Què va ser primer: l’ou o la gallina? És el model productiu el que dicta el volum i el tipus d'immigració que rep un país o el flux d'immigrants és el principal factor que apuntala una determinada estructura productiva? En un debat interessant i provocatiu celebrat aquest mes de gener al Col·legi d'Economistes de Catalunya, un dels panelistes, Miquel Puig, es va decantar per l'ou: és el tipus d'estructura productiva que tenim, molt dependent d'activitats intensives en treball poc qualificat, com el turisme, el que actua com a imant per atraure un nombre molt elevat d'immigrants, que alhora reforcen l'opció per un model productiu esbiaixat més cap al creixement extensiu del PIB —la quantitat d'ocupació— que cap a l'increment sostenible de la productivitat i del PIB per càpita.

De la intervenció de Puig se'n dedueix que és possible actuar sobre el model productiu d'un país, potser activant les polítiques públiques adequades i/o configurant un consens social determinat. El dilema que ens presenta seria triar entre Andorra, país on l'ocupació ha crescut molt i poc el PIB per càpita, o el Japó, on hi ha la situació inversa. O entre el País Basc i Catalunya, que en les darreres dècades han seguit trajectòries històriques semblants als models japonès i andorrà, respectivament. I per canviar el model productiu de Catalunya (i d'Espanya en general) en el sentit desitjat (seguint els exemples japonès i basc) hi ha un cert consens en la bondat d'augmentar el pes de la indústria al PIB i reduir el del turisme.

Segons els economistes polítics clàssics, el creixement de la renda per càpita dependrà de la taxa d'estalvi i inversió dels productors

Aquest mateix mes de gener ha mort Robert Solow, Premi Nobel d'Economia i pioner de la teoria moderna del creixement econòmic. Al model canònic de Solow, el creixement de la població i, per extensió, el de l'ocupació, és una variable exògena a llarg termini —és a dir, la determinen factors que no són de naturalesa estrictament econòmica. I la productivitat, que concep com a resultat del progrés tècnic derivat dels avenços científics, també es considera exògena a llarg termini. Per tant, segons Solow, la taxa de creixement del PIB a llarg termini és determinada per forces que no són objecte d'elecció econòmica. No obstant això, el nivell del PIB per càpita en un moment determinat del temps sí que apareix en el model de Solow com el resultat d'una elecció: serà més gran com més gran sigui la taxa d'estalvi i d'inversió per càpita d'un país.

Els models de creixement posteriors a Solow plantegen la possibilitat que la taxa de creixement a llarg termini també pugui ser endògena. És a dir, que sigui el resultat de la inversió en capital humà i/o tecnològic, per exemple. Aquests moderns models de creixement endogen tenen alguns punts en comú amb la visió dels economistes clàssics dels segles XVIII i XIX, com Adam Smith i David Ricardo, que consideraven el creixement econòmic principalment com el resultat de l'acumulació de capital, i aquesta, alhora, com un reflex de la distribució de la renda entre tres grups socials: empresaris, rendistes i treballadors. Els primers dirigeixen la producció, estalvien allò que guanyen i ho reinverteixen en activitats productives; els segons viuen de rendes i les gasten en consum sumptuari, i els tercers produeixen i consumeixen, però poden estalviar entre poc i res. Per tant, segons els economistes polítics clàssics, el creixement de la renda per càpita dependrà de la taxa d'estalvi i inversió dels productors, que alhora està relacionada amb la major o menor participació en la distribució de la renda d'aquelles persones o empreses amb més propensió a invertir en actius productius. Però la gran diferència entre els economistes clàssics (segles XVIII i XIX) i els neoclàssics (des de finals del XIX fins a l'actualitat) rau que d'acord amb els primers la disponibilitat de força de treball és endògena al creixement econòmic i, per tant, a l'acumulació de capital. Per als clàssics, l'oferta de treball tendeix a ajustar-se a la demanda a llarg termini, per diverses vies: les migracions del camp a la ciutat o entre territoris que creixen a ritmes diferents i ofereixen salaris reals també diferents, o l'impacte positiu d'un augment dels salaris reals sobre les taxes de fecunditat i d’activitat.

