La Comissió Europea ha anunciat la tornada a l'ortodòxia fiscal anul·lant la suspensió de les regles fiscals mantinguda des de 2020.

La suspensió d'aquestes regles fiscals ha permès desplegar polítiques públiques de cobertura a les persones i empreses en el període d'hibernació de l'activitat econòmica obligat per la pandèmia de la covid-19 i el posterior descens de l'activitat i tensions inflacionistes generat per la invasió d'Ucraïna per Rússia.

Convé recordar, no obstant això, que el fort creixement de la despesa pública durant el mandat de l'actual Govern espanyol (+6 punts de PIB en 2018-22) no s'ha limitat a les necessàries polítiques extraordinàries per afrontar la molt difícil situació sobrevinguda (one-offs), sinó que també ha inclòs increments de despesa corrent consolidables en el temps, en especial, en salaris d'empleats públics (+1,6 punts de PIB), pensions (+1 punt de PIB) i altres prestacions socials (+0,3 punts de PIB en Ingrés Mínim Vital i maternitat i paternitat).

En aquest context, les administracions públiques espanyoles han finalitzat el 2022 amb un dèficit del 4,8% del PIB (-63.776 milions d'euros), un percentatge molt inferior al màxim assolit el 2020, el pitjor moment de la pandèmia (10,1% del PIB) però superior al de l'any anterior al seu inici (3,1% del PIB).

El Pla d'Estabilitat, presentat fa tot just dos mesos a Brussel·les, recull una reducció del dèficit fins al 3% el 2024 i fins al 2,5% el 2026. L'AIReF no comparteix el seu optimisme i el quantifica en el 3,3% del PIB en termes estructurals, augmentant-lo a polítiques constants, fins al 7% del PIB a llarg termini, degut, majoritàriament, a la pressió exercida per la despesa en pensions (opinió sobre sostenibilitat de les AP a llarg termini).

El temps sense regles fiscals a la Unió Europea sembla haver finalitzat i els països membres hauran de retornar a controlar els seus saldos pressupostaris i l'evolució del deute públic. La Comissió Europea anunciava unes noves normes de governança fiscal que pretenen posar en vigor el 2024. Una d'elles estableix: "S'aplicaran salvaguardes comunes per garantir la sostenibilitat del deute. Els valors de referència del 3% i del 60% per al dèficit i el deute es mantindran respectivament sense canvis. La proporció entre el deute públic i el PIB haurà de ser menor al final del període cobert pel pla que a l'inici de l'esmentat període, i haurà de dur-se a terme un ajustament fiscal mínim del 0,5% del PIB anual sempre que el dèficit es mantingui per sobre del 3% del PIB".

L'expert en la matèria, Diego Martínez López, catedràtic de l'UPO, acaba, en un article d'opinió publicat recentment utilitzant un contrastat model de simulació (Díaz et al.): "l'ajustament fiscal proposat per la Comissió Europea per a països amb un dèficit públic superior al 3% presenta una eficàcia molt limitada. En efecte. L'ajustament fiscal proposat per la Comissió Europea només aconsegueix situar el dèficit públic per sota del 3% del PIB a partir de 2028, i encara així es mantindria en les seves proximitats sense una reducció contundent per la seva part. El deute públic no descendiria del 100% del PIB".

La societat espanyola podria tenir la temptació de valorar com a bona notícia mantenir el dèficit entorn del 3% del PIB. No hauria de ser així, perquè, en cas de fer-ho, la ràtio de deute públic sobre el PIB augmentaria entre el 50% i el 60% del PIB el 2050 depenent de l'evolució d'aquest últim (d'1,3% a 2% anual) per afegir al 113,2% actual, fins a superar el 160% del PIB. És evident que arribar a una situació d'aquestes característiques seria molt preocupant, pel doble motiu d'una més que possible pèrdua de reputació per a la venda de les emissions de deute i el fort increment de la despesa en interessos (actualment el 2,4% del PIB).

La decisió raonable seria consensuar un camí de reducció del dèficit públic per assolir en un període raonable l'equilibri pressupostari en termes estructurals, i així garantir un descens sostingut i significatiu de la ràtio del deute públic sobre el PIB. Per aconseguir-ho es pot actuar sobre la despesa i/o els ingressos. Aquests últims han experimentat un fort augment de 3,8 punts del PIB des de 2018 sense aplicar massa modificacions tributàries. L'aflorament d'economia submergida apunta ser un factor explicatiu de tan inesperat comportament.

Amb independència de la bondat de l'actual estructura de tributs i cotitzacions socials en termes d'eficiència econòmica, segons la meva opinió millorable, l'important augment de la pressió fiscal ha reduït el diferencial amb la mitjana (ponderada) dels països de la zona euro fins a aproximadament 2 punts de PIB. És a dir, en cas de considerar-se oportú utilitzar aquest marge fins a igualar aquesta mitjana, seria inferior a l'actual dèficit estructural. Seria necessari, per tant, reduir també el nivell actual de despesa per aconseguir aquest camí de sostenibilitat, sent aquesta opció incompatible amb augmentar en el futur la despesa per envelliment (només en pensions pot superar 3 punts de PIB), sanitat, educació, ingrés mínim vital, protecció a la infantesa i/o R+D+i.

Disposar d'uns comptes públics sostenibles ha de ser un objectiu de la societat espanyola sense esperar que ens imposin res des de fora. Per aquesta raó, l'objectiu de sanejar els comptes públics i les propostes de com assolir un nivell de deute sostenible hauria de ser un dels temes estrella a la campanya electoral en la qual es dirimirà el Govern de la nació en la pròxima legislatura. M'agradaria equivocar-me, però em temo que desgraciadament no serà així i, al contrari, assistirem a una nova competició d'anuncis sobre increment de despesa de molt diferents polítiques de molt difícil, per no dir impossible, compliment.