Regularment, al caliu de les diferents agendes polítiques, l'acord entre la Unió Europea i Mercosur torna a emergir del (dolç?) somni en el qual dorm des del 28 de juny del 2019. En aquesta data, després de gairebé 20 anys de negociacions, el Mercosur i la UE van assolir un "principi d'acord" per tancar un tractat comercial de gran abast, mentre que, un any més tard van acordar els pilars de diàleg polític i cooperació.

Avui, el mes de desembre del 2024, l'acord continua sense ser ratificat i el meu pronòstic és que mai no n'estarà.

Això es deu no només als agricultors francesos, i a la debilitat del president Macron. En contra s'hi han manifestat tant ja el govern polonès (que compara la "invasió" previsible de productes del Mercosur amb la que ja avui pateixen des d'Ucraïna), com el ministre d'agricultura italià (encara que el govern no s'ha pronunciat), el parlament neerlandès i representants dels ecologistes i els consumidors.

El juny del 2019, després de gairebé 20 anys de negociacions, el Mercosur i la UE van assolir un principi d'acord que avui continua sense ser ratificat

Uns temen la competència de la carn de boví argentina o del sucre i les taronges brasileres, d'altres anuncien més desforestació, després que entre d'altres aquests països s'hagin oposat a la Llei europea contra la desforestació i hagin aconseguit, de moment, un retard d'un any en la seva aplicació. Totes temen que per aquesta porta entraran productes que no compleixen la reglamentació sanitària i fitosanitària a la qual estan sotmesos els productors, i gaudeixen els consumidors, europeus. Cap no confia en la voluntat i la capacitat administrativa d'aquests països per complir fins i tot les (modestes) obligacions a les que s'hi han compromesos en aquests acords.

Si l'obstacle fos únicament polític i d'opinió pública, no seria jo tan afirmatiu en el meu pessimisme respecte a la ratificació de l'acord. Però és que hem topat amb un obstacle jurídic per al qual no hi ha antecedents.

Un obstacle jurídic sense precedent

Aquest acord és global. A més dels aspectes comercials clàssics en aquest tipus de negociació (eliminació dels drets de duanes, quotes d'importació amb aranzels reduïts...), incorpora clàusules relatives a la seguretat alimentària, la salut animal i vegetal, la protecció del medi ambient i les condicions laborals. Alguns d'aquests temes són de competència exclusiva europea però d'altres són competència dels Estats membres, o competències anomenades "compartides" (entre la Unió i els Estats membres).

Això té la seva importància decisiva perquè un acord "global" com aquest està sotmès a una doble ratificació. Ha de ser ratificat per les institucions europees pels temes de competència comuna, per majoria qualificada és a dir sense unanimitat obligatòria. Però també ha de ser ratificat per tots i cadascun dels parlaments nacionals pels restants temes, havent aquesta última fase de fer-se per unanimitat.

En el context polític actual, això és impossible.

Alguns temes són de competència exclusiva europea però d'altres són competència dels Estats membres o compartides

L'única manera d'avançar que tenen els partidaris de l'acord és dividir l'acord inicial en dos, separant la part de competència exclusiva europea (principalment els temes comercials) de la resta i intentar sotmetre-la a la ratificació per part del Parlament Europeu i del Consell.

El procediment per aconseguir-ho seria presentar l'aprovació de la part comercial com un "acord provisional", que es podria implementar "provisionalment"… en espera que es ratifiqui l'acord complet en la seva totalitat. Fins i tot així, el camí no està exempt d'obstacles.

El primer és conceptual. En ser un acord "global", incorporava una sèrie de consideracions que tenien vocació de limitar (o fins i tot corregir) les conseqüències potencialment negatives d'un acord potencialment comercial. Aquestes altres consideracions s'han presentat com una de les garanties perquè la part comercial pugui ser acceptable i acceptada.

El segon és que no hi ha precedent d'una maniobra institucional similar. Sembla poc creïble que, després d'una entrada en funció més que problemàtica de la nova Comisión Von der Leyen, Europa es permeti el luxe d'una crisi institucional enfrontant-se com a mínim a un Estat membre fundador com França i al més important Estat membre de l'est europeu.

Un acord positiu?

La meva opinió és que un acord entre Europa i Mercosur podria ser un acord globalment positiu per a les dues economies, i el que és més important, per a ambdues poblacions.

Però les coses cal fer-les bé.

Un acord comercial ha de construir-se sobre la base d'una confiança mútua entre les parts. Ja hem assenyalat les grans diferències entre les exigències mediambientals i sanitàries i els seriosos (i fundats) dubtes sobre la capacitat administrativa (al Brasil, per exemple) i la voluntat política (a l'Argentina, per exemple) de les administracions d'aquests països per fer-les respectar i vigilar-ne el compliment.

Un acord entre Europa i Mercosur podria ser globalment positiu per a les dues economies i poblacions, però he de confessar que no m'envaeix l'optimisme

D'altra banda, un acord comercial, encara que el seu impacte sigui globalment positiu, té sempre sectors més beneficiats i altres de més perjudicats. El lògic és llavors que una part d'aquest guany de benestar global es canalitzi cap als sectors amb més dificultat per facilitar la seva adaptació a la nova situació, com demana entre d'altres la Unió de Petits Agricultors.

La pregunta és llavors si la Unió Europea té els mitjans de la seva política o haurà de tenir (una vegada més) la política dels seus mitjans.

En l'actual context polític en diferents Estats membres; amb l'auge del nacionalisme, de la dreta extrema i l'extrema dreta i dels sentiments antieuropeus; amb els equilibris actuals al Parlament Europeu; amb l'escàs afecte de polítics nacionals als temes europeus considerant-los com un pretext per a les seves batalles nacionals... he de confessar que no m'envaeix l'optimisme.