Com cada inici d'any, de nou, apareixen llistes d'objectius per al pròxim exercici i de les innovacions que poden impactar en la societat a escala global. La implantació de les renovables és un tema candent, juntament amb les qüestions relacionades amb el canvi climàtic. Sobretot quan el 2030 s'apropa i algunes de les fites a aconseguir encara queden lluny.

La decepció de la COP27, amb objectius poc ambiciosos i una mica desdibuixats, encara és propera. I planteja un escenari global desigual en termes mediambientals. Amb grans diferències entre els països desenvolupats i aquells en via de desenvolupament.

El desplegament d'energies renovables, la investigació en noves fonts com les marines o l'estímul a l'ús del vehicle elèctric són les apostes d'alguns governs, amb l'objectiu de descarbonitzar i disminuir la dependència dels combustibles fòssils. Qüestió especialment rellevant amb la guerra d'Ucraïna i la transcendència del gas rus per a la indústria europea. Tanmateix, no es posa el focus en el tema realment significatiu: la millora de l'eficiència energètica. No es tracta de continuar consumint energia però canviar les fonts, sinó que l'objectiu hauria de ser reduir aquest consum. I cap a això haurien de dirigir-se tant els suports a la R+D+i de manera més contundent, com les polítiques desenvolupades per tots els organismes nacionals i internacionals.

Perquè hi ha aspectes de la producció d'energies verdes o de l'ús de vehicle elèctric que semblen ignorar-se o voler deixar fora del debat públic: quines matèries primeres són necessàries per construir bateries, plaques fotovoltaiques o torres eòliques? D'on procedeixen aquests elements? I quin impacte té la producció en termes mediambientals? Aquí apareixen en escena els minerals rars. Aquests elements bàsics per a la construcció de plantes renovables i bateries verdes, però que l'explotació dels quals està concentrada en un grup de països reduïts i amb disponibilitat limitada de producció.

No es tracta de continuar consumint energia però canviar les fonts, sinó que l'objectiu hauria de ser reduir aquest consum

Igual que el petroli i el gas no es troben a qualsevol territori, els minerals rars són presents en alguns països llatinoamericans, africans, però principalment a la Xina. A més, si es pot visitar algunes d'aquestes explotacions mineres, sorgeixen seriosos dubtes respecte a l'impacte mediambiental innocu de les mateixes per al seu entorn.

En l'aspecte geopolític, creem una nova dependència energètica d'un grup reduït de països. La situació canviaria de protagonistes (l'OPEP), però no del perill de controlar la producció de materials claus per aconseguir l'energia necessària per a la indústria, les llars o la mobilitat. Materials, d'altra banda, amb recursos limitats. Fins quan tindrem possibilitat d'obtenir aquestes matèries per al desplegament massiu que es produirà en el curt i mitjà termini?

A més, una altra qüestió interessant és que, malgrat l'escassetat de recursos "rars", en el dia d'avui encara no es reciclen aquests elements de les plaques solars o torres eòliques que se substitueixen perquè arriben al final de la vida útil. Exactament igual amb les bateries de vehicles elèctrics. Per tant, tenim materials no reciclables i amb impacte per al medi ambient.

Significa això que hauríem de continuar consumint combustibles fòssils? No. Significa que els impulsos d'investigació haurien de donar suport a aquestes àrees de forma molt més ferma, així com intentar buscar formes d'energia realment netes en tot el seu cicle de producció i vida. La falta d'ambició de la major part de les cimeres internacionals del clima, obvia aquest tipus de qüestions, que també creen desigualtats en l'impacte climàtic.

Mentre que trobem països on un percentatge cada vegada més gran de l'energia és verd, així com el seu parc mòbil és elèctric, mantenim aquestes indústries d'explotació mineral, sense mesures per reduir-ne l'impacte mediambiental, perquè són clau per a la producció d'energia ecològica. Sembla paradoxal que hi hagi països preocupats per assolir els objectius de descarbonització dins de les seves fronteres, quan l'impacte del canvi climàtic és un fenomen global i les emissions no coneixen de mapes o canvis d'Estat.

És un fenomen molt similar al que es va produir amb la deslocalització d'indústries contaminants a països en vies de desenvolupament. Semblava que si alguns països les expulsaven de les seves fronteres per aconseguir complir els objectius d'emissions, estava tota la feina feta. Tanmateix, l'impacte mediambiental global continuava patent en traslladar aquestes fàbriques a la Xina, l'Índia, el Vietnam o un altre país que no s'hagués adherit als pactes internacionals.

Potser més protagonisme per a aquest tipus de qüestions, en lloc de dedicar pàgines i pàgines al nou hype, aconseguiria incrementar la conscienciació ciutadana i, per tant, l'interès polític i governamental.