La licitació deserta de Muface (Mutualitat General de Funcionaris Civils de l'Estat) és un reflex directe del que està passant en moltes empreses espanyoles. M'explico:

El concurs per a la prestació de serveis sanitaris que va sortir a licitació per als exercicis 2025 i 2026 ha quedat desert, ja que cap de les companyies d'assegurances que en anys anteriors han estat oferint cobertura sanitària a aquest col·lectiu —Adeslas, Asisa i DKV- es va presentar. El tema és greu, ja que parlem de la cobertura sanitària, la mútua, d'un milió i mig de funcionaris i tots els seus familiars directes.

Per què va quedar desert un concurs de milers de milions d'euros, probablement una de les licitacions públiques més grans d'Espanya?

Doncs perquè les tres van considerar insuficient la proposta econòmica del govern espanyol. Els arguments són purament econòmics. La quantitat oferta, malgrat suposar molts milions d'euros i haver-se incrementat, donarien pèrdues segures a la companyia d'assegurances privada que s'assumís la responsabilitat sanitària de tots els funcionaris de l'Estat. Concretament, van adduir que no podien cobrir les despeses operatives.

Augmenten un 17% l'aportació econòmica de Muface i a les principals companyies d'assegurances no els surten els números: els seus costos pujaran un 38%

Els costos sanitaris han augmentat més d'un 20%; la inflació generalitzada, així com els augments del preu de l'energia, són també entrades rellevants d'aquest sector; l'envelliment dels funcionaris (que és el mateix que el de la totalitat de la població espanyola) fa que hi hagi cada vegada més prestacions i aquestes siguin de més llarga durada; i finalment les pujades de salaris mínims i de costos socials que han d'assumir les empreses privades condueix que un augment del 17% en la quantia que el govern espanyol va oferir sigui insuficient.

Sí, llegim bé. S'augmenta un 17% l'aportació econòmica i a les principals companyies d'assegurances d'Espanya no els surten els números. Estimen que els seus costos operatius augmentaran al voltant d'un 38%, amb el que guanyar aquest concurs suposaria pèrdues de dos-cents milions d'euros.

L'economia com a disciplina, i ja no diguem les ciències empresarials, són àrees de coneixement que es caracteritzen més per un conjunt d'interrelacions que per un conjunt de lleis fixes o parametritzables sobre les esmentades relacions. Hi ha molt poques lleis universals. Veiem que la inflació pot portar més atur, però hem arribat a veure el contrari. Veiem que augments de demanda normalment porten augments de preu, però en segons quines situacions, poden fer baixar els preus.

Entre les poques lleis universals que tenim, n'hi ha una que dicta: "L'ésser humà, com a agent econòmic, es mou per incentius". És a dir, si existeix la possibilitat d'obtenir un benefici amb el seu esforç, recursos, temps i diners, tard o d'hora (i més aviat aviat que tard), acudirà algú a realitzar aquest benefici, ja que l'ésser humà tendeix (segona llei) a sempre voler estar millor.

L'incentiu perquè els agents econòmics prenguin decisions en una determinada direcció ha de ser elevat, clar i estable

El que ha succeït amb Muface és un seriós avís al govern espanyol. A les empreses i als empresaris comença a no interessar-los emprendre i assumir riscos. Per què? Doncs perquè la major part de la regulació econòmica i empresarial dels últims anys ha anat encaminada a reduir incentius: es van fixar topalls als preus, però no als costos (pensant que així es controlaria la inflació); s'han realitzat augments de salari mínim i de costos socials del treballador i, alhora, s'ha encarit l'acomiadament, eliminant incentius a la contractació; s'han augmentat impostos empresarials i també incrementat la pressió inspectora, ofegant la pime mentre la gran empresa ha portat els seus beneficis fora d'Espanya, tributant en societats una mitjana del 7%.

Les últimes dades de l'INE donen una significant i progressiva disminució del nombre d'empreses grans i mitjanes, així com de l'ocupació en les esmentades empreses. La regulació i exigències normatives de les empreses són asfixiants i dificulten cada vegada més la flexibilitat de les empreses per fer negocis i, sobretot, consumeixen molts recursos del que anomeno unitats d'atenció: mentre t'ocupes d'una cosa, no pots ocupar-te de cap altra. I l'empresariat dedica un percentatge elevadíssim del seu temps a tenir tot en regla i a què no el sancionin.

L'incentiu perquè els agents econòmics prenguin decisions en una determinada direcció ha de ser: elevat, clar i estable. En aquests moments, no és cap de les tres coses. Un concurs de mil tres-cents milions d'euros desert. No cal dir gaire més.

Anem amb compte. Les empreses, sempre ho he dit, aguanten en última instància tot el PIB d'un país.