Paul Krugman, premi Nobel en Economia, escrivia fa poques setmanes sobre el fracàs de la trade pax com estratègia per assolir pau i democràcia mitjançant la integració dels països en el comerç internacional. Ho afirmava en observar com, després de 30 anys de progressiva liberalització comercial a Rússia o la Xina, els avenços democràtics i en protecció dels drets humans eren ben poca cosa.

La capacitat de transformació política atorgada a l’obertura de mercats ha estat fallida, però les seves conseqüències econòmiques s’han deixat sentir amb força, enriquint als nous participants i proporcionant guanys d’eficiència considerables als seus socis comercials. També posant de manifest els seus potents efectes distributius. Tot i que els impactes siguin globalment positius sempre hi ha guanyadors i perdedors quan es dilueixen els obstacles comercials. En aquests casos, les polítiques de compensació són essencials, però no sempre les autoritats han gestionat amb encert la resposta als efectes de la globalització.

Aquesta pífia ha afavorit l’emergència de populismes i derivat en una acció política menys favorable al multilateralisme, afectant la direcció i contingut de les polítiques econòmiques. La tendència a l’unilateralisme ha fet fortuna, ultrapassant el mercantilisme barroer, simplista i anacrònic de l’Administració Trump per modernitzant-se amb nous instruments i arguments.

Amb l’esquer de l’encariment de l’energia, l’Administració Biden ha promulgat la IRA (Inflation Reduction Act), legislació promotora d’una transició energètica cap un model més sostenible, amb gairebé 400.000 milions de dòlars en subvencions i exempcions fiscals per a la fabricació i consum de centrals eòliques, panells solars i vehicles elèctrics. Incentius indispensables per avançar en la lluita contra el canvi climàtic però que han fet protestar les institucions europees, cames ajudeu-me, esparverades per l’exigència de producció en origen de les tecnologies verdes. Fins i tot les autoritats aparentment més internacionalistes semblen gaudir doncs de la poció del nacionalisme econòmic, fins al punt de preguntar-nos si la guerra a Ucraïna també és una oportunitat més de negoci per a la poderosa indústria nord-americana.

Tres reflexions al voltant de la desavinença amb el nostre amic americà. Primera. Després de la crisi financera, quan a Europa les retallades perderen ordre i mesura per esdevenir austericidi, el BCE va comprometre bous i esquelles per evitar un estancament persistent. S’anava molt tard, el mal ja estava fet i es perdé la sincronia amb l’economia americana. Avui, la gestió de la crisi fa evident la dependència amb el dictat econòmic de l’altra ribera atlàntica. Malgrat patir un episodi inflacionari d’arrels diferents, el BCE va a remolc de les decisions preses per la Reserva Federal. Es tracta d’evitar que el dòlar s’enfili i encareixi més les importacions d’energia, metalls i cereals. Però, amb una recuperació incompleta dels efectes de la pandèmia, el risc que l’excés de restricció monetària derivi en recessió és més elevat a Europa.

Segona. Europa pateix més el conflicte bèl·lic per proximitat geogràfica i per decisions geoestratègiques poc afortunades i de rerefons delicat. És ben coneguda la dependència energètica del gruix de les economies del centre i est europeu del gas i derivats petrolífers procedents de Rússia o d’altres economies amb escassa solera democràtica. La cerca de proveïdors i productes alternatius ha refermat la raó de ser del projecte europeu però també requerit temps i un esforç econòmic considerable. Des de l’esclat de la guerra, la Unió Europea ha importat gas natural liquat procedent dels Estats Units a un cost tres vegades superior al de 2019 i, certament, el dèficit comercial dels Estats Units amb Europa es reduirà sensiblement perquè enguany el valor de les seves exportacions augmentarà un 30%. La indústria militar i de l’energia han fet doncs un bon negoci de la dependència europea. Però la fragilitat geoestratègica de la unió ja s’albirava quan els preus dels productes energètics s’enfilaren a l’estiu i tardor del 2021 en ple estira-i-arronsa amb Putin per la llum verda al gasoducte Nord Stream 2. Llavors mirarem cap una altra banda...

Tercera. És ben cert que el redactat de l’IRA trenca el principi de reciprocitat, destila un tracte discriminatori, traspua competència deslleial i amenaça amb desviar inversions productives. Mai res no és casual ni superflu. Vivim orfes d’institucions que gestionin una governança global i l’Organització Mundial del Comerç (OMC) fa temps que pateix el menyspreu de les seves normes per algunes de les principals economies exportadores. Al rerefons de les ocurrències econòmiques de Trump s’hi percebia una intensa lluita pel lideratge tecnològic d’un món en plena revolució digital i transformació del model energètic. Amb millors paraules, l’Administració Biden escala el conflicte perquè el lideratge del 5G, la producció de circuits integrats, les aplicacions de la intel·ligència artificial, l’accés als metalls procedents de les terres rares, el control de la nova ruta de la seda o la protecció de la propietat intel·lectual són arguments que alimenten la lluita pel joc de trons. No ens hauria d’estranyar que els rivals forcin Europa a prendre partit. Estats Units juga les seves cartes atiant la inversió militar europea, reforçant els vincles amb l’OTAN i comprometen l’ús de sistemes militars amb tecnologia americana.

I així doncs? Mentre es negocia un millor tracte amb l’amic americà, convindria avançar feina cercant la màxima rendibilitat econòmica i social en l’ús dels fons Next Generation, perquè qui no té fites, és poc probable que les assoleixi.