Amb la inflació a la baixa i les previsions de creixement revisades continuadament a l’alça les perspectives de l’economia mundial de cara a 2025 semblen positives. No obstant això, el dinamisme de l’economia mundial continua sent molt dependent dels EUA, les principals economies europees registren creixements anèmics i la Xina va perdent gradualment l’impuls d’anys enrere. En el rerefons, els nivells extraordinàriament elevats de dèficit i deute públic a molts països, entre ells els EUA, i les amenaces de guerra comercial entre les principals potències, enfosqueixen l’horitzó. Però potser l’element més preocupant és la falta de confiança en el futur dels consumidors que, en diferent mesura, es característic de les principals economies desenvolupades.

Les enquestes de confiança que elabora mensualment la Comissió Europea és il·lustrativa d’aquest pessimisme en el cas dels consumidors europeus. Per un costat, les famílies reconeixen que tenen la situació financera més sanejada des del principi de la sèrie disponible, a principis de segle. Però, per l’altra costat, la confiança dels consumidors en la situació econòmica durant els propers dotze mesos se situa en nivells molt baixos, similars als registrats durant la crisi financera. Als EUA les enquestes elaborades per l’empresa Gallup apunten a pèrdua de confiança estructural dels consumidors americans al llarg dels últims 20 anys, en comparació amb dècades anteriors. Per tant, no es tracta tant d’una qüestió conjuntural, transitòria, com d’un clima d’opinió generalitzat a les principals economies occidentals que semblaria apuntar a un desajust persistent entre les grans xifres macroeconòmiques i la percepció de benestar de les persones.

L’entitat American Compass elabora anualment un índex conegut per l’acrònim COTI (Cost-of-Thriving Index), que mesura la capacitat que té una persona treballadora als Estats Units per fer front a les despeses bàsiques d’una llar representativa amb un sou també representatiu de la majoria de la població. En concret, aquest índex mesura el nombre de setmanes que un treballador típic hauria de treballar en un any per cobrir els principals costos d’una família de quatre persones amb un estàndard de vida considerat de “classe mitjana”. El valor d’aquest índex per a l’any 1985 va ser de 39,7, la qual cosa implica que amb un sol sou era possible cobrir les despeses essencials d’una família de quatre en unes 40 setmanes, i encara restava el 20% de l’any per cobrir altres despeses i estalviar. En canvi, en 2022 l’índex COTI havia augmentat fins 62,1 i, per tant, el sou medià d’una sola persona no seria suficient per cobrir les despeses bàsiques de la llar (amb un límit laborable de 50 setmanes a l’any). 

L’índex considera cinc grups de despesa principals: alimentació, habitatge, salut, transport i educació superior (pel dos menors de la família de quatre). Per l’any 2022, per exemple, el cost medià d’una dieta adequadament nutritiva per a una família de quatre persones s’establia en 13.667 dòlars anuals. El d’una assegurança mèdica familiar proveïda 22.463 dòlars. El cost del transport (amb vehicle privat) 10.729 dòlars. Finalment, el cost anual d’estalviar durant vuit anys per pagar l’ensenyament universitari de cada un dels dos fills s’eleva a 10.669 dòlars. El total suma 75.732 dòlars. Donat que els ingressos anuals medians als EUA el 2022 se situen en 63.388 dòlars, la diferència entre ingressos i costos indica la necessitat d’un segon sou a la família per poder mantenir l’estàndard de vida considerat propi de la classe mitjana (habitatge suburbà, vehicle privat, assegurança mèdica, educació universitària pels dos fills). Mentre que el 1985 hauria estat possible assolir l’estàndard de vida propi de la classe mitjana del moment amb un sol sou.

Aquest índex ha estat criticat amb diferents arguments, en general ben justificats. El principal argument en contra d’aquest índex és que no té en compte les diferències de qualitat dels béns i serveis que composen la cistella típica d’una família de classe mitjana al llarg del temps. Per exemple, en l’apartat de transport les prestacions del vehicle privat el 2022 són molt superiors en comparació amb un automòbil de 1985. El mateix es podria dir de l’eficàcia dels serveis mèdics, o de la qualitat i sostenibilitat d’un habitatge actual. Si s’haguessin tingut en compte les millores de qualitat dels béns i serveis el resultat seria molt diferent, ja que ara la família mediana té accés a unes prestacions molt superiors en les mateixes cinc categories en comparació amb el passat. És a dir, quan valorem l’evolució del nivell de vida deflactant tant els béns i serveis com els ingressos per un índex que mesura l’evolució dels preus de consum (IPC), observem que en períodes llargs el poder adquisitiu dels sous mitjans ha tendit a augmentar –en major o menor mesura segons el país i el període considerat.

Tanmateix, l’índex COTI no deixa de ser revelador d’una realitat que generalment es difumina quan passem de les grans xifres macroeconòmiques a la realitat microeconòmica dels consumidors individuals. L’estàndard de vida és una construcció social que determina les aspiracions de la població en cada context històric. La classe mitjana americana aspira a un habitatge suburbà, vehicle privat, assegurança mèdica completa i ensenyament universitari pels fills. Fer realitat aquesta aspiració per una unitat familiar de quatre persones ja no és possible amb un únic sou, quan sí ho era quatre dècades enrere. Cert, les famílies americanes poden gaudir ara de més i millors prestacions en totes aquestes categories en comparació amb el passat, però han de dedicar un esforç superior per assolir el nivell de vida socialment associat amb la “classe mitjana”. Potser ens hauríem de preguntar si el que en realitat expressen les enquestes de confiança és la frustració associada a haver de pedalar cada vegada més per assolir unes metes que s’allunyen a mesura que ens apropem.