El 18 d'abril del 2024, Enrico Letta va presentar en la reunió del Consell de caps d'Estat i de govern de la Unió Europea el seu informe de 147 pàgines, titulat en castellà 'Mucho más que un mercado', informe que li va ser encarregat el 15 de setembre del 2023.

El 9 de setembre passat, es va publicar el conegut com 'Informe Draghi', el títol del qual en català (encara que només estigui disponible en anglès) és 'El futur de la competitivitat europea – Una estratègia de competitivitat per a Europa.

Ambdós informes, molt interessants i de lectura més que recomanable a totes les persones preocupades (amb raó) pel futur del nostre vell continent, analitzen els reptes a què s'enfronten la indústria i les empreses al mercat únic. Formen part de la documentació de base que la presidenta Ursula Von der Leyen ha transmès a tots els candidats a comissari que han passat aquest mes de novembre els seus exàmens aprovatoris davant de les comissions respectives del Parlament Europeu.

Les conclusions d'ambdós informes contribuiran als treballs de la Comissió sobre un nou pla per a la prosperitat sostenible i la competitivitat d'Europa. I, en particular, cal destacar l'anunciat nou Pacte Industrial Net per a indústries competitives i llocs de treball de qualitat, que es presentarà en els primers 100 dies del nou mandat de la Comissió.

Els informes Draghi i Letta plantegen amb nitidesa la necessitat d'augmentar el pressupost comú de la UE a gairebé el 5% del PIB

Com assenyala amb raó el meu bon amic Eduardo Moyano en un recent article: "A ningú no se li escapen les creixents dificultats de gestionar una UE-27 que, a més, té el propòsit d'ampliar-se a nous països en els propers anys. Així mateix, és innegable el retard de la UE respecte als EUA i la Xina en creixement i productivitat. Si, per exemple, el 2000 la bretxa respecte dels EUA era del 18%, ara el 2023 ha augmentat al 30%".

"Això posa de manifest l'incompliment dels objectius plantejats en el Consell de Lisboa del 2000, on es proclamava que, en la dècada següent, la UE havia de convertir-se en "l'economia més competitiva i dinàmica del món, capaç de créixer econòmicament de manera sostenible, amb més i millors llocs de treball i amb més cohesió social. Han passat dues dècades des d'aleshores i l'endarreriment econòmic de la UE respecte dels seus competidors és evident."

L'Informe Draghi afirma que la PAC constreny l'avenç cap a polítiques innovadores de més ambició

Es va ajuntar l'enviament dels dos informes esmentats amb un altre document, les conclusions del diàleg estratègic sobre el futur de l'agricultura que també havia convocat la presidenta i al qual ja hem dedicat anteriorment un article.

Els tres informes parlen de la necessària coherència entre les diferents polítiques públiques aplicades a la Unió, insistint en les polítiques comunitàries i nacionals els dos primers i les polítiques comercial, agrària i de medi ambient el tercer. Però una lectura atenta indica tensions entre ambdós.

És veritat que cap dels tres informes no representa l'opinió de la Comissió, és veritat que els dos primers són (en principi) de l'única i exclusiva responsabilitat dels seus autors i que el tercer reflecteix les conclusions consensuades dels 30 membres del Grup de treball creat específicament per a això. Però una lectura coordinada dels 3 informes revela tensions significatives.

Tensions pressupostàries

Les tensions afloren sobretot quan abordem el delicat tema del necessari i futur pressupost de la Unió. No s'ha d'oblidar que som a les portes d'una nova discussió sobre les perspectives financeres de la Unió per al període 2028-2034.

Els informes Draghi i Letta plantegen amb nitidesa la necessitat d'augmentar el pressupost comú de la UE (que actualment és menor de l'1% del Producte Interior Brut europeu en termes d'execució) a gairebé el 5% i de realitzar reformes profundes en la seva estructura.

Però aquests dos primers informes incorporen, de passada, afirmacions sobre la PAC. Per exemple en la pàgina 60 de l'Informe Draghi s'afirma que la PAC suposa més del 30% del pressupost comú de la UE, i que això, juntament amb el percentatge similar destinat a la política de cohesió, constreny l'avenç cap a polítiques innovadores de més ambició.

Si no s'han desenvolupat més polítiques és per la falta de voluntat política, no per culpa dels agricultors o de la política de cohesió

No és una afirmació nova en aquesta fase de les prenegociacions pressupostàries. El 2004, el meu company en l'Institut d'Estudis Europeus de la Universitat Lliure de Brussel·les, André Sapir, va publicar el seu informe 'An Agenda for a Growing Europe' que arribava (entre d'altres) a la mateixa conclusió.

Ja en l'època, vaig tenir l'ocasió d'insistir que, sent el pressupost europeu de tan escassa dimensió, no es construeix més Europa desvestint un sant per vestir-ne un altre. Vaig tenir l'ocasió d'avisar a André que el seu informe seria utilitzat per retallar el pressupost comunitari, no per augmentar-lo o reorganitzar-lo. Desgraciadament, el resultat de la negociació va ser, per primera vegada, una retallada neta en la mida del pressupost europeu i André em va haver de confessar, afligit i entristit, que no era aquest l'objectiu que perseguia.

El límit màxim de despesa europea possible, segons els Tractats, és de l'1,4%, percentatge també escàs però més d'un 40% superior al pressupost efectiu. Si no s'han desenvolupat més polítiques, havent-hi marge pressupostari, és per la falta de voluntat política, no per culpa dels agricultors o de la política de cohesió.

Això també ho va demostrar el millor president que ha tingut la Comissió, Jacques Delors, quan va quadruplicar en dos mandats el pressupost de l'esmentada política de cohesió.

Hi ha una voluntat forta de confiar a la UE noves tasques, però està menys clar que existeixi la mateixa voluntat de dotar-la dels mitjans necessaris

El cost de la PAC és de 386.602,8 milions d'euros per al període 2021-2027, no arriba al 0,4% del PIB europeu i ve a substituir, augmentant en la seva eficàcia i eficiència, despeses nacionals que si no existissin a escala europea tindrien lloc a escala nacional, crearien distorsions de competència posant en perill el mercat únic i sumant, és previsible, una suma pressupostària total superior al mobilitzat en comú.

Una altra cosa ben diferent és discutir, com ens recorda Eduardo Moyano, "si aquest pressupost es distribueix o no de forma adequada; si contribueix o no a fer més competitiu el sector agrari europeu; si ajuda a equilibrar les rendes dels agricultors respecte d'altres sectors o si al contrari només beneficien als que menys les necessiten..." reflexions no només lícites sinó justificades i indispensables.

De fet, el tercer informe que comentem incorporava en les seves conclusions tant la necessitat de mantenir un pressupost "suficient" per a la PAC com la urgència d'instituir un fons específic addicional per a la transició ecològica, en el cas de l'informe en qüestió la transició agroecològica. També planteja el concentrar els ajuts agraris en aquells que més ho necessiten, obrint així el meló de la redistribució.

Noves responsabilitats per a Europa

Està clar que hi ha una voluntat forta de confiar a la Unió Europea noves tasques, com (entre d'altres) la protecció en frontera, la revolució tecnològica, o una presència més important i projecció internacional, noves tasques que es vindrien a sumar les responsabilitats actuals que ja fixen els Tractats.

Està desgraciadament menys clar que existeixi la mateixa voluntat forta per dotar a la Unió dels mitjans necessaris per fer front a les seves responsabilitats, les tradicionals i les noves.

Però em temo que tindrem moltes ocasions de tornar sobre aquest tema en els mesos que venen.