A base d’anys de patir-ho, hem normalitzat conviure amb una dinàmica en què cada setmana apareix alguna nova regulació catalana, espanyola o europea que limita una mica més les nostres vides. Aquesta setmana hem conegut que la Unió Europea prohibirà l’ús de condiments i salses en format monodosi, com l’oli, sal o la maionesa, en un intent comprensible i lloable de reduir els residus plàstics d’un sol ús i apostar per formats que tinguin una vida de l’envàs molt més elevada. El principal problema és que fa menys d’una dècada als restaurants i bars d’arreu d’Europa se’ls va demanar que tiressin les setrilleres a les escombraries, perquè en un també lloable intent d’incrementar la seguretat alimentària, es prohibien els formats reomplibles dels condiments alimentaris atès que aquests generaven una certa opacitat sobre l’origen del producte i obrien la porta a que potser no complís amb totes les regulacions pertinents per al consum humà.

La limitació de no utilitzar recipients que es puguin reomplir seguirà vigent, en teoria, per la qual cosa els europeus haurem de fer servir ampolles suficientment grans com per no ser considerades monodosi però que alhora tinguin un disseny del tap que no permeti reomplir-les, en la característica complexitat que ens ocupa. Dic en teoria perquè la pròpia llei introduïa una escletxa absurda per a no complir-la: els olis i salses infusionats artesanalment, la qual cosa de facto ha implicat que posar una fulla de llorer dins la setrillera automàticament queda legalitzada. També en teoria perquè quan els bars i restaurants han constatat que evidentment a casa nostra hi ha una quantitat de regulacions que desborda qualsevol expectativa de que hi hagi inspectors per vetllar pel compliment de totes elles, han passat de tot això i han deixat de posar la fulla de llorer sense que passi absolutament res. Qui n’ha patit les majors conseqüències segurament han estat els fabricants que van invertir en canvis en la maquinària d’envasat per complir aquestes noves exigències sense que finalment hagin tingut l’abast previst.

També a l’àmbit de l’alimentació i begudes ha entrat en vigor enguany l'obligació que les ampolles de plàstic de la Unió Europea hagin de tenir el tap enganxat a la ampolla, per facilitar-ne la reciclabilitat en evitar la dispersió dels materials de l’ampolla per una banda i el tap per l’altra. En un ordre de coses menys mundà i més sofisticat, s’han posat en marxa les limitacions a la intel·ligència artificial, que fan que, en teoria, a tots els països del món menys a Europa es pugui interaccionar amb la veu amb assistents com ChatGPT, mentre que aquí cal que les consultes segueixin essent escrites perquè la regulació impedeix el processat de veu humana per raons de protecció de dades i identitat.

Hem normalitzat que cada setmana aparegui una nova regulació catalana, espanyola o europea que limita una mica més les nostres vides

De nou, dic en teoria perquè les limitacions d’accés a serveis web limitats geogràficament són senzillíssimes de trencar mitjançant la connexió a un VPN que permet simular que la nostra connexió prové d’un altre país on no hi ha aquestes restriccions, una solució gratuïta i legal. Aquestes mateixes limitacions a la intel·ligència artificial són el que ha fet que, per primera vegada, Apple hagi llançat dues versions diferenciades del seu popular iPhone: l’iPhone per a la Unió Europea i l’iPhone per a la resta del món. El de la UE bàsicament és el mateix que l’altre però amb totes les funcionalitats d’intel·ligència artificial –que la marca ha batejat amb el concepte ‘Apple Intelligence’– desactivades. En aquest cas no es tracta d’una situació fàcilment reversible perquè el propi smartphone té un número de model diferent, està bloquejat de fàbrica, la qual cosa ha ocasionat la crítica pública dels buròcrates europeus que consideren que la marca no s’esforça prou per complir amb les seves exigències i vol fer pagar-ho als consumidors europeus.

En un altre terreny, el dels articles forestals, hi ha una autèntica batalla campal oberta en aquests moments dins dels fabricants europeus de productes de fusta, paper i cartró, derivats del cacau i productes de cafè per intentar entendre i implementar la nova EUDR – European Union Deforestation Regulation. Aquesta directiva introdueix elements de regulació creativa com que s’hagin d’introduir les coordenades GPS dels arbres i plantacions forestals a un portal web del a UE, a partir dels quals es generarà un codi que s’haurà d’arrossegar durant tota la cadena de valor en cada producte i subproducte. A cada transformació, l’empresa involucrada haurà de generar un nou codi de sortida a partir de tots els codis d’entrada (per exemple, els diferents lots de cacau utilitzats per fer una rajola de xocolata) i adjuntar la documentació pertinent per acreditar-ho, informant també de si la rajola de xocolata és pel consum nacional o exportació, i en aquest cas, a quin país. Les empreses involucrades, que a Catalunya no seran poques, hauran de fer contractació de personal per dedicar-se a jornada completa a tramitar tota aquesta documentació i portar els codis amunt i avall.

Governar a cop d’ocurrència ens desgasta a tots, particularment a les empreses que han de destinar-hi recursos econòmics

Si anéssim uns anys enrere trobaríem desenes d’altres exemples de tot plegat, amb qüestions tan surrealistes com la directiva que va ocasionar que els europeus haguem d’acceptar l’ús de cookies de manera mecànica a cada pàgina web que entrem, una qüestió que ningú de nosaltres llegeix i que tampoc sembla que hagi contribuït a gestionar la privacitat amb major cura. El cost d’adaptació de qualsevol pime a la darrera llei europea de protecció de dades, incloent les noves obligacions sobre cookies, va ser d’uns 10.000 euros com a mínim.

Mirant-ho tot plegat amb perspectiva apareixen dues reflexions. La primera, que algunes d’aquestes regulacions ja des del principi haurien d’haver aixecat més d’una sospita que potser es tractava d’ocurrències que tindrien una eficàcia limitada, per no dir nul·la, a resoldre cap problema rellevant per a les nostres vides. La segona, que en els casos on realment hi havia una expectativa raonable que la regulació tingués un gran impacte en positiu, no està clar que ningú hagi fet cap mena d’anàlisi posterior dels efectes de la política pública –de ser així, les absurditats com la fulla de llorer dins la setrillera d’oli o el botó d’acceptar les cookies s’haurien retirat fa temps. Governar a cop d’ocurrència ens desgasta a tots, particularment a les empreses que han de destinar recursos econòmics i una quantitat creixent de personal al ‘compliance’ davant d’aquestes constants anades i vingudes, però també provoca desafecció respecte els governs i inseguretat jurídica davant la incapacitat material de que ningú revisi que totes aquestes normes es compleixin. És un problema greu.