El PIB és un instrument essencial, però insuficient, per mesurar el benestar, individual i col·lectiu. Els últims anys han aparegut diferents sistemes d’indicadors que intenten aproximar conceptes més amplis del benestar, alguns elaborats per organismes oficials com Eurostat (Índex de Progrés Social) o per entitats reputades com la Universitat d’Oxford (World Happiness Report). Alguns d’aquests indicadors parteixen d’una base objectiva, fent servir fonts estadístiques, mentre que altres es basen en percepcions subjectives extretes d’enquestes. Cap dels sistemes dissenyats per avaluar aspectes més amplis del benestar de les persones es pot considerar substitutiu del PIB, però sí complementari.

El benestar és una realitat multidimensional en la qual influeixen diferents variables, cadascuna amb una mesura específica. El PIB inclou alguns d’aquests components, però en deixa fora altres. No se li pot demanar que serveixi per valorar dimensions per les quals no ha estat dissenyat, de la mateixa manera que un termòmetre ens serveix per mesurar la temperatura, però si el que ens interessa és la pressió atmosfèrica, l’instrument adequat és el baròmetre. I si volem tenir una idea de conjunt de diferents fenòmens naturals, el millor és combinar un conjunt d’instruments especialitzats en una estació meteorològica, per exemple.

El benestar és una realitat multidimensional en la qual influeixen diferents variables, cadascuna amb una mesura específica

Els Indicadors de Progrés i Benestar, elaborats per la Cambra de Comerç de Barcelona, agrupen diferents instruments representatius de la realitat econòmica i social de forma seqüencial, partint del concepte de PIB, i introduint successivament variables addicionals que amplien les dimensions del benestar a tenir en compte. La lectura d’aquests indicadors eixampla el camp de visió i ajuda a focalitzar les polítiques públiques en els factors més crítics que determinen la prosperitat, però també l’equitat i la sostenibilitat del creixement. Les economies catalana i espanyola han sorprès els últims anys registrant taxes de creixement del PIB que dupliquen i tripliquen les dels principals països europeus. I si agafem una certa perspectiva històrica –per exemple, des de principis de segle– observem que Catalunya mostra una tendència clara a créixer a llarg termini a una taxa superior a la mitjana europea occidental. En canvi, el PIB per càpita, que es pot considerar un indicador més precís del benestar personal, creix tendencialment per sota de la mitjana europea, de manera que la bretxa que ens separa dels principals països europeus per aquest concepte s’ha eixamplat considerablement els últims anys. Les raons d’aquest decalatge són el feble creixement de la productivitat i la reducció del nombre de persones actives en la població total, com a conseqüència de l’envelliment de la població catalana.

Una mesura més refinada del benestar que el PIB per càpita és la Renda Familiar Disponible (RFD), també per habitant, que s’obté a partir de l’indicador anterior restant els impostos i cotitzacions que paguen les persones i sumant les prestacions monetàries que reben del sector públic, com les pensions. Pot semblar sorprenent que el valor d’aquest indicador, calculat a preus constants, s’hagi estancat virtualment al llarg dels últims 25 anys, la qual cosa ens indica que el grau de prosperitat aparentment associat amb el creixement del PIB no s’ha traslladat en la mateixa mesura a la població. A més, la distància amb el nucli europeu per aquest concepte s’eixampla. Hi ha diverses raons que ho expliquen. Un dels factors seria l’augment de la pressió fiscal, no prou compensada per un augment proporcional de les prestacions monetàries a les llars per part de les administracions públiques. Per exemple, el fet de no deflactar les tarifes de l’IRPF amb la inflació és una manera encoberta però molt efectiva d’elevar la pressió fiscal.

El grau de prosperitat aparentment associat amb el creixement del PIB no s’ha traslladat en la mateixa mesura a la població

Per altra banda, quan a la RFD se li suma el valor de les prestacions públiques en espècie que beneficien les llars (essencialment sanitat, educació i protecció social), el nivell de benestar augmenta moderadament, però la RFD així ajustada continua evolucionant per sota del PIB per càpita. I quan es té en compte l’augment de la despesa en habitatge com a proporció de la renda familiar durant el període considerat, la part que resta disponible per consumir i estalviar es redueix encara més. Com a conseqüència de l’estancament de la renda disponible, el consum privat per habitant, mesurat a preus constants, tampoc ha crescut en termes reals des de principis de segle.

Fins aquí les dimensions associades amb el benestar econòmic individual en sentit ampli. Però també hi ha una dimensió social i col·lectiva a tenir en compte. Començant per l’equitat, la mediana de la RFD és un millor indicador del benestar real de les persones que la mitjana. Això és així perquè la mediana és aquell valor que està situat just al mig de la distribució. Per tant, és una mesura més representativa del nivell de benestar de la majoria d’individus en una població. Per exemple, en una societat molt polaritzada amb uns poc individus molt rics la mitjana seria superior a la mediana, però menys representativa de la realitat. En el cas català el que trobem és que la mediana de la RFD és significativament inferior a la mitjana, tot i que la distància entre mediana i mitjana s’ha reduït durant l’últim quart de segle. Aquest escorçament de la distància entre les dues mesures de la RFD és compatible amb una reducció de la polarització entre segments de renda i, per tant, amb una menor desigualtat en el conjunt de la població –en línia amb el que resulta de l’indicador de Gini aplicat a Catalunya, que mesura específicament la desigualtat. Aquesta reducció de la desigualtat està associada directament amb l’augment de la taxa d’ocupació a partir de la reactivació econòmica iniciada a finals de 2013.

Importa la qualitat del creixement, en sentit ampli, i no només la quantitat en termes de PIB

Cal preguntar-se també sobre la sostenibilitat dels nivells de benestar assolits. Una forma de fer-ho és quantificant el cost que representen les emissions de gasos d’efecte hivernacle i descomptant aquest cost de la RFD ajustada en les etapes anteriors. La part negativa és que el cost d’aquestes emissions redueix la RFD ajustada per la (falta de) sostenibilitat. Mentre que la part positiva és que Catalunya, com el conjunt d’Europa, ha reduït significativament el volum d’emissions durant els últims anys, tot i que encara resta molt per fer. Finalment, cal tenir en compte l’impacte de la salut en el benestar, individual i col·lectiu. Una forma de mesurar-ho és mitjançant l’avenç en l’esperança de vida, quantificada en termes monetaris a partir de l’increment potencial dels ingressos al llarg del cicle vital. En aquest sentit, Catalunya se situa per sobre de la mitjana europea, gràcies a un augment continuat en l’esperança de vida, gràcies als avenços mèdics i un sector sanitari de primera línia, així com una cultura que afavoreix l’alimentació i la vida saludables.

En conjunt, Catalunya avança clarament en determinats aspectes crítics pel benestar, però millora massa lentament o s’estanca en uns altres. Sense dubte, hem de congratular-nos pel dinamisme de l’activitat i l’ocupació que caracteritzen l’economia catalana aquests últims anys, però també cal elevar la mirada per veure que més enllà del PIB hi ha altres factors fonamentals a tenir en consideració i que reclamen de les polítiques públiques una atenció especial. Importa la qualitat del creixement, en sentit ampli, i no només la quantitat en termes de PIB.