Aquest mes d’abril, Alemanya ha tancat definitivament els seus tres darrers reactors nuclears. Una de les economies referents en l'ús d’energia nuclear ha dut fins al punt d’arribada el procés de desballestament iniciat l’any 2011, després de l’accident a la central de Fukushima al Japó. En aquell moment, una quarta part del consum d’electricitat al país es generava en les 17 centrals existents. Les tensions en l’aprovisionament de gas natural causades per la guerra a Ucraïna li varen concedir tres mesos de pròrroga, però, al capdavall, no han impedit l’aplicació dels compromisos acordats i revalidats pels diferents governs teutons.

Que el tancament de centrals nuclears al centre econòmic d’Europa es produeixi en ple procés de transició energètica no és poca cosa, però si aquesta decisió és un pas més del procés de transició energètica en favor de la sostenibilitat mediambiental és una qüestió oberta. A ningú no se li escapa que el programa de tancament de centrals nuclears té un rerefons polític important, és una conseqüència directa dels diferents governs de coalició existents i de la creixent conscienciació social en favor de l’ecologisme polític al país.

El conflicte bèl·lic als afores de la Unió Europea ha desvelat les misèries del retard en el desplegament de les inversions necessàries per assolir els compromisos establerts de neutralitat climàtica el 2050 i el seu elevat grau de dependència energètica de l’exterior. Després del sotrac inicial, les economies europees assumeixen que cal fer compatible l’objectiu final amb un procés gradual de transició energètica que minimitzi pèrdues i víctimes. D’aquesta manera, l’European Green Deal impulsat per la Comissió Europea, a imatge de la Inflation Reduction Act nord-americana, hauria de servir d’esperó del procés. És un bon referent, però, a la pràctica, es deixa a cada timoner escollir vehicle, trajecte i cadència de pas. 

Aquesta nova versió del pragmatisme europeu està generant àpats a la carta i discussions fratricides a taula. França es compromet amb el gasoducte H2Med per al transport d’hidrogen verd, generat amb energies renovables, però alhora esprem els socis per tal que també hi sigui inclòs el transport d’hidrogen rosa. És a dir, generat mitjançant l’ús d’energia nuclear. I, en col·laboració amb les economies del nord i l’est europeu junt amb els grans operadors del sector, pressiona eficaçment a fi que gas i nuclear siguin considerades com energies verdes per la Comissió Europea, per tal de beneficiar-se de les inversions i els beneficis fiscals associats al procés de transició energètica. Només cal recordar que, tot just abans de la pandèmia, al Pacte Verd Europeu s’estimava que seria necessari mobilitzar en els propers 25 anys un bilió d’euros per assolir una transició ecològica que fos inclusiva i alhora garantís la neutralitat climàtica.

La posició francesa té, doncs, un evident pòsit econòmic. Més del 70% de l’electricitat consumida al país es genera en els seus 56 reactors disponibles i, mentrestant, es continuen construint noves centrals. És la tercera potència mundial en la generació d’energia nuclear, tot just al darrere dels Estats Units i la Xina. Però la seva insistència afegeix pressió en una caldera farcida d’ingredients volàtils i no fa cap favor al seu principal aliat i soci comercial.

L’Agència Internacional de l’Energia considera que l’energia nuclear pot jugar un paper complementari a les energies renovables que esdevé crucial en el procés de reducció d’emissions contaminants i en la lluita contra el canvi climàtic. Actualment, és l’origen del 10% de l’electricitat generada arreu del món i l’organització calcula que els 400 reactors en funcionament anualment proporcionen un estalvi d’un 4-5% en les emissions contaminants i en la demanda global de gas natural. D’aquesta manera, fins al 2050 suggereix una transició ordenada, amb l’augment progressiu de la capacitat de producció a la Xina i d’altres economies emergents, al mateix temps que progressivament deixin d’operar els reactors més envellits a les economies avançades. Cal tenir present que més del 40% de la capacitat operativa actual ja supera els 30 anys de vida i que se situa essencialment a Europa i els Estats Units.

"L’energia nuclear pot jugar un paper complementari a les energies renovables que esdevé crucial en el procés de reducció d’emissions contaminants i en la lluita contra el canvi climàtic"

Les incerteses del procés han trencat el consens polític a Alemanya envers el punt final de la generació elèctrica amb energia atòmica. Essencialment, perquè assolir els seus compromisos de transició cap una economia descarbonitzada no serà pas una tasca senzilla, malgrat els estalvis assolits en el consum energètic. La pèrdua de pes de l’energia nuclear en la producció d’energia a Alemanya ha afavorit l’augment de la participació de les energies renovables però també, i amb la mateixa intensitat, un increment de la combustió de carbó, la font d’energia més contaminant. No serà senzill garantir doncs la seguretat de subministrament quan el país hagi de reduir sensiblement la dependència dels combustibles fòssils, que actualment representen el 45% del mix energètic.

Però els al·legats favorables a la pervivència de l’energia nuclear també topen amb dos elements dignes de reflexió. D’una banda, la perillositat de les instal·lacions, el repte de la gestió del magatzematge dels residus radioactius i la localització dels cementeris nuclears. Un tema que fou objecte d’intensa controvèrsia a Espanya i que encara està pendent de resolució a Alemanya, amb necessitats sensiblement superiors a les nostres. Alemanya va arribar a disposar de 36 reactors en contraposició als set existents aquí. De fet, la custòdia remunerada de residus en altres països ha estat una pràctica habitual entre moltes economies europees, no exempta de tensions. De l’altra, el baix rendiment energètic de les centrals nuclears. Són instal·lacions molt complexes i costoses amb el peatge de només aprofitar menys de la meitat de l’energia calòrica produïda mitjançant la fissió per tal de generar electricitat. No debades, molts analistes la identifiquen com l’energia més cara de totes, quan es consideren els costos de construcció i futur desballestament i es té present que la disponibilitat d’urani també és limitada. El sector és molt conscient que és l’hora de la innovació tecnològica i d’un nou model de negoci. Una nova generació de reactors menys complexos i més eficients podria obrir la porta a una etapa de major protagonisme de l’energia nuclear en les economies emergents amb menys recursos i més dificultats per garantir el subministrament energètic sense el consum de combustibles fòssils i poder satisfer alhora els seus objectius climàtics només amb el suport de les energies renovables. L’energia nuclear pot gaudir doncs d’una darrera sortida a pista, però possiblement el last dance es faci en terrenys i amb jugadors distints als habituals. Rússia i la Xina han dissenyat 27 dels 31 nous reactors construïts en els darrers anys, cruspint-se el gruix del pastís cuit a la nova fornada nuclear.

Moltes incerteses resten obertes en el procés de transició ecològica. Potser cal tenir present que el petroli va tardar gairebé un centenar d’anys en substituir el carbó com a principal font d’energia. Haver ignorat els efectes del canvi climàtic durant massa temps obliga ara a una transició accelerada que genera tensions, contradiccions i controvèrsies i fa el camí més feixuc i costós. Convindria evitar la complaença i dur a terme una avaluació rigorosa dels costos i beneficis potencials de cada pla d’actuació alternatiu.