Avui em despullo una mica més i comparteixo retalls de vida. De fet, no m’equivoco si dic que som moltes les persones que quan escrivim recuperem vivències que, poc o molt, tenyeixen el fons de les nostres paraules. I en aquesta ocasió ho faig parlant del lideratge dels que no lideren res. No pretenc estigmatitzar ningú, perquè ni tot és blanc ni tot és negre, però no puc negar una realitat que tant costa de canviar.

Massa vegades, per desgràcia, em sorprenc a mi mateixa revisant el currículum d’algú amb qui he treballat, o treballo, preguntant-me com dimonis ha arribat tan lluny. D’altres vegades, per contra, veig persones brillants, metòdiques, bones companyes i treballadores, enclavades en posicions secundàries, allunyades de qualsevol reconeixement i atrapades en una discreció que sembla condemnar-les. I aleshores em pregunto: per què tants homes mediocres arriben a ser líders? Què falla en el nostre criteri col·lectiu perquè premiem una aparent seguretat per damunt de la competència?

Per què tants homes mediocres arriben a ser líders? Què falla en el nostre criteri col·lectiu perquè premiem una aparent seguretat per damunt de la competència?

I no ho dic pas des del ressentiment, sinó des de la perplexitat. Fa anys que observo aquest fenomen amb una barreja d’incredulitat i resignació. Homes que parlen molt, però escolten poc. Que s’imposen amb una veu ferma, amb decisions ràpides, amb una actitud de certesa inqüestionable, encara que sovint es basin en una intuïció poc fonamentada o en un ego sobredimensionat. Homes que encarnen el perfil clàssic del que s’ha entès —erròniament— com a líder: decidit, segur, dominant. I, tanmateix, darrere d’aquesta façana, hi ha sovint una manca preocupant de competència real, de visió estratègica, de capacitat per gestionar persones o per reconèixer els propis límits.

I em torno a preguntar: com pot ser que confonguem confiança amb capacitat? Què fa que continuem premiant l’autopromoció per damunt de la humilitat, el soroll per damunt de la qualitat, l’embolcall per damunt del fons?

La recerca de Tomas Chamorro-Premuzic, psicòleg especialitzat en lideratge, ja va posar el dit a la nafra: tendim a escollir líders homes no perquè siguin millors, sinó perquè confonem el seu excés de confiança amb competència. Segons aquest expert, les dones tenen, de mitjana, més competències en lideratge transformacional, empatia i gestió emocional, però els homes sobresurten en una cosa: en com es venen. I aquest “com” avui continua sent determinant. Una dada que il·lustra aquesta perversitat: segons l’Organització Internacional del Treball, les dones només ocupen un 28% de les posicions directives al món. I això, en ple segle XXI. Com és possible?

Les dones sovint han de demostrar dues vegades més per ser valorades la meitat, i alhora han de lluitar contra l’etiqueta d’agressives si mostren massa determinació

La resposta potser és menys sofisticada del que voldríem admetre: els biaixos continuen existint. L’estereotip de líder segueix tenint rostre masculí. El poder encara s’associa a veus greus, actituds contundents i presències imponents. Mentrestant, les dones —malgrat tenir trajectòries brillants i mèrits sobrers— sovint es veuen atrapades en un doble filtre: han de demostrar dues vegades més per ser valorades la meitat, i alhora han de lluitar contra l’etiqueta d’agressives si mostren massa determinació.

Ara bé, els responsabilitzem a ells, o al sistema que ho premia? De qui promociona qui? Dels valors que sostenim, potser inconscientment, quan decidim a qui donem una oportunitat? És fàcil culpabilitzar els que abracen el poder sense mesura, però potser també cal mirar els que els el confereixen. Quantes decisions errònies, quantes crisis de lideratge, quantes baixes per desgast s’han generat per la incapacitat de reconèixer un líder incompetent abans que sigui massa tard?

Recordo una reunió en què un d’aquests líders va menystenir l’opinió d’una companya brillant, titllant-la de “poc realista”. Ho va fer amb un somriure condescendent, gairebé patern, davant la complicitat silenciosa dels altres. Ella, que havia fet els deures, que coneixia perfectament el mercat, que aportava dades sòlides, es va encongir i es va fer petita. I aleshores vaig entendre que allí no manaven les idees, sinó els gestos, les aparences. Que no importava tant què deies, sinó com ho deies i qui eres per dir-ho.

La síndrome de l’impostor. Sentir que no n’hi ha prou, ni amb els mèrits, ni amb les hores, ni amb l’esforç. Sentir-se constantment examinada, sospesar cada paraula, calcular cada pas

Aquest episodi no és anecdòtic, és estructural. I aquí hi entra una altra variable silenciosa i devastadora: la síndrome de l’impostor, que afecta moltes dones —i també alguns homes— però que en el cas femení es converteix en una càrrega crònica. Sentir que no n’hi ha prou, ni amb els mèrits, ni amb les hores, ni amb l’esforç. Sentir-se constantment examinada, sospesar cada paraula, calcular cada pas. I veure, mentrestant, com altres pugen escales de dos en dos, amb menys por, amb més soroll, amb menys càrrega.

Com no ens ha de coure veure com s’eleva la confiança buida mentre el talent callat queda al marge?

Em pregunto quants lideratges no han vist mai la llum perquè la persona que els podia exercir no es va sentir autoritzada a fer-ho. Quants projectes no han nascut per por de no estar a l'altura. Quantes veus s’han apagat abans de poder ser escoltades. I em dol. Perquè no es tracta només d’una injustícia personal. Es tracta d’una pèrdua col·lectiva. De tot allò que no estem aprofitant per seguir perpetuant un sistema que confon la forma amb el fons.

Potser el primer pas és reaprendre què vol dir liderar. Deixar d’associar el lideratge amb una sola manera de ser. Entendre que dubtar no és feblesa, que reconèixer errors és maduresa, que fer preguntes sovint és més valuós que donar respostes. I també exigir-nos, col·lectivament, millors criteris de promoció, de selecció i d’avaluació. Perquè el talent hi és, tot i que massa sovint queda eclipsat pel brogit de la seguretat impostada.

Reivindico, des d’aquí, tots aquells lideratges silenciats. Les persones que no criden, però transformen. Les que no s’imposen, però generen confiança. Les que dubten, però no es rendeixen.

Reivindico, des d’aquí, tots aquells lideratges silenciats. Les persones que no criden, però transformen. Les que no s’imposen, però generen confiança. Les que dubten, però no es rendeixen. Les que no busquen poder, sinó propòsit. Perquè aquest és el lideratge que necessitem, el que valora el coneixement, la cura i la responsabilitat per sobre de l’ego, el que no es basa en l’escenografia, sinó en l’essència.

I sí, cal dir-ho clar: hi ha massa homes incompetents ocupant llocs que no mereixen, mentre el talent —el de debò— espera una oportunitat que sovint no arriba. I no pas perquè sigui insuficient, sinó perquè encara ens regim per models obsolets que no ens deixen veure el veritable potencial.

Ara bé, també cal reconèixer que alguna cosa es mou. Les escletxes són petites, però hi són. Hi ha més consciència, més veus que qüestionen, més dones que no demanen permís. Són cada vegada més les empreses que entenen que el lideratge no és una qüestió de gènere, sinó de valors. I que el futur no es pot construir amb els mateixos patrons que han perpetuat la mediocritat.

Per això no retallarem la veu. El camí que tenim al davant és llarg i dur, molt, però ja no estem disposades a fer-lo en silenci.