Entre les crítiques que es fan a l’acord subscrit entre PSC i ERC, en el que aplica estrictament a finançament, en destacaria dues i em centraria en una. La primera és la dels incrèduls, els que diuen que no es complirà perquè no hi ha voluntat de complir-lo per una de les parts. Aquesta crítica, principalment procedent d’alguns sectors independentistes, es basa en la valoració de les experiències passades. No es pot rebatre perquè no es poden prejutjar les intencions futures, però sí que puc assenyalar que l’argument no acaba de convèncer. Primer, la dependència mútua, tant en l’àmbit català com estatal, és la millor garantia de compliment. Segon, l’argument porta a la inacció: atesa la no majoria independentista, amb qui pactar, doncs?, és la pregunta que sorgeix. Tercer, també sorgeix la qüestió de si l’argument és també aplicable a tots els acords prèviament signats pels dos principals partits independentistes.

Serà una carrera d’obstacles, un darrere l’altre, i caldrà molta voluntat política

Ara bé, cal admetre que l’aplicació pràctica de l’acord s’enfrontarà a molts obstacles, de dins i de fora, i crec que les parts signants ho saben. Per aquesta mateixa raó, potser somiant despert, desitjaria que la defensa de l’acord fos assumida fermament pels dos partits independentistes deixant a banda la seva permanent lluita recíproca. I, lògicament, exigir el mateix de l’altre signant, el PSC. Seria tota una novetat que Catalunya es presentés unida per defensar un acord que, depèn de com es concreti, podria ser molt beneficiós. Això seria particularment convenient perquè els principals obstacles per a la implementació vindran tant des del sottogoverno de l’Estat com dels jutges del Tribunal Constitucional (TC). Serà una carrera d’obstacles, un darrere l’altre, i caldrà molta voluntat política. I això ens obliga a centrar-nos en la segona gran crítica que serà la que ja utilitzen aquests actors i els seus aparells mediàtics. Aquesta crítica es fonamenta en la suposada insolidaritat de l’acord, derivada del trencament de la igualtat entre els territoris, argumenten.

Madrid es beneficia d’un enorme plus d’ingressos fiscals, generat per la seva capitalitat i els recursos que s’hi aboquen

La primera qüestió a tenir en compte és que la teòrica solidaritat entre territoris ni existeix ni ha existit, malgrat el que digui la Constitució o les sentències del TC. En primer lloc, per l’existència d’un model de finançament, el foral, que atorga uns recursos públics per habitant entre un 60% i un 80% superiors, segons els anys, als de la mitjana de la resta sense cap aportació de solidaritat en els seus mecanismes. Tampoc hi ha solidaritat quan dins de les comunitats del sistema de règim comú, existeixen diferències d’un 38% entre la regió més beneficiada –Cantàbria- i la més perjudicada –País Valencià-. Com tampoc existeix quan una comunitat com Madrid es beneficia d’un enorme plus d’ingressos fiscals, generat per la seva capitalitat i els recursos que s’hi aboquen, que després utilitza per practicar unes bonificacions i incentius fiscals en perjudici de tots els altres territoris. Política que, de forma temerària, també han acabat imitant altres comunitats governades pel PP, però que al mateix temps demanen que siguin compensades pel seu infrafinançament (cas d’Andalusia o el mateix País Valencià, per exemple). Tot plegat, en nom de la solidaritat, és el joc dels disbarats.

I en tot aquest context s’acusa l’acord ERC-PSC d’insolidari. La veritat és que en el nivell de concreció actual difícilment es pot acusar de gaires coses a l’acord. En tot cas de voler sortir del model de finançament comú, de no gaire més. I això no ha de significar cap trencament de la solidaritat. Contràriament, l’acord estableix clarament que “... La Generalitat ha de contribuir a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes a fi que els serveis prestats pels diferents governs autonòmics als seus ciutadans puguin assolir nivells similars, sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar”. Per tant, la voluntat està molt clara. El que si es planteja en l’acord és que aquesta solidaritat no trenqui el principi d’ordinalitat. És a dir, que després d’aplicar-se, Catalunya no es vegi en una posició en l’ordre de recursos públics per habitant pitjor que abans, en termes de capacitat fiscal. En tot cas, el que s’ha d’aclarir és que el principi d’ordinalitat no és contrari a l’objectiu de què en termes de serveis bàsics hi hagi una relativa igualtat entre els ciutadans dels diferents territoris. Però també s’ha de defensar sense complexos que amb aquesta ordinalitat Catalunya pugui fer front a les necessitats diferencials que presenten els territoris amb major atracció de població, com, per exemple, les majors necessitats d’habitatge assequible, de transport, les necessitats educatives derivades d’una immigració més gran, els nivells de pobresa i desigualtat evidents quan a les estadístiques els hi treus el vel monetari, o un nivell de preus relativament superior que incideix directament en el cost de la prestació dels serveis, entre d’altres. I això sense tenir en compte l’incentiu pervers, en termes d’eficiència en la despesa pública, que representa que un territori que genera uns menors recursos públics per habitant que la mitjana, després de la solidaritat es quedi molt per sobre de la resta sense cap esforç, com és el cas d’algunes comunitats espanyoles.

L’Estat ha de renunciar al seu mateix sobrefinançament per reequilibrar el sistema

Una altra de les crítiques és que com que el principi d’ordinalitat no es compleix, caldrà posar recursos que es detraurien de la resta de territoris. Això no serà així perquè ningú acceptarà perdre recursos, com és obvi. Per tant, si s’aplica el principi d’ordinalitat i ningú vol perdre recursos públics, com serà el cas, caldrà que un tercer els posi. En qualsevol negociació de reforma del sistema de finançament s’ha arribat sempre a aquest punt. I aquí és on sorgeix la correcció d’un altre desequilibri de l’actual sistema: el desequilibri vertical que prima l’evolució dels ingressos de l’Estat per sobre del de les comunitats (i també dels ajuntaments). Entre 2012 i 2022, els ingressos de l’administració central han augmentat un 88,7% mentre que els de les comunitats autònomes, un 40,5%. I això es produeix principalment perquè la mateixa normativa de distribució d’ingressos fiscals beneficia a l’estat per sobre de les comunitats quan es produeixen canvis de tipus fiscals en determinats impostos (IVA i impostos especials).  L’Estat ha de renunciar al seu mateix sobrefinançament. Per tant, aquesta aportació de l’Estat és necessària per reequilibrar el sistema, i en benefici no només de Catalunya sinó de totes les comunitats i, en especial, de les  perjudicades per la no aplicació del principi d’ordinalitat. No és res més que la correcció d’un biaix actual inherent al sistema de finançament comú. No és cap privilegi.

Finalment, caldria incidir en una qüestió. L’objectiu final no és (no hauria de ser) només el sistema de finançament. El veritable objectiu és rebaixar el dèficit fiscal fins a nivells mínimament tolerables, això implica actuar també sobre les inversions de l’Estat (com ja apunta també l’acord) i sobre l’organització de l’Estat (sobre això no diu res l’acord). I, en aquest sentit, una pregunta: el nou Govern continuarà calculant la balança fiscal de Catalunya?