Aquesta setmana he recuperat per casualitat un reportatge d’un diari econòmic de fa uns mesos sobre la trajectòria de la nostra empresa, on hi compartia la complexitat de ser competitius en el context actual. No tothom –i lamentablement m’atreviria a dir que la classe política encara menys, en general– entén que l’àmplia majoria de productes que fem a Catalunya també es produeixen a altres països i altres continents. No només el teixit productiu català ha d’exportar per tenir una certa massa crítica, moment en el qual topa amb la realitat dels competidors estrangers, en alguns casos molt agressius. Alhora, al propi mercat domèstic rebem tota mena de béns als centenars de contenidors que desembarquen diàriament al port de Barcelona, i que fan que sovint l’opció més econòmica sigui la que no s’ha produït a casa.

El suggeriment habitual dels estrategs del país és potenciar la diferenciació i l’alt valor afegit: si el que es produeix a Catalunya es fa només a Catalunya, resultarà indiferent la dinàmica salarial, inflacionària, fiscal o la disponibilitat i cost energètics de l’altra punta del món. Lamentablement molt poques nacions del món tenen la sort de gaudir de sectors productius totalment inèdits. Potser trobaríem el cas de Taiwan i els microxips, però és una rara avis extraordinàriament difícil de replicar. L’habitual és que tot país tingui també exposició a sectors productius clàssics que difícilment podran treure al mercat una proposta radicalment diferent respecte el que desenvolupen els competidors asiàtics, americans o africans. Fins i tot ho veiem en alguns serveis: és més competitiu contractar hores de programadors de la Índia en remot que no tenir un equip d’analistes català a l’oficina presencial – i trobaríem desenes d’altres exemples.

Lamentablement, molt poques nacions del món tenen la sort de gaudir de sectors productius totalment inèdits

Així les coses, cal començar a prendre’s seriosament el risc (de fet, parcialment materialitzat) de perdre grans blocs de teixit productiu de sectors clàssics en pro dels productes importats, més competitius. No es tracta ni tan sols de deslocalitzacions. El que ha passat amb els cotxes xinesos ha captat l’atenció general per la rellevància del sector automobilístic europeu, però exactament la mateixa dinàmica es podria explicar avui mateix de molts altres sectors. La tònica general és de desplaçaments ràpids, on els competidors agressius de fora d’Europa, com els cotxes xinesos, poden deixar en qüestió de pocs anys fora de joc la proposta local tant als mercats d’exportació com al propi mercat local.

Aquest és un problema de triple capa: europeu, espanyol i català. La bona notícia és que sembla que la primera pedra per enfocar aquest replantejament estratègic, el diagnòstic, ja està fet a nivell europeu: l’informe Draghi tracta precisament d’això, amb gran lucidesa i amb moltes recomanacions concretes, però implementar-lo requeriria un canvi radical en la regulació europea i la pròpia cultura euròcrata, que sembla molt complicat de fer i encara menys amb el grau d’urgència que exigeix la situació. Tot i així, és positiu que s’entengui, per fi, que això no s’arreglarà amb tota mena de pedaços en forma d’aranzels sinó que Europa ha de tenir una estratègia regulatòria que permeti la competitivitat global.

Cal prendre’s seriosament el risc de perdre grans blocs de teixit productiu de sectors clàssics en pro de productes importats més competitius

A nivell espanyol també hem tingut bones notícies. El Ministeri d’Economia ha llançat el globus sonda de la “comunitat autònoma 18”, un ens administratiu abstracte que podria concentrar determinats tràmits actualment autonòmics, fent-los més àgils, telemàtics i més simples. Seria una bona notícia que s’implementés, no només per les possibles millores sinó perquè ara les autonomies tenen el monopoli de la tramitació dins el seu territori, i en conseqüència tenen pocs incentius per fer-la més àgil i raonable. Si un mateix tràmit també es pot fer a l’autonomia fictícia, pot ser que perdin poder, visibilitat i qui sap qui cobrarà les taxes associades, si és que n’hi ha. Amb tot això, les autonomies tindran un incentiu per revisar a fons els casos de tramitacions empresarials descarrilades i donar-li la volta al sistema per evitar caure en aquesta mena de punts morts, ara habituals.

L’entramat de normes, documents, certificats, autoritzacions i informes que envolta a les empreses de casa nostra així com la seva dura fiscalitat i manca de flexibilitat laboral, són estructures que s’han anat construint i complicant durant dècades. Seria ingenu pensar que ara, per un informe de Mario Draghi i una comunitat autònoma virtual, tots aquests frens a la competitivitat empresarial desapareixeran d’immediat. Però cal celebrar que es debatin solucions al problema, en tant en quant hem passat a admetre que hi ha un problema de baixa competitivitat per els excessos regulatoris –cosa que fins ara no es feia. Aconseguirem que les empreses de fora triïn Catalunya, i les catalanes hi vulguin seguir, no per una qüestió de romanticisme sinó de pragmatisme?