En els darrers mesos s’han presentat dos documents, The future of European business competitiveness (setembre) —per part de Mario Draghi— i Much more than a market (abril) —per part d’Enrico Letta—, que ofereixen una panoràmica prou completa, crítica i preocupant de l’economia comunitària i fan un reguitzell ampli de propostes interessants. Sembla que aquestes podrien configurar el full de ruta de la nova Comissió Europea que començarà a caminar el mes de novembre.

L’anomenat Informe Draghi és més holístic i estratègic i entra, d’una manera senzilla, en les arrels dels problemes de la competitivitat i de la productivitat comunitàries, fent propostes concretes. Diagnosi clara i sintètica i nombroses i profundes propostes, amb les quals la majoria segurament estem d’acord. Podem dir que sabíem d’aquestes deficiències i vulnerabilitats de la nostra economia, però faltava que algú de reconegut prestigi ho manifestés “alt i clar”. La resposta d’experts i de mitjans de comunicació al document ha estat positiva, sent conscients de les dificultats de desplegar les propostes, però, alhora, de la manca d’alternatives millors.

Segons l’Informe, la Unió Europea disposa d’un model socioeconòmic d’èxit (economia oberta, alta competència, marc jurídic sòlid, baixa desigualtat…), millor que el d’altres regions i països del món, que ha permès crear un espai molt integrat que representa el 17% del PIB del món i que s’ha de preservar. Però aquest és insostenible tenint en compte la feblesa i el lent augment de la seva productivitat i la bretxa creixent en termes de PIB amb els Estats Units (del 15% el 2002 al 30% el 2023, a preus constants), gap que s’ha vist impulsat per l’explosió de la digitalització i el canvi tecnològic —on la Unió Europea és feble—, i tot això en un marc de desacceleració demogràfica.

Des del 2000, els ingressos per càpita reals disponibles han crescut gairebé el doble als Estats Units que a la Unió Europea, i actualment la productivitat comunitària és de l’ordre d’un 20% més baixa. Conclou que si no som més productius no es podrà finançar el nostre model social i, per tant, caldrà triar. Es pot afirmar, doncs, que des de fa un temps els europeus hem viscut sota aquella màxima tan coneguda: “Ens hem estat mirant massa el melic!”. No obstant això, l’Informe denota cert optimisme: es parteix de la premissa que Europa disposa de les bases per ser una economia forta i competitiva. Però per ser més productiva ha de fer canvis radicals i actuar com una veritable comunitat.

Malgrat l'avís, l'Informe Draghi denota cert optimisme: parteix de la premissa que Europa té les bases per ser una economia forta i competitiva

El document de Draghi apunta que des de la Segona Guerra Mundial fins ara el continent europeu s’ha beneficiat d’un paradigma global amb tres factors que han impulsat el seu creixement econòmic, però que han desaparegut: ràpid creixement del comerç mundial, energia barata, i pau amb la protecció dels Estats Units. S’afirma que les dependències s’han convertit en vulnerabilitats.

El nou marc geopolític i geoeconòmic planteja, d’acord amb l’Informe, tres reptes. Primer, accelerar la innovació i trobar nous motors d’expansió. Segon, reduir els preus energètics i continuar avançant en descarbonització i economia circular, àmbit en el qual hi ha tant oportunitats com amenaces. I, tercer, disminuir la dependència estratègica respecte dels materials crítics i les tecnologies essencials per a la digitalització, i internalitzar i potenciar el sector de la defensa i de la seguretat.

Per respondre a això proposa una nova estratègia industrial europea sobre una sèrie de bases: reforçar el mercat únic enfront de la fragmentació; agregar demanda i recursos; alinear les polítiques industrials, comercials i de competència per evitar la disparitat d’accions entre països; incrementar la inversió sobre el PIB, i millorar el funcionament de la governança comunitària amb reducció de càrrega reglamentària. Més concretament, se suggereixen polítiques transversals en línia amb el que s'ha dit abans i polítiques a aplicar en deu sectors clau (energia, materials crítics, defensa, espai, digitalització…). Per assolir aquests objectius, l’Informe assenyala que és necessari invertir un mínim de 750.000-800.000 milions d’euros cada any, cosa que permetria increments de productivitat al voltant d’un 6% en 15 anys, però remarca que el capital privat està infrautilitzat a Europa. Totes les transformacions recollides a l’Informe només seran possibles canviant l’estructura institucional i el funcionament de la Unió Europea.

Catalunya és un territori que pot servir d’exemple molt il·lustratiu de bona part del que recull el document de Draghi, tant pel que fa a l’anàlisi i els problemes com pel que respecta a les possibles mesures a desplegar. Hi ha un estret paral·lelisme. Es tracta d’un model socioeconòmic de relatiu èxit, però amb greus deficiències en competitivitat i productivitat i en evolució de la renda per capita, que cal atendre amb urgència en diferents fronts.

Catalunya pot servir d’exemple molt il·lustratiu de bona part del que recull l'Informe Draghi, tant pel que fa a l'anàlisi com a les mesures

Des de Catalunya seria bo recollir el guant que ofereix l’Informe, tant en propostes generals com en les sectorials, i serien diversos els deures a afrontar, deures que podem agrupar en dos grans pilars.

Industrialitzar. És fonamental impulsar la innovació de manera quantitativa i qualitativa. Cal dedicar inexorablement i de manera regular un percentatge del nostre PIB a la innovació (per exemple, un 2%), millorar la cadena i l’ecosistema de la innovació (millora de la transferència universitat-empresa, comercialització de la innovació, focalització en innovació disruptiva, reducció dels obstacles reglamentaris…), i atendre les mancances en qualificacions emergents. D’altra banda, s’ha de tenir present que la descarbonització ofereix noves oportunitats d’activitat i de mercat i, alhora, possibilita la reducció dels preus energètics. Paral·lelament a això, cal no oblidar la vulnerabilitat catalana històrica quant a recursos i primeres matèries, i en aquest sentit és cabdal garantir en el futur, com a mínim, dos de bàsics a preus baixos: aigua i electricitat. Sectorialment, cal avançar en la transversalitat de les transicions verda i digital, reforçant l’autonomia estratègica i basculant sobre branques arrelades a l’economia (automoció, farmàcia, energia, transport i activitats intensives en energia) i l’impuls de branques menys presents a Catalunya (defensa, espai, matèries primeres crítiques i tecnologies netes). Això no ha d’obviar, lògicament, mantenir l’atenció sobre altres sectors igualment importants, com per exemple l’agroalimentació, el comerç o el turisme.

Reforçar la governança. Són necessaris canvis importants en l’estructura i en el funcionament institucionals, encaminats a racionalitzar i simplificar normatives i procediments, d’una banda, i a agilitar la presa de decisions en tots els àmbits, de l’altra, evitant la complexitat i l’excés de reglamentació, factors que obstaculitzen l’activitat, el creixement, la innovació i la creativitat. Així mateix, cal crear un veritable marc de col·laboració públic-privat i públic-públic per abordar la competitivitat i la productivitat, sobre la base de la negociació, el consens i la cohesió. S’ha d’evitar el taifisme que fragmenta i no dimensiona. Una resposta dividida als nostres reptes afebleix l’esforç col·lectiu i impedeix assolir amb èxit els nostres objectius!