Amb la investidura del Govern català nou de trinca, encapçalat pel president Illa, s’ha tornat a treure la pols al llibret de com augmentar el benestar a Catalunya. Les receptes per a aquesta finalitat tenen un inusual consens entre diverses sensibilitats polítiques, sobretot pel que fa a intentar reduir la dependència del teixit econòmic de feines escombraries -principalment concentrades a la fracció del sector turístic i hostaleria de baix valor afegit i als serveis associats-, però no menyspreables a una part de la indústria, com la alimentària i especialment la càrnia. La productivitat a la indústria manufacturera és més d’un 50% superior que la del sector serveis, segons BBVA Research.

Així les coses, a qui no li agrada el fantàstic concepte "indústria d’alt valor afegit"? És tant el valor polític d’atreure aquestes inversions, que a la passada legislatura el rècord de focs artificials mediàtics es va produir amb els anuncis de la fàbrica de bateries de la coreana Lotte a Mont-Roig del Camp i la fàbrica de cotxes de la xinesa Chery a la Zona Franca: indústries d’alt valor afegit. De fet, en algunes ocasions l’emoció en acariciar aquestes enormes victòries és tan intensa que els anuncis i filtracions es precipiten abans de lligar tots els serrells de l’operació i acaben desembocant en un gran desengany col·lectiu, com va passar amb la suposada fàbrica de Tesla al País Valencià.

La situació de la inversió en capital i R+D a Europa és preocupant: la bretxa respecte als EUA s'ha multiplicat per cinc en 12 anys

Essent la indústria d’alt valor afegit tan preuada a tots els nivells, per què no en tenim més? Què falla, i com corregir-ho? Resoldre aquesta equació té un gran valor, i per això és un dels principals eixos de recerca econòmica. Les darreres setmanes la consultora McKinsey ha publicat un extens estudi on es compara la inversió en capital no immobiliari (per entendre’ns, compra de maquinària industrial) i R+D entre Europa i Estats Units. La situació és preocupant: l’any 2010 el punt de partida entre Europa i Estats Units era pràcticament el mateix, amb Europa destinant un 4,4% del PIB a inversió en capital i R+D i Estats Units dedicant-hi un 4,8%, una diferència de tan sols un 0,4% del PIB. En canvi, el 2022, darrer exercici del qual tenim dades, les dades han evolucionat cap a un 4,6% en el cas d’Europa (pràcticament estancada) i un espectacular 6,7% en el cas dels Estats Units.

Així doncs, ara la diferència és de 2,1 punts de PIB o més de cinc vegades superior a la bretxa de 2010, una esquerda prou gran per condicionar la competitivitat europea als principals sectors industrials. Aquesta diferència és consistent a pràcticament tots els sectors productius, incloent-hi el farmacèutic, la indústria tecnològica, energia, infraestructures, semiconductors... L’únic sector on la inversió en capital i R+D és superior a Europa que a Estats Units és l’automobilístic, probablement degut als intensos esforços per l’electrificació.

El sistema fiscal espanyol és especialment nociu per a la inversió en capital no immobiliari

Sobre aquest punt de partida tan desfavorable a nivell europeu, l’estat de la qüestió a Espanya és encara pitjor. El sistema fiscal espanyol és especialment nociu per a la inversió en capital no immobiliari: mentre que, de mitjana a la Unió Europea, el 74% de les inversions en capital són deduïbles, aquesta xifra és del 63% a Espanya. Comparativament, tant França com Itàlia permeten deduir fiscalment de mitjana més del 75% de les inversions en compra de maquinària industrial i equips productius.

A un context fiscal molt desfavorable s’hi suma el reguitzell de regulacions bancàries que s’han anat endurint des de la Gran Recessió del 2008, i que forcen al sistema bancari a pensar-s’ho dues i tres vegades abans de concedir finançament per a projectes industrials, reduint també els imports concedits a cada operació. Una baixa predisposició bancària a acompanyar els projectes industrials seria poc rellevant a Estats Units, on hi ha un ecosistema més que madur de capital risc i finançament no bancari, però és molt problemàtic a Europa, on històricament la banca ha estat la principal font de finançament per les inversions en capital industrial.

Catalunya pateix la conjuntura desfavorable a nivell europeu i espanyol en inversions industrials; disminuir la dependència dels serveis així és complicadíssim

Catalunya pateix la conjuntura desfavorable a nivell europeu, amb una cultura insuficient d’inversió en R+D i un sistema bancari hiperregulat, i també l’estructura d’incentius fiscals espanyola on les inversions industrials són ignorades. Pretendre disminuir la dependència del teixit econòmic del sector serveis i transferir pes del PIB del turisme low-cost cap a la indústria d’alt valor afegit resultarà complicadíssim en aquestes condicions –sense inversió no hi ha indústria, i aconseguir el contrari seria poc menys que un miracle. Però fins i tot a nivell autonòmic es poden aplicar algunes receptes per alleugerir el problema: per exemple, complementar el suport bancari a inversions productives amb línies específiques de l’ICF, o bé engreixar els recursos de l’empresa pública Avançsa per entrar a formar part del capital d’empreses industrials amb plans de creixement ambiciosos. Més deures pel nou Govern!