El govern espanyol ha anunciat l'enviament a la Comissió Europea del Pla fiscal i estructural de mitjà termini per complir una de les obligacions recollides en les noves regles fiscals comunitàries. Aquest pla per als pròxims set anys marca el camí per reduir l'elevada ràtio d'endeutament pública, situada ara en un 105% del PIB, plantejant una molt agressiva disminució del dèficit anual des del -3,5% del PIB el 2023 al -0,8% el 2031. Un esforç considerable, la seva reducció en 2,7 punts, en un període no massa llarg que seria més senzill d'aconseguir si s'aconsegueix augmentar la riquesa creada, incrementant la reduïda taxa de creixement potencial del PIB espanyol (entre 1,3 i 1,6% anual real segons diferents fonts). No és possible analitzar en profunditat el contingut del Pla perquè només es coneixen les línies més gruixudes, però sí que és factible fer algunes reflexions sobre la complexitat i possibles implicacions del repte.

Com a element previ és necessari conèixer la posició actual dels comptes públics. Amb la informació oficial sobre la seva execució fins al juliol semblaria complicat assolir l'objectiu marcat pel govern espanyol de finalitzar el 2024 amb un dèficit equivalent al 3% del PIB; no obstant això, l'AIReF avala la seva consecució (però no el Banc d'Espanya que preveu un 3,3%) possiblement a causa de l'augment dels ingressos via imposats i cotitzacions i la desaparició d'una part de les mesures de suport a les famílies per fer front al fenomen inflacionista provocat per la invasió d'Ucraïna per Rússia. En cas de ser així, aquest any tornaria al mateix saldo negatiu d'abans d'iniciar-se la pandèmia (2019) però amb uns ingressos i despeses públiques engrossides en 3,4 punts del PIB, fins i tot assolir el 42,3% i el 45,4% respectivament. Sens dubte, amb aquestes ràtios no es pot titllar precisament de neoliberal l'actual model social i econòmic; una altra cosa diferent són les opinions que puguin sorgir d'analitzar l'estructura pressupostària.

L'esforç de disminució del dèficit en mig punt l'any vinent depèn bastant del denominador, és a dir, de l'evolució del PIB, que el govern espanyol sembla situar en el 5,1% nominal (2,4% real, amb un deflactor del 2,7%). Si suposem que, a falta de noves mesures tributàries, els ingressos podrien augmentar lleugerament per sobre de l'activitat, la despesa ho podria fer entorn del 3,7% nominal: un màxim de 30.000 milions d'euros. I el lector es preguntarà això és molt o és poc? La resposta una mica gallega és, depèn del fet que es vulgui fer i prioritzar i, sobretot, de les obligacions que s'hagin d'assumir de forma ineludible.

L'estructura dels comptes

Realitzant un repàs de l'estructura dels comptes públics ens trobem amb tres partides que absorbeixen gairebé el 60% de la despesa de totes les administracions públiques: pensions, sous i salaris i interessos del deute públic. Començant per la primera, la normativa recentment modificada i la demografia, fixen un augment de la seva despesa el 2025 de gairebé 12.000 milions d'euros el 2025, és a dir, és el 40% del marge de creixement de la despesa de totes a les administracions públiques. Un creixement del 5,7% anual fins a superar els 217.000 milions d'euros (13,1% del PIB; 1,1 punts superiors al de 2018) derivat de l'actualització anual de les pensions en vigor (entorn del 3% seguint la taxa anual de l'IPC), el nombre més gran en què ja inicia el seu impacte la generació del baby boom (entorn d'1,2%), l'efecte substitució provocat per la quantia més important de les noves pensions respecte a la qual surten del sistema (entorn d'1,3%) i la millora de les pensions mínimes (un tram dels especificats per assolir la quantia establerta com a llindar de pobresa relativa). L'increment de despesa en pensions, gairebé 12.000 milions d'euros només el 2025 (afegits als 18.000 milions de 2023, els 7.200 de 2022 o els 8.600 de 2021), empal·lideix, més aviat deixa en ridícul, les dotacions dirigides a joves (la més recent anunciada 200 milions com a ajuda al lloguer).

La segona partida en magnitud dins dels comptes públics és la dirigida al pagament dels sous i salaris dels empleats públics. Un augment de la dotació similar a la d'aquest any absorbiria alguna cosa més de 9.000 milions d'euros, gairebé el 32% del marge de creixement de tota la despesa pública el 2025, fins a superar els 182.000 milions d'euros. La tercera partida és la necessària per pagar els interessos del deute en circulació que podria superar els 45.000 milions d'euros, absorbint alguna cosa més del 15% del marge pressupostari; si bé és cert que aquesta política està fora de la despesa primària neta que computa la Comissió Europea per calcular l'evolució anual.

En definitiva, d'encertar en els càlculs, aquestes tres polítiques absorbeixen gairebé el 90% del marge de creixement de la despesa pública el 2025. Per tant, què succeirà amb la resta de les polítiques públiques inclosa la sanitat?, què succeirà amb la inversió que no tingui el seu origen en els fons Next Generation?, com es millorarà el potencial de creixement de l'economia?, com s'abordaran els problemes d'habitatge? És cert que la pressió fiscal a Espanya és inferior entorn de 3,2 punts a la mitjana dels països de la zona euro, però també ho és que la principal diferència es localitza en la quota social del treballador (-2,7 punts de PIB) mentre que la quota del patró amb efectes en el cost laboral és superior en 1,8 punts del PIB s'atrevirà el govern espanyol a pujar la cotització dels treballadors reduint els salaris nets en un deu per cent? M'atreveixo a dir que no.

Moltes preguntes de difícil resposta, però en parlar d'aquest assumpte convé recordar que aquesta és l'estructura de despesa i ingressos de què s'ha dotat la societat espanyola per afrontar el futur, en un món amb seriosos canvis estructurals que no afavoreixen precisament la Unió Europea i menys encara, al nostre país.