Enmig de la cascada de correus electrònics de felicitació de les festivitats nadalenques i bons desitjos per l’any 2025, n’hi ha un que em crida l’atenció: és d’un client de Dinamarca, amb el qual portem ja una mica més de tres anys treballant i amb qui tinc una bona relació després d’algunes visites jo allà i ells aquí. Com molts altres missatges, fa un breu repàs a les fites que han assolit enguany i ens agraeix la col·laboració en haver-ho fet possible. Però també demana disculpes per “la cada vegada major quantitat de temps i esforços que us fem perdre per omplir documentació i informes, que són inevitables”. Amb aquest client, i amb molts altres, enguany hem dedicat aproximadament la meitat del temps total de videotrucades, intercanvis d’e-mail i visites a comentar l’enfocament del compliment de noves regulacions que entren en vigor properament a Europa.

En la relació entre Catalunya i Dinamarca ens n’impacten dues durant aquestes dates. La més significativa és la EUDR (European Union Deforestation Regulation, o normativa europea de prevenció la desforestació), que neix a partir de les pressions de Greenpeace i les ocurrències d’alguns euròcrates en pensar que seria una bona idea que els derivats forestals europeus, des d’una cadira de fusta fins a un rotlle de paper de vàter passant per una capsa de bombons de xocolata fets amb cacau, portessin tots un DNI associat que en permetés traçar tota la cadena de valor fins a les coordenades GPS de l’arbre inicial. Subratllo el concepte de derivats forestals europeus, perquè si l’arbre es talla a casa nostra, però s’exporta fora d’Europa, aleshores aquesta normativa no aplica. És a dir, una vegada més – i tots plegats hem perdut el compte de quantes en portem– ens autoimposem un grau d’exigència ridícul que no va acompanyat de la mateixa pretensió en el comerç internacional, i que, per tant, només dona com a resultat un incentiu per deslocalitzar totes les activitats cap a regions on el context sigui una mica més raonable. Marroc i Turquia n’han sortit molt afavorits darrerament.

Vaig ser el primer proveïdor a explicar-li al nostre client danès, al mes de setembre, que no disposàvem encara d’accés al sistema informàtic europeu de compliment d’aquesta nova normativa perquè la sol·licitud consistia a enviar un correu a una tal Katerina, que resulta que era la mateixa persona per totes les indústries forestals europees. Com no podia ser d’altra manera, la pobra Katerina va quedar absolutament sepultada de missatges de sol·licitud d’accés que no hauria pogut respondre ni en tres-cents anys –de fet, em comenten alguns col·legues que en un moment determinat l’adreça de correu ja retornava errors que probablement significaven que s’havia esgotat l’espai de disc dur assignat a la bústia. Desconec si la Katerina es va agafar una baixa per depressió, una excedència, o està esperant la resposta de l’equip de suport informàtic, el cas és que mai més n’hem sabut res. L’entrada en vigor de la nova norma s’ha posposat uns mesos per “resoldre els problemes operatius”. El client danès al·lucinava tant que fins i tot diria que no s’ho acabava de creure, però quan dos proveïdors italians li van explicar la mateixa versió dels fets, va assumir que aquesta situació era real. Em va dir: "Però ningú ha pensat que això passaria?". No li vaig saber respondre a aquesta pregunta.

Afegeixo una línia més a la carta de regals que espero que em cagui el tió: que el 2025 pensem tots una mica més abans d’actuar

Immediatament després de tancar el correu de felicitació nadalenca del meu amic danès, en rebo un altre. És el típic ‘resum digestiu’ setmanal d’un diari econòmic. El primer titular, en mida de lletra més gran, diu el següent: ‘Qatar amenaça de tallar el gas a la UE per la seva normativa ambiental’. Segons explica la notícia, els preus del gas natural a Europa tornen a pujar fortament perquè Qatar probablement haurà de pagar una multa que pot arribar fins al 5% dels seus ingressos totals anuals per aquesta activitat, deguda a l’incompliment de la nova normativa de diligència deguda ambiental. Qatar no té cap necessitat de pagar multes per vendre a Europa, podent vendre aquest mateix gas a altres geografies sense cap discussió –per això és creïble l’amenaça que tallarà el subministrament. M’envaeix altre cop la mateixa pregunta que em feia el client danès: però com pot ser que ningú hagi pensat que això passaria?

Així les coses, afegeixo una línia més a la carta de regals que espero que em cagui el tió: que el 2025 pensem tots una mica més abans d’actuar. Perquè si actuem i després pensem, en lloc de pensar i després actuar –especialment des de la política, però no només– les conseqüències impacten i preocupen a tercers que probablement no en tenen cap culpa. Bones festes!