya necessita 1,8 milions d'habitatges assequibles en deu anys, mentre les mesures de Sánchez preveuen fer-ne 220.000

Segons les dades del grup Viso, un think tank que promou l’habitatge social i assequible, Espanya necessita ja 814.000 pisos assequibles, i 1 milió més en la dècada vinent. És a dir, perquè s’entengui, que en el cas hipotètic que enguany s’aconseguissin 814.000 habitatges assequibles i les necessitats quedessin reduïdes a zero, cada any en farien falta 100.000 més per cobrir noves necessitats. Per tant, de cara al 2035, en requeriria més d’1,8 milions. Aquests 220.000 dels quals parla Sánchez són, com es diu vulgarment, la xocolata del lloro.

Això mostra que el govern espanyol no pot actuar sol, necessita que les comunitats autònomes i les administracions locals també ho facin. A Catalunya, Salvador Illa va anunciar a l’octubre 50.000 pisos de lloguer social fins al 2030. De nou, insuficient. Un estudi de la càtedra Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE), xifra en 313.000 els habitatges protegits que necessita el país en els 15 anys que venen, gairebé 21.000 cada any.

La bona notícia és que sembla que els governants han entès que el problema principal era d’oferta: no hi ha habitatge, ni protegit ni lliure

La bona notícia de tot plegat és que sembla que els governants han entès, després que el sector immobiliari hi hagi insistit durant anys, que el problema principal era d’oferta: no hi ha habitatge. Ni protegit ni lliure. I molt menys de lloguer. Les polítiques públiques es van aturar arran de la crisi financera del 2008 i la manca de sol i la desconfiança de les administracions cap al sector va fer que quan es va recuperar la demanda, no es pogués generar prou oferta. Per acabar de formar el còctel Molotov que ha explotat amb l’actual manca i preus desorbitats de l’habitatge, van aparèixer els pisos turístics, els lloguers de temporada, els inversors i els especuladors, que van restringir encara més l’oferta mentre els governs no feien res per incrementar-la i la demanda creixia.

Han entès que manca oferta, però se segueixen centrant a intentar controlar el que ja se’ls hi ha anat de les mans, i amb mesures sovint contraproduents, com limitar els preus dels lloguers. Tornant al Govern de la Generalitat, des de l’anunci dels 50.000 pisos, tot el que s’ha posat sobre la taula han estat restriccions, vetos i mesures fiscals. No qüestiono la bona voluntat de les propostes, però sorprèn que un Illa que s’ha venut com amic de l’empresariat repeteixi els errors d’ERC o d’Ada Colau d’actuar sense diàleg amb el sector, mostrant una desconfiança que no és positiva, ja que si has de fer tots els pisos que els catalans necessiten en l’actual situació d’emergència social, has de comptar amb els promotors sí o sí, parlar-hi, entendre’ls i buscar l’encaix perquè siguin part de la solució.

Si has de fer tots els pisos que els catalans necessiten en l’actual situació d’emergència social, has de comptar amb els promotors sí o sí

Això no ho dic jo, només. El Consell Assessor d’Infraestructures de Catalunya, que agrupa el sector de la construcció i de les infraestructures, però també Foment del Treball i el Col·legi d’Economistes de Catalunya, ha fet nombrosos informes, l’últim fa un mes, en els quals proposa mesures per fer front a la manca d’habitatge assequible i demana a les administracions que comptin amb el sector.

En lloc d’això, Illa s’ha posat en contra els empresaris amb qui fins ara tenia bona relació. Les seves declaracions, aquest mes, defensant “intervenir” el mercat de l’habitatge per guanyar-se la CUP i la pujada de l’Impost de Transmissions Patrimonials (ITP) per alguns col·lectius han estat la gota que ha fet vessar el got i el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha esclatat contra el Govern, al qual ha acusat de perpetrar “l’atac més gran que s’ha fet a la propietat privada i a la llibertat d’empresa que s’ha produït a Espanya des de la restauració democràtica”. Paraules gruixudes que mostren l’allunyament d’Illa dels empresaris, així com del sector immobiliari i de la construcció. Les víctimes, però, són les famílies que tenen dificultats per accedir a un habitatge i les generacions que s’han d’emancipar i es veuen excloses del mercat residencial.