En els últims quinze anys, els economistes ens sentim una mica com el replicant Roy Batty en una de les seqüències més conegudes de la pel·lícula Blade Runner. Hem vist coses extraordinàries. Algunes que només apareixien als llibres de text com a possibilitats teòriques: els tipus d'interès negatius; altres que semblaven possibilitats remotes al si dels països de l'OCDE al segle XXI, com ara taxes d'inflació de dos dígits. També hem vist materialitzar-se tempestes financeres sobre deute sobirà de països europeus, la hibernació forçada de sectors productius complets en resposta a la pandèmia, la Unió Europea actuant com si fos alguna cosa més que una confederació al terreny de la política fiscal...

En el cas de l'economia espanyola el que més em sorprèn és el que ha passat amb la recaptació tributària i amb bona part de les variables del mercat de treball. Encara no tenim del tot clar a què es deu l'enorme elasticitat que han mostrat els recursos tributaris respecte a la recuperació del PIB en l'últim trienni. El mateix Banc d'Espanya ha reconegut l'existència d'un residu substancial pendent d'explicació.

En contrast, en el cas del mercat de treball, sí que hi ha canvis normatius i decisions polítiques que poden explicar els canvis estructurals. En particular, el desplegament dels ERTO va ser una de les decisions més encertades que es van adoptar a Europa i a Espanya. Van permetre que el tancament temporal no generés efectes permanents, que no es trenquessin relacions laborals que hauria costat temps i esforç recuperar; vam evitar un fenomen d'histèresi.

En segon lloc, atenent els estudis elaborats fins ara, les pujades del salari mínim interprofessional (SMI) no semblen haver generat efectes negatius molt substancials en termes de volum d'ocupació, però sí una clara millora del nivell salarial dels treballadors que menys cobren. Efecte accentuat per la decisió d'elevar el llindar de tributació per a les rendes salarials. Reconec que jo també pensava que alces tan importants en tan poc temps serien més difícils d'acomodar en el sistema i es produiria un augment d'economia submergida i la pèrdua d'ocupació. Però sembla que el sistema ho ha metabolitzat bé.

En tercer lloc, cal referir-se a la reforma laboral, que ha permès canviar radicalment l'escenari de la temporalitat a Espanya. La reforma impulsada pel govern espanyol i acordada pels agents socials ha permès canviar una cultura laboral que podríem qualificar de rònega i incapaç d'entendre els enormes costos de la rotació laboral extrema ja no sobre els treballadors, sinó sobre la productivitat de les empreses. El que en moltes empreses, la majoria de les bones, ja hi havia de forma voluntària i convençuda, ara s'ha estès. I s'ha fet sense grans problemes. Calia aquesta empenta externa. Més llocs de treball, més estables i més ben pagats a la franja baixa. Si a mitjans del 2020 ens ensenyen aquesta radiografia de febrer del 2024, hauria estat difícil de creure.

I una anotació final sobre l'ocupació pública. És veritat que ha augmentat respecte al nivell del 2019. Però aquest factor explica una part relativament petita de l'ocupació neta creada, menys de la quarta part.

Variació anual d'ocupats en el sector públic i privat | Ministeri de Treball

Segons les dades representades al gràfic, prenent com a referència l'ocupació en el tercer trimestre del 2019, l'augment net dels ocupats en el sector públic fins al tercer trimestre del 2023 és de 306.000, la qual cosa suposa el 22% dels nous ocupats, gairebé 1,4 milions.