Fa més d'una dècada, vaig dissenyar per a Esade una eina anomenada Diana Esade, on la idea era, acabat l'exercici, revisar el que els diferents serveis d'estudis i institucions, tant nacionals com europeus, havien previst que succeiria a Espanya amb el creixement econòmic.

No es tractava, ni de bon tros, de treure els colors a ningú. Realitzar previsions és dificilíssim i aquells economistes que les elaboren per als organismes que les hi encarreguen accepten generosament exposar-se a l'error. I també a l'encert, és clar. Ningú no té una bola de vidre. Els economistes no som bruixots que podem inferir del passat el que oferirà el futur. Tot i així, se'ns exigeix realitzar previsions per un motiu ben simple: perquè els agents econòmics, empreses, sector públic, institucions financeres, pimes, professionals, entre d'altres, necessiten planificar i decidir quant en gastaran, invertiran i contractaran.

La Diana Esade que, després de dissenyar-la, vaig estar uns anys dirigint i encara contínua sota la tutela d'altres professors que ha millorat i enriquit el meu primer disseny, s'ha convertit en un referent i és, ja avui, un indicador més que es consulta i analitza. Es va començar amb PIB i es van anar afegint altres variables macro (atur, inflació...).

La distància entre la dada prevista i la realitat no s'ha de mesurar en termes de "quant" hem fallat sinó en "per què"

El nom "Diana" li dona un to lleuger. Els economistes no llancem dards, sinó que realitzem models economètrics i predictius, aplicant ara, a més, models d'intel·ligència artificial i algoritmes iteratius que perfilen cada vegada millor les anàlisis estadístiques per respondre a una cosa tan difícil i incerta: què passarà demà?

Contrari al que es va témer, la Diana Esade va ser agraïda per les institucions i serveis d'estudis que tant s'esforcen a realitzar previsions, ja que l'assumpte es va tractar amb rigor i respecte. No es tractava d'assenyalar el "bo" o el "dolent" perquè això seria caure en la trampa i assumir que hi ha bons i mals endevins. I ja he aclarit que a endevins els economistes no juguem. La distància entre la dada prevista i la realitat no s'ha de mesurar en termes de "quant" hem fallat sinó en "per què" el model no ha realitzat una bona previsió. En altres paraules, quines variables explicatives haurien d'haver tingut més pes? O bé: quins successos geopolítics, naturals o socials han emergit sense avís i han desbaratat la bondat del model?

També és interessant l'anàlisi de dispersió. Les previsions d'al voltant de 20 equips d'economistes que tenen llibertat per definir els seus models coincideixen? Hi ha consens? O hi ha disparitat? Si n'hi ha, què els porta a donar més pes a un tema que a un altre?

Em vaig trobar tres grans categories en l'anàlisi de la inflació: uns preveien gairebé un 5%, d'altres, un 4% i, els més optimistes, al voltant del 3%

Dit tot l'anterior, he tingut curiositat, aquest any que tant se m'ha preguntat en mitjans per la inflació, analitzar quina disparitat o consens hi ha en com acabarà la inflació a Espanya aquest 2024.

M'he trobat tres grans categories: les que anticipen una inflació més elevada, les que estimen una inflació moderada i les que preveuen una inflació més baixa.

El Servei d'Estudis de CaixaBank i el Banc d'Espanya estimen que la inflació anual a Espanya van començar l'any considerant que la inflació podria tancar l'any entorn del 4,8% i 4,5%, respectivament. En el segon grup estan les previsions que van apuntar al seu dia a una inflació més moderada, situant-se entre el 3,5% i el 4%. BBVA Research i el Fons Monetari Internacional (FMI), per esmentar dos exemples. En el tercer grup, amb previsions d'inflació més baixa, es troben organismes com la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE), que van estimar al principi una inflació entorn del 3% a finals de 2023. Si arrodonim, diríem que uns diuen que gairebé el 5%, d'altres que al voltant del 4% i els més optimistes, al voltant del 3%.

La majoria de les institucions han anat revisant a la baixa les seves previsions d'inflació a mesura que ha avançat l'exercici

Les diferències són interessants. Els del 5% atorguen molta importància al conflicte amb Ucraïna, cadenes de subministrament i el bon comportament de la demanda interna. Els moderats donen molt pes a la baixada de tipus d'interès i descens de preus de l'energia. Els optimistes hi afegeixen que la desacceleració econòmica de la UE forçarà les empreses i distribuïdors a moderar les pujades de preus.

La majoria de les institucions han anat revisant a la baixa les seves previsions a mesura que ha avançat l'exercici. La dada d'agost, del 2,2%, que ha sorprès, sembla anar donant la raó a l'últim grup que, abans de començar l'any, se situaven a la franja inferior.

Qualsevol final d'any per sobre d'un 4%, segons la meva opinió, seria una mala notícia. Necessitem una inflació final amb un tres com a primer dígit. Perquè ens permetria començar a pensar en un aterratge final entorn del 2% per al 2025 i no en un altre escenari, que seria el d'una inflació moderada en forma d'altiplà i la durada del qual seria realment incerta.

La cosa pinta bé i tot apunta a aquest escenari d'aterratge final per al 2025. Veurem l'últim quadrimestre, que encara queda partit i, per desgràcia, hi ha massa cignes negres geopolítics que destrossen molt sovint els models economètrics i la màgia de l'estadística predictiva.