Tothom parla de canvi de model productiu, però difícilment el podrem decidir plenament i molt menys una comunitat autònoma sense poder legislatiu rellevant en cap dels grans àmbits que ajuden a determinar-lo. Una potència de segon ordre com Espanya dins d’un bloc europeu en decadència (com ha determinat l’informe Draghi) serà molt difícil que aspiri de manera rellevant a determinades inversions de màxim nivell tecnològic (cas dels microxips per exemple). D’altra banda, sempre serem un país mediterrani i atractiu pel turisme mentre el canvi climàtic ho permeti. Per tant, una activitat turística important hi haurà de ser. Altra cosa és com.

Però al marge d’aquestes consideracions, l’única posició que no té cabuda en el debat sobre el model productiu és la inacció o el fatalisme. Si volem preservar un mínim estat de benestar cal fer més productiva l’economia i començar a superar aquest gap continuat de productivitat amb els països avançats. Si no s’aconsegueix, difícilment podrem fer front a les necessitats, cada cop més exigents, de l’estat del benestar en els anys futurs. Se’ns presentarà un futur magre on les tensions i la manca de cohesió aniran dissolent els vincles socials que avui ja estan patint els efectes dels primers embats del que ens espera en els futurs anys.

Malgrat l’optimisme actual sobre les altes taxes de creixement del PIB total previstes pel 2024, principalment gràcies a la bona marxa del turisme l’any passat i l’actual, persisteixen fets estructurals que haurien de fer reflexionar als responsables polítics i econòmics de l’Estat, i també en la part aplicable, a la Generalitat amb independència de qui l’ocupi.

Si volem preservar un mínim estat de benestar cal fer més productiva l’economia i superar el gap de productivitat amb els països avançats

Un d’ells i molt determinant de cara a un creixement sa i sostenible a llarg termini és el de la inversió, particularment la inversió productiva, excloent la residencial. Estaríem parlant tant de la inversió pública com, i molt especialment, la privada. La taxa d’inversió de l’Estat espanyol en relació amb el PIB és, des de la crisi financera de 2008, sistemàticament inferior, no només respecte dels països líders del món, sinó també de la UE, ella mateixa amb una dinàmica clarament qüestionable en el context mundial. Respecte a Catalunya, l'Idescat no proporciona dades prou desagregades per fer comparacions homogènies, però atenent a la inversió total, comptant la residencial, la seva evolució és similar a l’estatal i no sembla que doni peu a valoracions més optimistes.

Aquesta situació no és compatible amb un canvi de model cap a una economia més productiva que permeti una recuperació gradual del gap de productivitat. Espanya té, des del 2015,  de mitjana una taxa d’inversió productiva al voltant de dos punts de PIB inferior a la de la UE i quasi quatre punts respecte als EE.UU., sense entrar en comparacions amb països amb altes taxes d’estalvi com són Corea del Sud o el Japó. Per tant, es tracta d’una situació particular espanyola que compartiríem amb altres països mediterranis.


Fins aquí les dades. Esperem que en els anys vinents es vegi alguna millora gràcies als fons europeus, però sembla molt difícil que aquesta permeti cobrir el gap, i en tot cas, seria temporal fins a l’esgotament dels fons, el 2026. La pregunta que els polítics i els gestors empresarials s’haurien de fer, doncs, és: per què s’inverteix menys que en altres països comparables?

Les raons no sembla que s’hagin de buscar en circumstàncies que potser en el passat podien aportar alguna justificació com podien ser les condicions de finançament o l’excessiu endeutament empresarial acumulat en els anys de la bombolla creditícia. Això va ser així fins fa uns anys, però actualment la situació, en aquests àmbits, no es diferencia excessivament de la resta de països de la UE. En canvi, podríem girar la vista cap a altres àmbits igual o més determinants de la inversió, com podrien ser la qualitat institucional, el marc fiscal, la creació de talent humà o el foment de la innovació empresarial, per citar-ne alguns, i preguntar-nos com exercici col·lectiu si en aquests àmbits estem creant les condicions o els entorns que afavoreixen les decisions d’inversió empresarial o, al contrari, estem posant bastons a les rodes que llasten aquestes decisions.

La pregunta que els polítics i els gestors empresarials s’haurien de fer, és: per què s’inverteix menys que en altres països comparables?

No és aquest el lloc per un estudi detallat de cada punt dels anteriors, però a tall d’apunts breus valgui prendre nota d’algunes dades prou comprensives però que ni de bon tros esgotarien el debat:

  • L’indicador de referència en qüestió de qualitat institucional del Banc Mundial  (Worldwide Governance Indicators, 2023) indica un deteriorament continuat i rellevant des de l’any 2000 en gairebé tots els seus subindicadors (veu i rendició de comptes, estabilitat política, eficàcia governamental, qualitat regulatòria, respecte a la llei i control de la corrupció).
  • La pressió fiscal, tot i ser encara inferior a l’europea, ha augmentat en 2,9 punts entre el 2018 i el 2022 (5 punts des del 2012 sent el segon estat que més l’ha incrementat). En canvi, el PIB per habitant en termes reals s’ha estancat en el mateix període. Semblaria raonable que l’augment de la pressió fiscal acompanyés el creixement dels ingressos per habitant, però no és així.
  • La disponibilitat de mà d’obra qualificada s’ha convertit en el segon factor més restrictiu de l’activitat empresarial, per sota de la incertesa de la política econòmica, segons l’enquesta d’activitat empresarial del Banco de España del 3r trimestre del 2024. El 2021 estava situat en els darrers llocs. I tot això en un dels països amb una taxa d’atur més alta.
  • Espanya està en el lloc 14 dels 27 països de la UE en el European Innovation Scoreboard 2024, publicat per la Comissió Europea, al 89,9% de la mitjana, mantenint-se en el tercer nivell de països de la UE i per darrere de països amb menor renda per càpita com Estònia o Eslovènia. En aquest cas, cal reconèixer millores discretes des del màxim històric de la distància amb la UE l’any 2021.

En el cas català podríem trobar alguns pal·liatius com, per exemple, el bon comportament de les exportacions, especialment el 2023, i ara ja molt atenuat o la relativa recuperació del sector industrial. Però són això, pal·liatius.

En definitiva, convindria canviar l’eix d’alguns dels debats que tenen lloc. Ens tenen entretinguts amb moltes foteses mentre els problemes importants s’amaguen al conjunt dels ciutadans.