En època d’acords pressupostaris, els polítics negociadors donen per bons molts tòpics que són de dubtosa virtut. Tot s’arregla, sembla ser, incrementant partides de despesa pública, i socials en particular, no sempre de manera prou discriminada. Com deia Fuentes Quintana, de la despesa cal conèixer-ne els cognoms, la seva paternitat, d’on s’ha nodrit. Cal mirar-li l'ADN, la genètica, per veure si val el que costa. I això comprèn considerar tant els beneficis com els costos, i analitzar així conjuntament l'eficiència i l'equitat de les partides: si compleixen la seva funció i si afavoreixen a qui realment més ho necessita. Però també la manera com es finança.

No es tracta en tot cas de fer servir aquests arguments per disminuir la despesa social, sinó per primar les seves dinàmiques i fixar prioritats. Cal pensar en què es gastarà cada euro que s’assoleixi en recaptació. I, per això, aniria bé comptar amb agències d'avaluació independents. En especial pel que fa a la sanitat. Si no es posa ordre a la capacitat que té la despesa sanitària de créixer, tant en tecnologia, en coneixement, com en volum, pel creixement demogràfic, aquesta pot acabar arrossegant la resta de partides de la despesa social que són fins i tot més redistributives que les de la sanitat pública. Pel que fa a la sanitat privada, és normal que en una societat desenvolupada que exigeix ​​molt del seu sistema de salut, i on entren en joc elements aliens a “l'objectivitat terapèutica”, com “la qualitat percebuda”, la despesa finançada privadament augmenti.

Però si això es fa des d’un catàleg públic no ben estructurat ni avaluat, si les llistes d'espera creixen sense una priorització, amb allò que “el primer que arriba és el primer servit”, es genera una inquietud que, ben amanida pel màrqueting de la sanitat privada, pot millorar força la subscripció de pòlisses d'assegurament i dualitzar el sistema sanitari. El que no és normal és que, davant de l'allau de nous tractaments que els professionals de la salut confronten, el sector públic tingui una actitud relativament passiva i no anticipativa. Amb actitud reactiva, els fets consumats augmenten sense parar la factura pressupostària. 

En tot cas, sempre cal mirar els dos costats del pressupost a l'hora d'avaluar si una determinada partida social redistribueix de manera adequada els recursos. Quan augmenta la despesa sanitària cal veure d’entrada en què es concreta. No és el mateix que creixi en atenció primària que en especialitzada, que es reflecteixi en un increment de la compra indiscriminada de medicaments o en un increment de salaris, o en l'obertura de dispositius de salut a zones rurals. Sense conèixer-ho, no es pot saber quina és la incidència redistributiva.

Però l'anàlisi no s'acaba aquí. Encara que s'aconsegueixi aquesta redistribució per la banda de la despesa, perquè s'ha afinat molt en el destí, cal mirar després com aquesta es finança, perquè és probable que aquest euro que costa tant aixecar vingui amb un segell de regressivitat fiscal, perquè s'ha pujat l’IVA o els impostos especials, o ara els mediambientals. Per tant, cal estar molt segur que la regressivitat que s’introdueix per la banda dels ingressos es compensa de sobres amb progressivitat per la banda de la despesa. Si es finança a través d'impostos indirectes (com l'IVA o els que recauen sobre determinats béns com els hidrocarburs o l'electricitat) “s'introdueix regressivitat” perquè es carrega una proporció més gran a les rendes baixes; els suposa un esforç més gran. Si s'augmenten els ingressos per mitjà dels impostos directes, també es corre un risc. Ara mateix, les rendes de treball estan pitjor tractades que les rendes de capital (rendiments financers, interessos, arrendaments, guanys de capital en general…), per allò de que si hom pressiona molt el capital, aquest es deslocalitza. Són aquestes les dues variables, així, que cal tenir en compte. Si es gasta de manera indiscriminada i s'ingressa a través d'impostos indirectes es pot acabar tenint un impacte regressiu sobre el benestar de la ciutadania.

Notem també que quan es parla de redistribució es sol judicar des de la diferència entre la desigualtat abans i després de la intervenció pública amb impostos, serveis públics i transferències. Per això, aparenta que les pensions són l'element més redistributiu del nostre sistema. Però això és erroni: les pensions són redistributives per volum, perquè suposen el 12% del PIB. Però per euro gastat no són les més redistributives. L'habitatge ho és molt més, de manera que com més selectives i menys universals siguin les despeses socials, com més identifiquin els beneficiaris, més incidència redistributiva tindran.

En qualsevol cas, Espanya és un dels països que reiteradament, fins i tot quan l'economia anava bé, gasta allò que no ingressa. Com que no ha volgut, pogut o sabut exigir més compliment fiscal, el dèficit fiscal, que hom pot arribar a pensar es justifica per l’equitat de la despesa social, resulta fortament inequitatiu intergeneracionalment. Finançar via deute vol dir que els més joves, abans de pagar les despeses corrents pels beneficis socials als quals aspiren, hauran de fer front als costos financers del deute públic generat.

No té lògica redistribuir sense més ni més en favor d’una generació quan és obvi que el cost financer del deute afectarà moltes altres generacions encara no nascudes. En aquest sentit, té lògica gravar tant el patrimoni com les successions. Té sentit quan les rendes de capital estan sent més ben tractades que les de treball. Si hom no grava el flux (el rendiment del capital), hom ha de gravar l'estoc (els acumulats). Ho reconeix fins i tot The Economist. El de successions és un impost que legitima el sistema capitalista, perquè és l'única manera de demostrar que el sistema és meritocràtic, que ningú no surt amb un avantatge o un handicap que deslegitimi els assoliments obtinguts des de l’esforç.