El desembre del 2022, el govern espanyol va aprovar impostos temporals sobre dos sectors concrets: l’energètic i el bancari. El preàmbul d’aquests impostos indicava que el seu propòsit era finançar els programes d’ajuda per als ciutadans i empreses afectats per les conseqüències de la guerra d’Ucraïna; és a dir, es va plantejar com una operació de redistribució de sectors beneficiats conjunturalment pel moment geopolític cap a d’altres perjudicats pel mateix. Aquest plantejament podia tenir cert sentit conceptual i econòmic en aquell moment pel fenomen econòmic anomenat “beneficis caiguts del cel”, traducció del terme anglosaxó “windfall profits”.

En el cas de les empreses energètiques, recordem com el 2022 es va parlar del disseny marginalista dels preus energètics a Espanya: cada dia es produeix una subhasta en la qual els diferents productors d’electricitat (Endesa, Iberdrola, etc.) oferten cadascuna de les seves tecnologies de generació a un preu determinat pels costos d’aquell dia. Entren primer les més barates, habitualment l'eòlica i fotovoltaica, perquè pràcticament no tenen costos d’operació, només costos de capital inicials per muntar la instal·lació, i per tant és preferible vendre a 1€ que no vendre. Després entren la resta: nuclear, cicles combinats de gas... L’última tecnologia a entrar a la subhasta, la que té el preu més elevat, fixa el preu per totes les anteriors. És a dir, el preu final que paguem per l’electricitat no és una mitjana aritmètica de cadascuna de les tecnologies de generació sinó directament l’últim valor a entrar a la subhasta, el més alt.

Degut al conflicte d’Ucraïna i l’anul·lació del conducte Nordstream que connectava Rússia amb Europa, la importació de gas natural es va complicar de manera extraordinària i abrupta i el cost operatiu dels cicles combinats de gas com a mètode de producció elèctrica es va disparar. Aquest, alhora, fixava el preu de les tecnologies que entraven abans a la subhasta: la fotovoltaica, la eòlica, la nuclear... Aleshores, si el cost total de la nuclear (la suma del cost variable: salaris del personal, compra d’urani, manteniment... més l’amortització del cost de capital: la inversió inicial de muntar la instal·lació) és, posem per cas, de 50€/MWh, i en aquell moment els cicles combinats de gas tenien un cost de 300€/MWh, les nuclears tenien uns beneficis caiguts del cel de 250€/MWh.

En menor mesura aquest fenomen es podia justificar també en el cas de la banca degut a l’increment dels tipus d’interès del Banc Central Europeu com a eina per lluitar contra la inflació derivada del mateix conflicte geopolític, un element extern que suposava un important vent de cua pels beneficis bancaris i que es va entendre que era “caigut del cel”.

Estem davant un nou paradigma on els impostos no serveixen per corregir desequilibris sinó que tenen un senzill afany recaptatori

Tornem al present: ben entrat octubre, s’apropa el 31 de desembre, data en la qual expira automàticament l’aplicació d’aquests impostos segons el termini inicialment fixat. Les premisses que en justificaven l’aplicació ja no existeixen: els tipus d’interès estan en tendència descendent perquè la inflació està sota control, i els preus energètics han tornat a nivells raonables.

Malgrat aquest nou context, el Gobierno explora totes les vies possibles per prolongar l’impost o fins i tot convertir-lo en una taxa permanent, la qual cosa indica que estem davant d’un nou paradigma on els impostos no serveixen per corregir una anomalia o desequilibri concret (com el cas dels “beneficis caiguts del cel”) sinó que tenen un senzill afany recaptatori davant de la creixent desestructura de les finances públiques impulsada per una despesa descontrolada en pensions de jubilació. Aquest debat discorre en paral·lel als creixents rumors d’una revisió a l’alça de l’IVA, a l’augment dels trams d’IRPF encobert sota el concepte de xantatge emocional “quota de solidaritat”... i encara no ha acabat l’any, per veure quines altres sorpreses impositives poden aparèixer.

La seguretat jurídica es va perdent poc a poc i en silenci fins que arriba un dia que, sense saber com, se’ns percep com una república bananera

Com és evident, els daltabaixos fiscals no són gratuïts. De moment, Repsol ha anunciat que està replantejant el futur de la seva ecoplanta al complex petroquímic de Tarragona, i Cepsa està qüestionant el futur de la vall de l’hidrogen a Andalusia –dues grans inversions que, sumades, excedeixen els nou dígits. Són ensurts que en altres temps s’haurien previst i detectat a temps; primer, perquè les novetats en fiscalitat es debatien parlamentàriament i amb les parts implicades, incloent les patronals dels sectors que en pateixen l’impacte. Segon, perquè els impostos han estat típicament objecte d’un procés d’avaluació de polítiques públiques, on es simula i calcula el seu impacte, i s’analitza la recaptació esperada en contrast amb la destrucció d’activitat econòmica que poden causar. En aquest cas no s’ha fet res de tot això, només estirar el xiclet d’una recaptació simplista i improvisada. 

Aquest canvi en el plantejament dels principis de la fiscalitat és més profund del que sembla. Obre la porta a que s’aprofiti qualsevol escletxa taxable per augmentar la recaptació, independentment de si és just o no, proporcionat o no, puntual o permanent. Sembra dubtes raonables sobre quin serà el sector o l’escenari que tindrà l’infortuni de rebre un impost sorpresa la setmana vinent, com qui treu boles aleatòries d’un bombo del bingo. I té implicacions molt difícils de preveure: igual que la metàfora de la granota bullida, la seguretat jurídica no desapareix d’un dia per l’altre, sinó que es va perdent progressivament i en silenci fins que arriba un dia que, sense saber com ha pogut passar, se’ns percep internacionalment com una república bananera. Potser encara estem a temps d’evitar-ho.