No vaig conèixer personalment Isak Andic, mort en un desgraciat accident aquest dissabte. Però sí que fa anys que, com a periodista d’empreses, he anat seguint, i també explicant, la trajectòria de Mango. La història d’èxit del gegant català de la moda està més que explicada, i aquest article de la Sara Casas li fa una foto molt ben enquadrada.

Del que vull parlar és de l’Andic empresari, però no fer-li un perfil –recomano aquest del Josep Maria Casas, que explica el seu amor per l’art–, sinó per l’herència que deixa. Tant la tangible, Mango, com la intangible, el llegat que suposa el seu exemple, la seva manera de fer, que és representativa d’una part important dels empresaris catalans, que potser no són els que més apareixen als mitjans, però que treballen cada dia amb discreció, però sense descans, per aixecar el seu negoci, fent empresa i no política.

Andic era un home discret. Tot i ser la primera fortuna de Catalunya, i creador d’un gegant, no se’l sentia. Sí que se’l veia, però de tant en tant, en presentacions de Mango, i mai no buscava les càmeres. No volia ser un protagonista en l'àmbit social o mediàtic, la qual cosa li hagués donat altaveu per escombrar cap a casa, per llançar les seves reclamacions.

Andic no feia política. Després de l'1-O, no va moure la seu de Mango, tot i el risc de boicot, i va encertar-la, perquè no ha parat de créixer

No volia fer política. Després de l’1 d’octubre, mentre moltes empreses conegudes van traslladar la seu social fora de Catalunya, Mango no es va moure. No era cotitzada, per la qual cosa no podia ser víctima de la desconfiança dels inversors, però sí que era una empresa amb una marca molt coneguda, i molt exposada al client final, que podia ser fàcilment objectiu d’un boicot catalanòfob. Però no va sucumbir a les pressions i es va quedar.

Dilluns vaig publicar un article sobre el retorn de la seu de Molins a Catalunya i les empreses que es van quedar, que l’experiència ens ha demostrat que no han patit negativament aquesta decisió. No vaig mencionar Mango, però ho podria haver fet: és un cas paradigmàtic, perquè no ha parat de créixer i, de passada, ha fet créixer el patrimoni d’Andic, que ha mort sent la cinquena fortuna d’Espanya després de doblar-la en dos anys. Andic no va fer política, va fer empresa, i no li va poder anar millor.

Tampoc va fer política davant decisions que podien perjudicar-lo, a nivell empresarial o patrimonial. Mentre molts empresaris es dedicaven a carregar contra decisions polítiques –al marge de les patronals, que en tant que lobbies, forma part del seu paper–, Andic no es va queixar mai ni de la pressió fiscal a les empreses, ni de la reforma laboral, ni de la pujada del salari mínim ni de l’impost al patrimoni. Seguia treballant, i tributant a Catalunya.

L'important ara és que Mango mantingui la pau accionarial i salvaguardi el projecte. Catalunya ja ha perdut massa patrimoni empresarial

Pel que fa a Mango, ara s’obre un període d’incertesa que farien bé els seus hereus de no perllongar. Andic era l’ànima de l’empresa, fins al punt que fa deu anys va intentar retirar-se, però va haver de tornar a correcuita. També va haver de prendre decisions dràstiques i canviar de conseller delegat per reflotar l'empresa. Però ara, des de fa uns anys, ja tenia una mà dreta: Toni Ruiz, el CEO, que era el seu home de confiança i artífex, al costat de l’empresari traspassat aquest dissabte, del reflotament i actual èxit de la companyia.

Ruiz és ara l’autèntic home fort de Mango. El comunicat de l’empresa d’aquest dissabte per comunicar i lamentar la notícia el signava el conseller delegat. Però està per veure com s’articularà la successió. Per desgràcia, tenim massa exemples d’empreses familiars a casa nostra que quan toca la successió, sigui per retirada o per la desaparició del patriarca, les baralles internes, fins i tot fratricides, ambicions desmesurades o mirades curtterministes acaben corrompent el projecte.

El més important ara és que Mango mantingui la pau accionarial i salvaguardi el projecte. Catalunya ha perdut massa patrimoni empresarial les últimes dècades per a permetre’s el luxe de veure tremolar el seu gegant de la moda.