Tres anys i mig després de l’esclat de la pandèmia, és bon moment per fer balanç de l’evolució del mercat laboral. A nivell estatal, la xifra històrica de més de 21 milions d’ocupats segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) ens mostra la resiliència de l’economia, si bé l’opacitat envers les xifres de contractes fixos discontinus que no estan actius hi posa un matís que no convindria ignorar. La fita assolida també parla català perquè, per primer cop, el nombre d’ocupats s’enfila per sobre dels 3,6 milions, més d’un 5% abans què el COVID-19 trastoqués tots els escenaris econòmics existents.

La bona salut mostrada pel conjunt del mercat laboral ve de la mà de transformacions profundes al món del treball. Moltes tendències prèvies s’han vist refermades però altres elements emergents també han caracteritzat la tendència recent. Probablement el més significatiu sigui l’efecte favorable en les oportunitats d’ocupació que estan tenint les activitats econòmiques que lideren el procés de digitalització. Les dades d’afiliació a la Seguretat Social ens mostren com les activitats científiques i d’enginyeria o les vinculades a l’audiovisual, la programació, les telecomunicacions, la consultoria o d’altres serveis empresarials han tingut un major protagonisme que en el passat. Però també hi té el seu efecte positiu el canvi d’orientació en favor de les polítiques de creació d’ocupació pública en àmbits com la salut, l’educació o els serveis socials que hem observat un cop superada la pandèmia. No és poca cosa, perquè un de quatre nous llocs de treballs creats ha estat en alguna administració pública. Finalment, els canvis en la regulació laboral també han deixat sentir el seu pes, amb una reducció de gairebé nou punts en la taxa de temporalitat fins al 17,3% del treball assalariat, per sobre encara de la mitjana europea. El mercat laboral també parla doncs de política.

Són factors que estan condicionant les xifres d’ocupació i que conviuen alhora amb l’acceleració d’algunes tendències prèviament existents. Tal vegada la mes significativa sigui la intensitat brutal en la demanda del treball més qualificat. És un fenomen comú a les principals economies del món, perquè les persones més preparades són les que es complementen millor amb les noves tecnologies, aprenen més fàcilment els nous coneixements requerits i s’adapten més ràpidament als canvis organitzatius que les empreses necessiten. Aquest efecte era un dels més previsibles del canvi tecnològic digital, que ens ja avisava d’una major polarització laboral, que estaria relacionada amb els requisits de qualificació i l’estructura dels tipus d’ocupació.

Però la magnitud del canvi és desproporcionada, perquè el 46,3% de les persones que avui tenen feina al conjunt de l’Estat disposen d’estudis superiors. Segons l’Enquesta de Població Activa, a Catalunya el seu pes ja arriba al 49,3%. Deu n’hi do, perquè són xifres sense comparació possible a la Unió Europea i resulten sobretot en un procés persistent de desajust laboral, amb un desplaçament a la baixa del treball més qualificat al llarg de l’escala ocupacional. La poca atenció que durant molt de temps hem atorgat als estudis intermedis en té bona part de culpa. I al vagó del darrera encara hi resta un milió de persones amb dificultats persistents per assolir un lloc de feina. A l’era de la intel·ligència artificial sentirem parlar d’un atur estructural d’arrel tecnològica.

D’aquesta manera, es pot afirmar que malgrat que l’augment de les oportunitats d’ocupació i la nova reforma laboral han reduït la precarietat del treball i evitat la pèrdua de qualitat de les condicions laborals en algunes activitats econòmiques, els avenços en la digitalització no han aconseguit fins al moment evitar la persistència d’un procés de segmentació laboral. Aquesta dualitat del mercat de treball òbviament té a veure amb el nivell educatiu però avui en dia encara està associat també al gènere, l’edat i la nacionalitat i té molt a veure amb les feines desenvolupades per cadascun d’aquests col·lectius.

Per acabar, un punt d’esperança. Malgrat la persistència de distorsions al mercat laboral, també és cert que les activitats industrials i de serveis amb un major nivell de digitalització estan millorant sensiblement les oportunitat de feina i esdevenint vivers d’ocupació per a les dones i joves al conjunt del país. Aquesta influència positiva es percep de forma més nítida en aquella part del territori on la inversió en ciència i tecnologia és més elevada i on es disposa d’una diversitat d’activitats econòmiques més àmplia. En un món cada cop més condicionat per les tecnologies digitals, i pel que fa al treball humà, els aspectes vinculats a la geografia econòmica i la seva influència en la innovació empresarial sembla doncs que encara tenen el seu pes.