La setmana passada es va celebrar a Barcelona una nova edició de la fira immobiliària The District, no exempta de polèmica per les protestes d’alguns col·lectius en contra de que l’habitatge sigui considerat i tractat com un bé de mercat en lloc d’una necessitat bàsica i de què, no només empreses sinó també inversors, en facin negoci.

Hom pot entendre aquestes protestes, ja que es produeixen en un context en el què l’accés a l’habitatge és el principal problema econòmic que pateixen els catalans, especialment els joves i si volen viure a Barcelona o la seva àrea metropolitana. No és un problema exclusiu, també el pateixen a Madrid i moltes altres ciutats europees, per no anar més lluny. L’economia catalana i espanyola resisteix, el mercat de treball va bé –encara que els sous hagin perdut poder adquisitiu els últims anys–, i els preus, en general, s’han contingut en els últims mesos. Però l’habitatge a la capital catalana, ja sigui de lloguer o de compra, cada dia està més lluny de l’abast dels joves i de famílies del que es coneix com a classe mitja.

El sector immobiliari, reunit a Barcelona, no va ser aliè al problema. De fet, l’habitatge social va ser un dels temes centrals del The District i molts ponents s’hi van referir com una de les grans mancances, i alhora oportunitats, de Barcelona, per atraure inversió. I és que sí, ho veuen com un negoci, però desenganyem-nos: garantir l’accés a l’habitatge no és la seva feina. L’habitatge és un bé de mercat i si a algú li correspon limitar-ho o evitar-ho, no és als privats sinó al sector públic. El privat té un primer objectiu, i no només en el sector immobiliari sinó en tots, que és guanyar diners. Això no és ni bo ni dolent, és així. I si les empreses no guanyessin diners, no crearien llocs de treball.

El sector immobiliari aborda l'habitatge social des del punt de vista inversor, però desenganyem-nos: garantir l’accés a l’habitatge no és la seva feina

The District es va acabar, el sector i els inversors se n’han anat, però el problema es queda. Continua i no marxarà si no s’hi posen de debò les administracions i, d’una vegada per totes, tenen en compte el sector. Els governs, ni l’espanyol ni el català, ni els ajuntaments, acabaran amb els problemes d’accés a l’habitatge sols, sense el suport del sector privat. Per abordar el problema calen tres coses: més oferta, millor gestió i agilització administrativa. Per a les tres coses cal parlar amb el sector; si no, les iniciatives estaran condemnades al fracàs. La mostra la trobem en els vuit anys d’Ada Colau com alcaldessa de Barcelona, càrrec al qual va arribar amb la bandera de l’habitatge i que va deixar amb un balanç pobre. Colau va demonitzar el sector i no va voler dialogar-hi, cosa que aquest li va tornar boicotejant la seva mesura del 30% d’habitatge social en les noves promocions i rehabilitacions d'edificis.

Barcelona necessita més oferta, tant de lloguer com de compra. Per això, el que cal sobretot és construir. I les administracions han de parlar amb el sector principalment perquè és qui ha de proveir la ciutat i el país dels pisos i cases que necessita. Com que els governs no ho faran directament, han de parlar amb qui ho farà i posar les condicions que necessitin i siguin socialment acceptables.

Però a més de parlar amb les empreses, els governs les han d’entendre i entendre que han de guanyar diners. No ha de ser una barra lliure, s’hi ha de posar límits i mesures, i per això cal millor gestió. Al sector se’l pot convèncer, perquè la dicotomia és senzilla: entre construir 1.000 pisos amb una rendibilitat molt alta o fer-ne 20.000 i guanyar menys, què preferirà? Més gestió: si el 30% és un fre per a les empreses, s’ha de saber per què i si el que cal és flexibilitzar-lo o eliminar-lo, i si s’elimina, quina o quines mesures s’han de dur a terme perquè hi hagi habitatge assequible.

Els governs necessiten el sector privat perquè sempre va per davant, identifica abans les necessitats i s’hi adapta ràpidament

S’ha de fer habitatge social i assequible i s’ha de buscar la fórmula, però també se n’ha de fer de lliure. Amb més oferta, la lògica de mercat diu que el preu es contindrà. Pot ser que això no passi si segueix la crida als inversors, tot i que Barcelona porta tants anys amb una producció de nous pisos per sota de les necessitats que ha creat el caldo de cultiu perfecte per als inversors i potser si reverteix aquesta situació, aconsegueix frenar també la febre inversora. Però en cas contrari, llavors el que cal també és limitar la compra d’habitatges com a inversió, molts països i ciutats del món ho fan.

L’administració també té un altre paper important: agilitzar els tràmits. Començant pels de posar a disposició el sòl disponible, que primer és una qüestió de voluntat, però després també burocràtica, pels usos dels terrenys i els plans urbanístics. Sovint és impopular dedicar solars a promocions immobiliàries en lloc de fer-hi parcs, biblioteques o d’altres equipaments, ja que els veïns d’un barri, bona part dels quals tenen el pis en propietat, el que volen és un barri amb més serveis, no més pisos. L’accés a l’habitatge sovint ja no és el seu problema. Però els polítics han d’actuar pel bé comú. I també han de reduir la càrrega burocràtica, que sigui més ràpid i fàcil fer noves promocions.

Podria parlar també dels pisos turístics, però ja parlem d’un altre problema, la massificació turística, que s’ha d’abordar des d’altres àmbits, però que sí que afecta el mercat de l’habitatge perquè en redueix l’oferta. Però tornem al mateix: diàleg amb el sector i gestió. Perquè si no es fa, com ha passat els últims anys, va per lliure i busca totes les escletxes per fer negoci i tenir la màxima rendibilitat. El privat sempre va per davant, identifica abans les tendències, fins i tot les necessitats, i sobretot s’hi adapta molt més ràpidament que les administracions. Per això, les administracions ha de treballar amb les empreses.