L'important increment del salari mínim en els últims anys, al marge dels seus múltiples efectes positius, exigeix valorar quin impacte qualitatiu està produint i, especialment, en quina mesura són encertades o no les propostes de reforma legislativa que s'estan fent. En concret, pot resultar discutible que la quantia del salari mínim es determini atenent el 60% del salari mitjà, tot i que aquest factor hagi estat eficaç en les últimes pujades. Així mateix, cal valorar fins a quin punt és convenient que l'increment del salari mínim no provoqui una correlativa reducció dels complements per a qui perceben salaris completament superiors al mínim. També resulta obligat portar al debat l'oportunitat o no de mantenir la pujada automàtica del mínim exempt de l'impost de la renda, en idèntica quantia a l'increment del salari mínim. En definitiva, és necessari decidir quina és la funció que ha de tenir el salari mínim dins de la política general de rendes salarials i el seu impacte sobre la negociació col·lectiva. Si no es tenen presents tots els factors que influeixen, es poden fer propostes aparentment positives, però que poden no ser-ho tant.

Com a punt de partida, cal tenir present que el panorama ha canviat qualitativament com a resultat de l'important increment del salari mínim, un 61% respecte al 2018. El nombre de treballadors als quals s'aplica el salari mínim s'ha incrementat, ja no només afecta a qui es troben fora de la cobertura de la negociació col·lectiva, impactant ja sobre els nivells inferiors de les taules salarials dels convenis. El salari mínim està afectant un perfil diferent de treballador, ja que comença a repercutir sobre treballadors de més edat i amb més antiguitat professional. Hi ha bastant consens en el fet que l'increment del salari mínim té un efecte negatiu molt limitat sobre l'ocupació, tot i que això es produeix en un escenari de vent en popa en el creixement econòmic, però que està per veure el seu resultat en una conjuntura econòmica adversa.

Convé aclarir que tot aquest debat depèn en exclusiva d'opcions polítiques internes, sense cap condicionant supranacional. Cal precisar que el referent del 60% del salari mitjà no ve impedit ni per la Carta Social Europea ni per la Directiva sobre salaris mínims adequats. La Carta Social Europea només estableix el dret dels treballadors a una remuneració suficient que els proporcioni a ells i a les seves famílies un nivell de vida decorós, amb una redacció pràcticament idèntica a la que es recull a la nostra Constitució, sense que a cap Tribunal nacional se li hagi ocorregut que sigui possible per via judicial establir la quantia referencial exigida per donar compliment a l'exigència d'una remuneració suficient. El percentatge del 60% només deriva d'un criteri del Comitè d'experts de la Carta Social, el perfil dels quals és el de juristes i no d'economistes, que, amb tot respecte, constitueix una extralimitació del que és la seva funció d'interpretació de la Carta, forçant a dir la Carta el que no diu.

El salari mínim té un perfil diferent de treballador, ja que comença a repercutir sobre treballadors de més edat

D'altra banda, no resulta convenient en aquests moments posar sobre la taula la transposició de la Directiva de la Unió Europea com a justificació de les reformes que es proposen. Cap de les que he esmentat ve condicionada per aquesta Directiva. Més encara, cal tenir present que la Directiva es troba pendent d'una propera sentència del Tribunal de Luxemburg, que podria anul·lar-la, a la vista de les conclusions elevades en aquest sentit per l'Advocat General. Hi ha arguments per defensar la correcció i no anul·lació d'aquesta Directiva, confio en el fet que aquest sigui el pronunciament final del Tribunal. No obstant això, per raons de prudència, cal esperar que es decideixi en aquesta seu i, sobretot, tenir present que tots aquests debats poden afrontar-se amb independència del que estableix la Directiva.

Pel que fa al criteri del 60% del salari mitjà, això no pot convertir-se en alguna cosa universal i permanent, ja que la seva pervivència depèn de diversos factors, sobretot dels canvis en l'estructura del mercat de treball, del paper que es pretengui que tinguin els convenis en la fixació dels salaris i del percentatge de treballadors que es vegin afectats pel salari mínim. En la mesura que anem cap a un model d'ocupació amb més pes dels treballs tècnics i de major nivell professional, amb correlativa reducció dels treballs menys qualificats, el percentatge del 60% seria poc desitjable, perquè provocaria una reducció desmesurada del ventall salarial i, amb això, pocs al·licients per ocupar treballs de major responsabilitat. Dins d'un model potent de negociació col·lectiva, on només un 8% dels ocupats no tenen conveni de referència, és oportú que els salaris convenis siguin els decisius per al 92% dels ocupats; si és així, difícilment el salari mínim pot assolir el 60% del salari mitjà. Pel que fa a la resta, si s'adopta l'altra proposta que el salari mínim no redueixi els complements salarials, l'objectiu del 60% resultaria inassolible, ja que es produiria un constant desplaçament a l'alça del salari mitjà, inassolible per al salari mínim.

