La deriva electoral de França en les últimes eleccions, on una sorprenent victòria de la coalició d'esquerres no ha allunyat completament l'amenaça de l'extrema dreta, ha sembrat els dubtes sobre el Vell Continent. Observant la seva evolució, sembla que més d'hora que tard Reagrupament Nacional, el partit de Marine Le Pen, acabarà dirigint el país.

El pes d'aquest grup populista és una mostra d'una creixent desafecció política per part de ciutadans, que pensen que el sistema no resol els seus problemes. Tanmateix, el fenomen entre els joves és especialment rellevant. Aquest col·lectiu compra les premisses i missatges simplistes, bé per una manca de pensament crític, bé per l'encertat ús de les xarxes socials per part d'aquests partits, única font d'informació de les generacions de menor edat.

Però el caldo de cultiu a França l'han generat els partits tradicionals durant les últimes dècades. I l'economia en té moltes raons.

En primer lloc, França pateix un problema que afecta altres economies desenvolupades: no ha sabut adaptar la seva indústria productiva a la mundialització. Aquesta qüestió s'inicia a finals dels anys 70, quan l'increment de l'obertura de mercats al món obre l'oportunitat d'expandir el comerç internacional. El país venia d'una època de grandesa econòmica, després de la II Guerra Mundial, i no van veure que el món i les regles canviaven.

França pateix un problema que afecta altres economies desenvolupades: no ha sabut adaptar la seva indústria productiva a la mundialització

No ho van veure els ciutadans. Però tampoc els dirigents, que van mantenir unes polítiques que han portat a una caiguda molt important de la competitivitat del país. Els qui culpen la Xina d'aquest declivi obliden que no es va convertir en la fàbrica del món fins als anys 2000. I a més, per a un país amb una indústria potent i de valor afegit, quina amenaça seria el país asiàtic en aquells anys, amb una estratègia de salaris baixos i productes no diferenciats?

França viu estancada des de fa anys. Hi ha nombrosos indicadors que ho mostren: retirada massiva de la indústria, dèficit crònic del comerç exterior, atur, dèficit disparat o caiguda de la productivitat. El pes relatiu de França era del 3,5% del PIB mundial el 1983; el 2016 era de només el 2,4%. Un altre exemple: el 1970, el PIB per càpita de França era 2.000 dòlars superior a la mitja d'Europa Occidental; el 2016, era 1.400 dòlars inferior.

Hi ha algunes excepcions de bona actuació, com la indústria aeronàutica o empreses individuals. Per exemple, Mistral AI i Pasqal, amb qui he treballat. Són líders europees en intel·ligència artificial i computació quàntica, respectivament. Però la correlació no implica causalitat. També a Espanya tenim Carolina Marín i no som una superpotència en bàdminton.

Davant la caiguda de l'ocupació i els problemes econòmics, una de les apostes va ser la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals. Tanmateix, l'estadística mostra que ni es va augmentar l'ocupació, ni va créixer la productivitat. Al contrari, hi ha regions amb un atur proper al 25% i la pèrdua de poder adquisitiu és darrere de molts votants de la ultradreta.

França va apostar per la reducció de la jornada laboral a 35 hores, però ni es va augmentar l'ocupació, ni va créixer la productivitat. Al contrari

El proteccionisme és la resposta de molts francesos. S'obliden que, al món actual, l'autarquia és gairebé una utopia.

En segon lloc, França és el país de la UE amb més pes del sector públic en el seu PIB, un 57,3% el 2023. Tanmateix, moltes de les queixes dels votants de partits extremistes estan relacionades amb la falta de serveis públics i la diferència entre grans ciutats i zones més allunyades: ni transport, ni escoles, ni atenció sanitària, ni atenció a col·lectius vulnerables. Aquest sentiment d'oblit és el viver ideal per als missatges polítics emocionals.

En aquestes regions desateses, a més, s'uneix el declivi econòmic i industrial. Condicions molt semblants a les que van decidir el Brexit o la primera victòria de Trump, per exemple.

Crida l'atenció que tant l'extrema esquerra com l'extrema dreta tinguin com a premisses electorals mesures d'increment de la despesa. Sembla obvi que França no té un problema de quantitat, sinó de qualitat. A més, la UE els va obrir un Expedient de Dèficit Excessiu, per la qual cosa moltes d'aquestes promeses són irrealitzables si no es retalla d'alguna altra partida. N'hi hauria prou amb millorar no només el clima de negocis per fomentar l'augment de competitivitat del país, sinó l'eficiència en la gestió de la despesa pública.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega amb la mateixa pedra. Sembla que en el nostre veí es compleix.