Quins són els factors que determinen el creixement diferencial de la productivitat entre països? La gran diferència és la retribució mitjana per empleat

La qüestió central és determinar quins són els factors que determinen el creixement diferencial de la productivitat entre països. Una major immigració o un creixement demogràfic més gran dilueixen necessàriament el creixement de la productivitat i del PIB per habitant? Quan s'amplia el focus de l'anàlisi i es consideren altres economies, més enllà d'Andorra i el Japó, o del País Basc i Catalunya, no s'hi observa cap relació simple entre les taxes de creixement del PIB, de la població i del PIB per càpita. De fet, entre el 2000 i el 2023 l'economia dels Estats Units va superar àmpliament el Japó i Alemanya en les tres línies: va créixer més en població —en gran manera procedent de la immigració— i en ocupació, però també en PIB per càpita. Dins de la Unió Europea, Suècia va registrar en el mateix període un creixement demogràfic pràcticament igual al de l'economia espanyola —també en gran part gràcies a la immigració— però el PIB per habitant va augmentar gairebé el doble —a una taxa superior fins i tot a la dels Estats Units. D'altra banda, països amb taxes de creixement demogràfic i de l'ocupació relativament febles o negatives, com Portugal o Grècia, van experimentar un augment del PIB per càpita no gaire superior a l'espanyol (Portugal) o significativament inferior (Grècia). Tampoc no s'observa cap relació clara entre participació de la indústria manufacturera en l'ocupació total d'un país i el nivell o el creixement del PIB per càpita. Entre 2000 i 2019 el pes de la indústria al PIB dels Estats Units i els Països Baixos es va situar, de mitjana, entre el 9% i el 9,5%, en comparació amb valors al voltant del 16% al Japó i Portugal.

No obstant això, el creixement acumulat durant aquest període del PIB per càpita als dos primers països va ser del 25% i del 20%, respectivament, en comparació amb valors propers al 15% en els altres dos. Sorprèn també saber que històricament el pes sobre el total de l'ocupació en serveis d'allotjament i restauració, que són la base del sector turístic, ha estat del 6,5% a Àustria i del 5,6% a Suïssa, de mitjana al llarg del període 2000-2019, en comparació amb el 6,9% a Espanya (tot i que actualment se situa en l’entorn del 8%). La gran diferència és la retribució mitjana per empleat en aquests sectors, que amb dades de 2019 a Suïssa era el doble de l'espanyola i a Àustria un 50% superior. 

En definitiva, si el creixement de la força de treball i de la immigració a Suècia ha estat semblant a l'espanyol al llarg de les dues darreres dècades, què explica que en aquest país el PIB per càpita hagi crescut gairebé el doble? No hi ha un únic factor que ho expliqui, per descomptat, però difícilment cal incloure el pes diferencial de la indústria manufacturera, que el 2019 representava l'11,1% a Suècia, davant d'un 10,1% en el cas de l'economia espanyola. En canvi, una diferència important en l'evolució de les dues economies és la inversió total (pública i privada, en béns d'equip i en construcció): a preus constants, a Suècia ha augmentat un 90% entre el 2000 i el 2023 i a Espanya un 15 %. Atès que l'augment de la força de treball ha estat equivalent a tots dos països durant el mateix període (un 24%), la dotació de capital per empleat ha crescut a un ritme significativament superior a Suècia en comparació amb Espanya. És cert que les activitats industrials mostren més capacitat per augmentar la productivitat que molts sectors de serveis, i que cal una política industrial intel·ligent que l'afavoreixi, però cal no oblidar que la inversió és clau en tots els sectors, inclòs el turisme. Impulsar la inversió productiva és la clau del futur, amb immigració o sense, en la indústria i en els serveis.