Està justificat que els salaris més baixos no es carreguin amb més impostos, però tampoc ha d'existir un criteri d'exempció total

Per contra, s'afirma que l'increment del salari mínim produeix un efecte positiu de superació de certes bretxes salarials, especialment de treballadores i joves. Sent aquest resultat indiscutible i molt beneficiós, va als efectes, però no ataca la causa estructural d'aquestes bretxes, que ha de ser la decisiva. L'objectiu per superar la bretxa de gènere no és mantenir l'estructura tradicional del mercat de treball on les dones ocupin els treballs més desqualificats i pitjor remunerats, sinó que anem cap a un model on existeixi equiparació professional entre homes i dones. El mateix es podria afirmar respecte del treball dels més joves.

Pel que fa a l'impacte del salari mínim sobre els complements, la resposta és complexa perquè no tots els complements tenen la mateixa funció: resulta simplificador el criteri del Tribunal Suprem que el salari mínim pot reduir la quantia de tots els complements, però també és poc justificable que el salari mínim es converteixi només en el salari base amb pervivència de la quantia de tots els complements. Impermeabilitzar l'efecte de l'increment del salari mínim sobre tots els complements produeix un efecte d'indexació salarial, amb possibles efectes boomerang indesitjats sobre el que a partir d'ara es negociï als convenis. Però, sobretot, no es pot perdre de vista que el salari mínim, per pròpia definició, ha de fixar el llindar retributiu mínim per als pitjor retribuïts, en aquesta clau constitucional i internacional de suficiència del salari, però no ha d'incidir sobre la següent franja de treballadors, que perceben en el seu conjunt salaris superiors al mínim; per això han d'estar els convenis col·lectius.

Amb això no volem defensar que tots els complements puguin reduir-se com a resultat de l'increment del salari mínim, sinó que s'ha d'anar analitzant cadascun d'ells per valorar el possible impacte. Per descomptat, alguns complements no podrien reduir-se per imperatiu legal, com seria el corresponent al treball nocturn, a les hores extraordinàries, les complementàries, el temps de localització no computat com a jornada ordinària o els deguts a pactes específics per exclusivitat o permanència. Fins i tot, sembla raonable que la part variable del salari, atenent a productivitat o resultats, no s'hagi de veure minorada pel salari mínim, en la mesura que existeixi incertesa respecte del seu cobrament o no en funció que s'assoleixin o no els objectius marcats. No obstant això, per a la resta dels complements el tractament ha de ser l'oposat, per evitar que el salari mínim deixi de complir la funció que li correspon de fixar el llindar mínim retributiu.

S'ha de decidir bé quin paper ha de tenir el salari mínim i quin ha de ser el seu impacte desitjable

Finalment, està l'assumpte relatiu a l'augment del mínim exempt de l'impost de la renda. Per descomptat, l'exempció o no de l'impost de la renda resulta clau per valorar la suficiència del salari mínim, ja que la seva consideració com a salari suficient s'ha de fer respecte del salari net percebut i no com a salari brut, que no és el referent de la capacitat de consum real del treballador. Per això, no és un bon procediment fixar primer la quantia del salari mínim i, successivament, decidir si s'augmenta o no el mínim exempt. Tot ha d'anar unit o, si es prefereix, a la inversa, primer determinar on es situarà el mínim exempt de l'impost i posteriorment discutir l'increment que correspon del salari mínim. A partir d'aquí, les posicions extremes semblen poc raonables i l'equilibri s'ha de situar en una solució intermèdia.

D'una banda, es troba justificat que els salaris més baixos no es carreguin amb més impostos, però tampoc ha d'existir un criteri d'exempció total; n'hi ha prou amb tenir en compte que en aquests moments tots els salaris, inclosos els mínims, suporten reduccions per les cotitzacions socials i que fins i tot l'actual mínim exempt de l'impost no provoca que cap treballador amb salari mínim estigui exempt del pagament de l'impost. A tal efecte ha de pesar el fet que el nombre total de treballadors que reben el salari mínim supera els 2,5 milions de treballadors i les circumstàncies de cadascun d'ells poden ser diferents. En definitiva, es tracta que el nombre de treballadors exempts no sigui cada vegada més gran. Per això, el raonable és jugar més amb les deduccions de l'impost, sobretot atenent a circumstàncies familiars, i no amb un augment automàtic del mínim exempt en funció de l'increment del salari mínim.

Al final s'ha de decidir bé quin paper ha de tenir el salari mínim, quin ha de ser el seu impacte desitjable, no introduir mesures contràries a la seva finalitat lògica i no debilitar el protagonisme de la negociació col·lectiva.